Amb l'excusa de la celebració del Festival de Blues de Cerdanyola, el XXI ja, el passat divendres vam fer una escapada al Vallès. El(s) motiu(s): Eric Sardinas, Raimundo Amador i Stevie Ray Vaughan. No us espanteu, en Vaughan no va tornar a la vida per venir a Catalunya; li van retre un homenatge.
El blues, com el flamenco, o com alguns altres (pocs) estils, és tota una declaració d'intencions, d'emocions i d'estat d'ànim. Hi ha milers de bluesmans (i womans), i cadascun té el seu estil particular. El blues no es prefabrica. Es fa. Surt de dins. I el divendres passat va ser un exemple claríssim de la diversitat que pot arribar a tenir el blues.
Tot i el seu nom, l'Eric Sardinas no fa pop. Ni rap. Fa blues. I el fa al màxim de la seva força. El californià, tot i que podria haver sortit de qualsevol racó més profund dels Estats Units, és un prodigi de poder a dalt de l'escenari. És un virtuós, sí, però la seva força es basa més en l'energia que desprèn. És el líder d'un trio (els Big Motor) que tot solets podrien dotar d'energia Springfield sencer i fer jubilar el senyor Burns. Són el paradigma del blues més potent, la versió elèctrica del blues més entranyable. De les entranyes, vull dir.
Per la seva banda, en Raimundo Amador, és un gran fusionador. El seu blues no és de manual; no és un blues com el que descriurien els diccionaris, però sí que és un blues com el que descriurien els amants del blues en general, perquè tot i fusionar-lo amb tocs aflamencats (perdoneu la meva ignorància en termes de flamenc), cada estrofa, cada moment del seu repertori li surt de dins. No li importa improvitzar. És més, ho fa, perquè això és el blues.
Sense massa temps, i sense saber on anàvem al no conèixer Cerdanyola, vam córrer a buscar l'homenatge a Stevie Ray Vaughan. Dues bandes li retien homenatge. Ens vam perdre la primera, però vam arribar a temps a la segona. Com a fan incondicional de Vaughan, el concert no va desmerèixer: van tocar cada tema punt per punt, perfectament. Però potser massa perfectament. I això és justament el que no és el blues. El blues no s'ha de tocar estudiat; s'ha de tocar com et surti, i sí, pot ser que cada cop que toques una cançó, et surti diferent. I aquella banda (Johnny Pérez Trio, crec recordar), tocava Vaughan nota per nota. Que bé, però quina llàstima! I quines ganes que el (perfecte) baixista s'equivoqués!
Res, va ser una nit d'aprofundiment al blues sense concessions. Prometo ser més fidel a Cerdanyola.
Us deixo amb un video de Vaughan, perquè s'entengui a què em refereixo:
STEVIE RAY VAUGHAN - LENNY (Live at the El Mocambo)
El blues, com el flamenco, o com alguns altres (pocs) estils, és tota una declaració d'intencions, d'emocions i d'estat d'ànim. Hi ha milers de bluesmans (i womans), i cadascun té el seu estil particular. El blues no es prefabrica. Es fa. Surt de dins. I el divendres passat va ser un exemple claríssim de la diversitat que pot arribar a tenir el blues.
Tot i el seu nom, l'Eric Sardinas no fa pop. Ni rap. Fa blues. I el fa al màxim de la seva força. El californià, tot i que podria haver sortit de qualsevol racó més profund dels Estats Units, és un prodigi de poder a dalt de l'escenari. És un virtuós, sí, però la seva força es basa més en l'energia que desprèn. És el líder d'un trio (els Big Motor) que tot solets podrien dotar d'energia Springfield sencer i fer jubilar el senyor Burns. Són el paradigma del blues més potent, la versió elèctrica del blues més entranyable. De les entranyes, vull dir.
Per la seva banda, en Raimundo Amador, és un gran fusionador. El seu blues no és de manual; no és un blues com el que descriurien els diccionaris, però sí que és un blues com el que descriurien els amants del blues en general, perquè tot i fusionar-lo amb tocs aflamencats (perdoneu la meva ignorància en termes de flamenc), cada estrofa, cada moment del seu repertori li surt de dins. No li importa improvitzar. És més, ho fa, perquè això és el blues.Sense massa temps, i sense saber on anàvem al no conèixer Cerdanyola, vam córrer a buscar l'homenatge a Stevie Ray Vaughan. Dues bandes li retien homenatge. Ens vam perdre la primera, però vam arribar a temps a la segona. Com a fan incondicional de Vaughan, el concert no va desmerèixer: van tocar cada tema punt per punt, perfectament. Però potser massa perfectament. I això és justament el que no és el blues. El blues no s'ha de tocar estudiat; s'ha de tocar com et surti, i sí, pot ser que cada cop que toques una cançó, et surti diferent. I aquella banda (Johnny Pérez Trio, crec recordar), tocava Vaughan nota per nota. Que bé, però quina llàstima! I quines ganes que el (perfecte) baixista s'equivoqués!
Res, va ser una nit d'aprofundiment al blues sense concessions. Prometo ser més fidel a Cerdanyola.
Us deixo amb un video de Vaughan, perquè s'entengui a què em refereixo:
STEVIE RAY VAUGHAN - LENNY (Live at the El Mocambo)
3 comentaris:
Uuuuaaaahhhhhhh!!!!!
Buff!! Que bo!! Dani, aconsella'm algun disc, si pot ser en directe!!
Doncs ataca el Live Alive! O el Lve a Montreux, o el Live a the El Mocambo!
Publica un comentari a l'entrada