L'última trobada

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.