Una de les propostes teatrals que podem trobar en l’actualitat a la ciutat de Barcelona sense ànim de fomentar el centralisme és la que ens ve de la factoria dels Monty Python al Teatre Victòria amb una idea original d’Eric Idle i John Du Prez: "Spamalot".
El terme "spam" (marca d'embotit tipus “chopped” o mortadel·la que ha esdevingut sinònim de correu brossa) es combina amb "a lot" (a dojo en català) i forma una paraula similar a Camelot.
Des de la seva estrena a la ciutat de Nova York l’any 2005, el musical ha tingut una gran acollida per part del públic d’arreu. Ha rebut, entre altres premis, un Grammy a la millor banda sonora de la que destaco la colla de músics conduits per un “director” que, en ocasions, pren cert protagonisme en clau d’humor i, tots plegats, donen sentit a la paraula “musical”.
L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".
L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".
L’argument es basa en la recerca del Sant Grial per part del Rei Artús (Jordi Bosch) i una colla de cavallers arreplegats pel camí. No s’ha de buscar res en profunditat, tot està cobert d’aparent simplicitat i d’hilarant comicitat. L’absurd ultrapassa la línia imaginària entre l’escena i el públic en totes les situacions que es succeeixen. Als actors se’ls nota que s’ho passen bé amb l’espectacle i si no és així, ho dissimulen de meravella.-Què dir més?
A favor:
-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.
A favor:
-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.
-Que aviat ens vam oblidar del preu de les entrades comissió bancària inclosa.
En contra:
-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)
En contra:
-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)
-Que a la citada “promo” asseguren: “Riures garantits per tots els públics” i jo, com a pare, hi afegiria: “... públics que siguin majors de tretze anys”. No perquè em titlleu de pare censor, sinó perquè crec que hi ha alguns moments... i alguns moviments... Sí, sí, podreu dir que me l’agafo amb pinces, però és que em costa trobar-li pegues.
Si la cosa pinta malament, ja saps, comença a xiular...
"Life's a piece of shit
When you look at it
Life's a laugh and death's a joke, it's true.
You'll see it's all a show
Keep 'em laughing as you go
Just remember that the last laugh is on you.
And, always look on the bright side of life..."
Amb permís dels traductors que hi hagi a la sala:
"La vida és un tros de merda
Quan te la mires (la vida)
La vida és una rialla i la mort un joc, és veritat.
Veuràs que tot plegat és un espectacle (show)
fes-ne mofa mentre te'n vas
tan sols recorda que l'última rialla està dins teu.
I, mira sempre la part bona de la vida..."
Potser hi haurà qui l’hagi vist i vulgui completar la llista de pros i contres.
Potser algú rectificarà la meva traducció.
Potser no us agradarà.
Potser sí.
Potser.
Pot.
P...
_______________________________
(Post editat el dia 26 de gener de 2009)
Extra! Extra! Notícies fresques!
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).
Rodona?!?
-Ànims Edu, que ets un fenomen i te’n sortiràs, només cal que t’estudiïs una miqueta més la lliçó i l’absurditat que envolta el seu món... (... ty Phyton).
_____________________________
11 comentaris:
XD
Molt bona!
Quines ganes d'anar-hi!!
Vaig coincidir amb en Sergi Albert de més jovenet fent teatre, i crec que no tenia res a veure del de Gol a Gol.
Jo vaig veure Spamalot i reconec una bona direcció, grans actors, molts diners en vestuari, muntatge, coreos... Però em va fallar la música. No per mal tocada o mal cantada. Les cançons no em van dir res. I de fet la que sempre posen (el hit), la que has traduïda, és de La vida de Brian.
També em va fallar el guió. Es cert que són sketchos, i la pel.lícula "els cavallers de la taula quadrada" és semblant, però li veig més gràcia (si algú no li fa gràcia l'absurd, no li farà gràcia)... Per a mi, es volien riure dels musicals sense acabar-ho de fer... I ja paro, que com tu parlaves del bo, jo vaig al no tant bo... I tampoc em vaig agobiar veient l'obra, i em va agradar poder-la veure per comentar-la... però prefereixo altres tipus de musicals amb més força. P.ex. el 31 de març comença Sweeney Todd a l'Apolo.
(jo també penso que Spamalot no és tan familiar per a nens petits com venen. Ara si la miren tampoc passa res)
L'apunt de Sergi Albert no té importància (em refereixo a si és o no família) no t'hi amoïnis, khalina.
En quant al tema musical, no volia anar a totes tot i que esperava algun comentari al respecte, però a la Dama del lago (interpretat per Marta Ribera) fa l'efecte que els temes que canta li queden massa alts i constantment sembla que estigui forçant la veu a l'extrem més agut i que no arribi(el meu germà és músic i ja ho va dir). El que no sabem és si aquest fet és buscat expressament per dur l'intèrpret a fregar la comicitat també.
En quant a la cançó: tu ho has dit, sempre la posen i és perquè és el fet diferencial d'aquesta colla.
Per la resta, és exactament el què volia, que hi hagi opinions diverses que enriqueixin la "cosa".
Gràcies teatrera!
Ah! Jordi, quan tinguis una estoneta d'aquelles que estàs remenant per aquí (sense saber gaire bé què fas i aquestes cosetes que de vegades fem el adictes a blogs), podries actualitzar el nom del meu blog?
Gràcies per endavant...
Fet, Sergi.
Per cert, em sorprèn això dels defectes musicals de l'obra. Creia que El Tricicle, amb la potència que han de tenir, haurien aconseguit un gran director musical per a fer aquesta obra. Tot i que ells no tinguin molta experiència en el tema ;-P
Jo vaig tenir la sort de poder veure (o gaudir) de l'Spamalot original a Broadway, i justament una de les coses que més em van agradar va ser la música.
L'obra va resultar ser simplement genial, i per això potser encara no m'he atrevit a anar a veure la versió del Tricicle & Co. Per una banda, tinc ganes d'anar-hi, per l'altra, em fa por! Hi vaig trobar bastant gags intraduïbles, i no sé com ho hauran solucionat...
Però bé, si et va fer gràcia, d'això es tractava. Objectiu aconseguit!
Es normal que hi hagi diferents opinions. Les percepcions i gustos de les persones són diferents.
Jo no vaig veure la Marta Ribera com a Dama del Llac. Aquell dia ho feia la Sara Pérez, que no ens va convencer cantant.
La Marta Ribera fent de Sally a Cabaret fa pocs mesos,estava molt bé, però clar, són diferents papers.
Igualment, és paper complicat.
Moltes gràcies Jordi!
Coincideixo amb en Dani, que per cert: Dani, tu jugues amb clar avantatge, quina enveja...
khalina: doncs potser aquí estigui la clau, forcen el to de les cantants per tal que formi part de l'absurd, penso.
Genials els Pythons. No sé quantes vegades he vist La vida de Bryan
Sí, Jesús. La millor pel·lícula d'humor de la història. Pel meu gust, és clar...
Encara recordo que vaig caure de la butaca amb un mal de mandíbules i d'abdominals increïble, de tant riure.
Publica un comentari a l'entrada