14/7/08

Sasha Waltz

Ahir vaig tenir la sort de poder gaudir d'un dels muntatges més bonics de música i dansa que recordo haver vist mai. Parlo de Dido & Aeneas, l'espectacle de la coreògrafa Sasha Waltz que ha ofert el Grec al TNC aquest cap de setmana passat.

Aquesta coreògrafa berlinesa ha investigat durant molts anys la connexió de la dansa amb altres disciplines artístiques. Va ser amb aquest objectiu que es va proposar escenificar l'òpera barroca de Henry Purcell Dido & Aeneas, que originalment ja incorporava la tradició francesa de donar gran pes al ballet. Waltz, però, no deixa la dansa per a moments puntuals de l'acció, sinó que la dansa és l'acció mateixa. Amb una imatge cada cop més bonica que l'anterior, la dansa multiplica la música i el text i desplega en moviment els esdeveniments reals i els sentiments de la història. Així, música, veu, dansa,,dramatització i escenografia s'uneixen per explicar el mític encontre de l'heroi troià Eneas i de la bella reina Dido de Cartago.

Com que ahir va ser l'última oportunitat per veure aquesta obra a Barcelona i ja he fet tard per recomanar-vos-la, us en poso un petit fragment. Intento comentar-lo tal i com jo el vaig viure, tot i que, com passa amb totes les bones obres d'art, segur que cada un de vosaltres en pot fer moltes altres interpretacions més i totes són valuoses per interpretar el conjunt.

L'òpera comença amb una escena impressionant: la deessa Venus canta l'arribada de la primavera i de l'amor damunt d'un recipient transparent ple d'aigua, on els ballarins submergits dansen encontres de nimfes i esperits de l'aigua, formant figures que recorden les contorsions impossibles dels relleus d'un fris en un temple. Just després comença l'escena següent:




Ens trobem en plena fugida dels habitants de Troia després que els grecs aconsegueixin conquerir-la. Enmig de cossos que cauen, i fugitius desesperats, Eneas es fa a a la mar per ordre dels déus: no pot morir a Troia, té la missió divina de fundar una nova ciutat. Així arriba a les costes de Cartago, on coneix la reina Dido. En conèixer-lo la reina està trista i agitada, no sap què li passa. Mentre canta aquesta confusió de sentiments, al costat dansen les dues Didos unides, fins que arriba Eneas i es divideixen I, mentre una part resta confosa al marge, l'altra part dansa amb l'heroi un encontre ple de sensualitat i tendresa. En sentir els sentiments de la reina, la seva amiga Belinda li respon contenta la solució: Dido està enamorada, la qual cosa és gran motiu d'alegria, ja que la unió amb Eneas pot suposar gran prosperitat per a Cartago. I així la música adquireix caràcter festiu i les parelles dansen alegres davant de la possibilitat d'unir dos llinatges reials. Les paraules de Belinda provoquen el seu efecte en Dido, que ara contempla el guerrer sota uns ulls admirats. Mentrestant Eneas -representat ara pel cantant i no pel ballarí- al centre, mou multituds al seu voltant en una actitud segura i valenta.

Llàstima que no pugueu veure altres escenes, com la d'obertura, o la de la separació dels amants o la mort final de Dido després de cantar el seu famós lament fonent-se amb la música dins el més enllà. És tanta la força i la bellesa de cada escena, que l'obra em va absorvir imatge rere imatge. Si a això s'hi suma una música perfectament interpretada per l'Akademie für Alte Musik de Berlin i una escenografia simple i suggerent alhora, no és estrany que els espectadors responguéssim amb tants minuts d'aplaudiments i bravos com els que van omplir ahir la Sala Gran.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

De vegades el món ens depara casualitats increïbles. Estic llegint "L'Enèida" de Virgil·li, un deute que tenia des de l'adolescència. I precisament fa un parell de dies he llegit el capítol on Eneas comença la relació amb Dido, reina de Cartago.
Deixant de banda les significacions històrico-polítiques bastides pel poeta, en la simbologia d'aquesta relació que marcarà el futur d'ambdues civilitzacions, és molt impactant l'exposició de sentiments que fa Dido, l'assumpció de la tragèdia anunciada, la renúncia a tot (a la vida) un cop s'acaba allò que els Déus han impedit. El Destí arrabassa Eneas d'una vida plaent al costat de la vehement reina, i el mena cap a l'aventura deguda, la fundació de Roma. Dido, un personatge clàssic entre els clàssics de la tragèdia, actua com només ho pot fer un esperit absolutament lliurat a l'amor. Brutal, colpidor i deliciós alhora.

Celebro que el muntatge de música i dança estigui a l'alçada d'aquest passatge de la literatura clàssica.

Jordi ha dit...

Per cert, quan vaig llegir-ne les ressenyes als diaris, em va sorprendre el fet que els personatges principals estiguessin interpretats per un/a cantant i per un/a ballarí/na al mateix temps (o més).
Des del meu desconeixement del món operístic: això no crea confusió en la identificació dels personatges? Com se'n surten, aquest cop? És freqüent, fer-ho així?
Ja ho veus, Martona: estic ple de dubtes...

La Martona ha dit...

Doncs, Jordi, crec que això que preguntes també va ser una sorpresa per als espectadors del muntatge. No sóc, ni molt menys, cap experta en òpera, però a veure si el poc que sé t'ajuda a resoldre alguns dubtes.
Ja des del segle XVII el ballet tenia gran pes en l'òpera francesa -un dels trets que la diferenciaven de la italiana. Però en aquestes òperes el ball era circumstancial i, bastants cops, posat en calçador! Que hi havia casori: deu minuts de dansa per als nous esposos. Que arribaven els herois de la guerra: s'interrompia l'acció i es feia un ball de lluïment per rebre'ls... (naturalment, sempre seguint les regles estrictes del ballet clàssic). El llibret original de Purcell era més o menys així.
Waltz, però, fa una cosa totalment diferent: TOT s'explica alhora per la via del cant, la de la dramatització, la de la dansa i la de la instrumentació. Això fa que mentre un personatge, en aquest cas, Dido, canta i representa una conversa amb la seva amiga, la música prengui to de confidència -fixem-nos que té un caràcter molt diferent que el de la primera escena de la fugida, per exemple- i els ballarins completen simbòlicament els sentiments que expressa el text amb un llenguatge original dins la dansa contemporània. El que Wagner va dir-ne obra d'art total.
I pel que fa a la identificació dels personatges, queda força clara, ja sigui pel rol que adopten en la dansa o també perquè el cantant i el ballarí porten el mateix tret distintiu (un barret, una llarga cabellera, el color del vestit...)
Tot plegat molt original. He llegit crítics que diuen fins i tot que aquesta òpera dansada ha creat un nou gènere... Això espero, i així poder-ne veure moltes més;)!