Retrat de l'artista adolescent

Hi ha llibres que, per la seva densitat, costen de païr. Aquest n'és un.

En aquesta obra, publicada inicialment el 1916, James Joyce ens fa unes quantes pinzellades per entendre el desenvolupament de la personalitat d'Stephen Dedalus, d'un dels personatges que després sortiran a l'Ulisses. I dic pinzellades perquè hi ha una sensació de salts enormes sense solució de continuïtat, cronològicament parlant. Poc a poc te n'has d'anar adonant quina edat deu tenir el personatge en cadascun dels episodis que s'enllacen. La maduresa progressiva adquireix, doncs, un caràcter de guia per a situar el lector.

Stephen Dedalus és, diuen, una mena de Joyce infantil. Els fets exposats, o, més que els fets, les idees que es van construint durant tota l'obra, són autobiogràfiques, i reflexen l'evolució del propi Joyce en aquells temes que esdevindran capdals a la seva vida. Per aquí exposa des de les dificultats inherents a l'amistat, la relació distant amb la mare, el descobriment -que esdevindrà culpabilitzador- del sexe, el fet nacional irlandès i les seves tensions amb la cultura i poder de l'Imperi Anglès i, sobretot, la dificultat en acceptar la molt interioritzada religió catòlica.

El personatge, que va fent una impressionant evolució intel·lectual, es troba internat en una escola jesuïta, i arriba molt a prop d'integrar-se a l'ordre religiosa. Els dubtes sobre els dogmes de la Fe són, però, immensos, i no ajuda gens l'ús que en fan les estructures eclesiàstiques. De vegades planteja unes preguntes simples que, de tant evidents, sorprenen pel seu qüestionament d'aquests dogmes. Malgrat tot, ell continua fascinat a nivell intel·lectual per la filosofia que se'n deriva, aplicant-la de forma continuada a tots els afers de l'existència.

A mi m'ha copçat, sobretot, un sermó d'un dels pares jesuïtes on descriu, de forma crudíssima, els detalls més bèsties dels patiments de l'infern, per tal d'abonar en l'ànim dels joves el temor de Déu (de l'Infern, bàsicament). Impressionant.

Al final, el llibre deixa el jove a la línia de sortida de la vida adulta, secament.

L'obra va ser totalment reescrita molts anys més tard, cosa que em fa sospitar que va perjudicar la seva integritat estructural. D'altra banda, els diàlegs entre els personatges són, de vegades, difícils de seguir, amanits de qüestions pressuposades o referències a la cultura irlandesa més local. La profunditat dels conceptes, però, és el més positiu de l'obra.