Easy Rider

És bo fer de vegades un repàs a fites importants de la nostra cultura contemporània, ara que, després d'unes dècades, n'hem vist els efectes i la línea que s'ha seguit.
Evidentment, Easy Rider és un d'aquests punts d'inflexió, i no tan sols en el món del cinema. Va ser un referent absolut a principis dels 70, pel missatge contracultural que recollia de l'efesvercent moviment hippy, amb la inclusió de l'experimentació personal amb tot tipus de drogues com a element indissociat de la llibertat individual. També va iniciar un nou gènere cinematogràfic, el road-movie en moto que facilita el guionista a introduir la successió de personatges i la contraposició d'ambients, com a eina per engegar un manifest socialment crític. Així, la Harley Davidson passa a ser una nova icona emblemàtica de la rebel·lia.
La història és simple: dos companys, que han fet un bon grapat de calers amb una reeixida compra-venda de drogues, s'embarquen en un viatge per carretera en les seves motos i amb l'únic equipatge de la seva llibertat, per arribar al seu particular El Dorado: les festes del Mardi Gras a New Orleans, sense cap altre horitzó vital que aquell emblemàtic hedonisme. Pel camí es van creuant amb les diverses cares de la societat americana de l'època: la comuna hippy, el trionfador però insatisfet fill de bona família, la mentalitat més radicalment conservadora de l'Amèrica rural...
Com a pel·lícula, els 42 anys que ens separen de la seva estrena es fan evidents d'entrada en el disseny de producció i, sobretot, en les tècniques de muntatge. Alguns recursos experimentals que fa servir per a la transició entre escenes són poc efectius o directament desencertats, i han estat descartats en l'ortodoxia actual, per la qual cosa no podem més que fer un condescendent somriure en detectar aquells intents fallits de ser "innovadors". Tanmateix, alguna escena, com ara el "viatge" psicodèlic final amb les prostitutes de New Orleans val la pena pel que té de realment autèntic, amb iconografies properes al surrealisme i deliris descontrolats que provoquen reaccions emocionals intenses.
Els diàlegs, a voltes, són poc articulats, fruit d'improvisacions que aporten naturalitat però també una sensació de producte poc elaborat. La banda sonora, per la seva banda, és excel·lent, i forma part del paisatge humà i del context ideològic del film. Per això ha perdurat sense tant desgast com la resta.
Els personatges estan molt ben construïts: la sobrietat i serenor d'un observador Wyatt (Peter Fonda), que va aprenent de tot allò que es troba pel camí, es contraposa amb l'impulsiu i irreflexiu Billy (Dennis Hopper), però la complicitat entre ambdós és absoluta i no li calen paraules. Cal esmentar, evidentment, l'interessant paper d'un novell Jack Nicholson, molt per sobre de la resta, que exemplifica el personatge que, estant dintre el sistema, n'és absolutament crític, però no acaba de decidir-se a oposar-s'hi fontalment i escenificar un trencament total.
Un dels punts més interessants és quan Wyatt li diu, just abans de dormir, a un Billy eufòric que expressa l'alegria per haver assolit l'èxit d'haver-se convertit en rics i retirar-se a Florida: "We blew it" (aprox. "l'hem fotut"), lacònica frase que aquest no entén i que aporta importants dubtes a l'espectador. I és que el Mardi Gras no és un objectiu en ell mateix. S'endevina el final del camí.
De fet, un breu monòleg de Jack Nicholson sobre la llibertat individual, davant del foc nocturn, resumeix absolutament el missatge de la pel·lícula:

Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em. (Oh, sí, és cert. D'això és del que es tracta tot això, d'acord. Però parlar d'ella (la llibertat) i ser-ho (lliure), són dues coses diferents. Vull dir, és molt difícil ser lliure quan et compren i et venen al mercat. Per descomptat, mai li diguis a ningú que no és lliure, perquè llavors estaran realment molt ocupats matant i mutilant per demostrar-te que ho són. Oh, sí, ells et parlaran, i et parlaran, i et parlaran sobre la llibertat individual. Però si veuen un individu lliure, això els espanta).

D'una gran vigència, oi?