Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt),  com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?

1Q84 (Llibre 3)

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.

L'any de Saeko

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.

Com un puny (Raimon)

Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon, 1973)

El plagi pictòric de Bob Dylan

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

Mar de roselles

La novel·la d'Amitav Gosh ens transporta a l'Índia del segle XIX, en plena puixança de l'Imperi Britànic, basada en la potent companyia de comerç que controlava extenses zones de l'orient i monopolitzava el tràfic (més que comerç) de productes com ara l'opi o fins i tot esclaus cap a d'altres zones de l'Imperi.
Com a novel·la d'aventures és força entretinguda, amb mitja dotzena de personatges ben diversos que miren de trobar el seu lloc en aquella tempesta d'interessos, prejudicis, tradicions ancestrals contraposades, etc. El final ens deixa una porta ben oberta als propers lliuraments d'una trilogia (en principi), que és de bon seguir.
El que més m'ha interessat, però, és el canvi de punt de vista dels esdeveniments d'aquells temps: fugint de la visió occidental, Ghosh ens planteja com viuen els habitants d'aquella regió les imposicions de la metròpoli britànica: l'idioma, els costums i, sobretot, el daltabaix econòmic que suposa per a la majoria de la gent que viu en zones agrícoles haver de substituir les seves plantacions tradicionals per la plantació de l'opi, a fi que l'exportació cap a la Xina enriqueixi i doni força al colonialisme. Això provoca, entre d'altres coses, enormes onades migratòries cap a suburbis de les ciutats que passaran en poc temps a ser megalòpolis, i l'aprofundiment de les diferències socials, ja marcades per altres mecanismes socials com ara la religió o el sistema de castes.
S'hi veuen retratats els principals col·lectius de la zona: els hindús, els musulmans, els xinesos i els occidentals. Les relacions entre tots ells són desequilibrades i sovint s'aboquen a desencontres que provoquen esdeveniments impactants. I en mig de tot, l'opi i els estralls que produeix en les persones de qualsevol condició.
Tot i que l'acció és força dinàmica, amb un ritme adequat, de vegades, sobretot al començament, es fa un pèl feixuc de llegir a causa del nombrós vocabulari en les principals llengües de la zona, tant per les frases transcrites en l'original i en català (cosa que s'agreeix), com en la forma de referir-se a les diverses classes, races, castes, etc., cosa que ho complica tot una mica més. A més, hi ha un important coneixement de l'art de la navegació, que fa servir molt vocabulari especialitzat que dificulta una mica més si no hi estàs molt introduït.
Al marge d'això, una molt interessant novel·la, ben resolta, tot i que m'ho pensaré abans d'entomar un hipotètic segon volum, ja que l'extensió és una mica excessiva.

La piel que habito

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).

Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.

He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.

Funuke domo, kanashimi no ai wo misero

 Un film sorprenent, aquest, ple de secrets i situacions recargolades on es barregen tot tipus d'emocions humanes. La història es basa en una família d'una zona rural que funciona (disfunciona, de fet) al voltant de l'obsessió de la filla gran, Sumika, de ser una actriu famosa a Tokyo, cosa per a la qual, obviament, no serveix. Això la portarà a la manipulació extrema de tots els membres de la família i unes conseqüències del tot inesperades.
S'hi poden trobar grans dosis d'humor negre, sadisme i sensibilitat alhora, i la desorientació d'uns personatges totalment desbordats per les situacions que ells mateixos van creant.
El personatge principal és, però, la germana petita, Kyomi, que observa el que passa al seu voltant i ho transcriu en forma de manga, activitat que tindrà uns resultats catastròfics. El cas és que ens mostren un personatge misteriós en el seu silenci, una mica fosc i tenebrós, però que inspira al mateix temps una gran tendresa.
La fotografia és força bona, amb una saturació del color que incrementa les reaccions del públic davant els aconteixements estranys i, de vegades, certament exagerats. El recurs a una dessaturació, precisament, per fer flaix-backs aclaridors, és molt efectiu i s'agreeix.
L'ambientació és molt bona, recreant perfectament l'atmosfera real dels pobles japonesos actuals.
La recomano vivament, si voleu passar una estona sorprenent, divertida i excitant.

Easy Rider

És bo fer de vegades un repàs a fites importants de la nostra cultura contemporània, ara que, després d'unes dècades, n'hem vist els efectes i la línea que s'ha seguit.
Evidentment, Easy Rider és un d'aquests punts d'inflexió, i no tan sols en el món del cinema. Va ser un referent absolut a principis dels 70, pel missatge contracultural que recollia de l'efesvercent moviment hippy, amb la inclusió de l'experimentació personal amb tot tipus de drogues com a element indissociat de la llibertat individual. També va iniciar un nou gènere cinematogràfic, el road-movie en moto que facilita el guionista a introduir la successió de personatges i la contraposició d'ambients, com a eina per engegar un manifest socialment crític. Així, la Harley Davidson passa a ser una nova icona emblemàtica de la rebel·lia.
La història és simple: dos companys, que han fet un bon grapat de calers amb una reeixida compra-venda de drogues, s'embarquen en un viatge per carretera en les seves motos i amb l'únic equipatge de la seva llibertat, per arribar al seu particular El Dorado: les festes del Mardi Gras a New Orleans, sense cap altre horitzó vital que aquell emblemàtic hedonisme. Pel camí es van creuant amb les diverses cares de la societat americana de l'època: la comuna hippy, el trionfador però insatisfet fill de bona família, la mentalitat més radicalment conservadora de l'Amèrica rural...
Com a pel·lícula, els 42 anys que ens separen de la seva estrena es fan evidents d'entrada en el disseny de producció i, sobretot, en les tècniques de muntatge. Alguns recursos experimentals que fa servir per a la transició entre escenes són poc efectius o directament desencertats, i han estat descartats en l'ortodoxia actual, per la qual cosa no podem més que fer un condescendent somriure en detectar aquells intents fallits de ser "innovadors". Tanmateix, alguna escena, com ara el "viatge" psicodèlic final amb les prostitutes de New Orleans val la pena pel que té de realment autèntic, amb iconografies properes al surrealisme i deliris descontrolats que provoquen reaccions emocionals intenses.
Els diàlegs, a voltes, són poc articulats, fruit d'improvisacions que aporten naturalitat però també una sensació de producte poc elaborat. La banda sonora, per la seva banda, és excel·lent, i forma part del paisatge humà i del context ideològic del film. Per això ha perdurat sense tant desgast com la resta.
Els personatges estan molt ben construïts: la sobrietat i serenor d'un observador Wyatt (Peter Fonda), que va aprenent de tot allò que es troba pel camí, es contraposa amb l'impulsiu i irreflexiu Billy (Dennis Hopper), però la complicitat entre ambdós és absoluta i no li calen paraules. Cal esmentar, evidentment, l'interessant paper d'un novell Jack Nicholson, molt per sobre de la resta, que exemplifica el personatge que, estant dintre el sistema, n'és absolutament crític, però no acaba de decidir-se a oposar-s'hi fontalment i escenificar un trencament total.
Un dels punts més interessants és quan Wyatt li diu, just abans de dormir, a un Billy eufòric que expressa l'alegria per haver assolit l'èxit d'haver-se convertit en rics i retirar-se a Florida: "We blew it" (aprox. "l'hem fotut"), lacònica frase que aquest no entén i que aporta importants dubtes a l'espectador. I és que el Mardi Gras no és un objectiu en ell mateix. S'endevina el final del camí.
De fet, un breu monòleg de Jack Nicholson sobre la llibertat individual, davant del foc nocturn, resumeix absolutament el missatge de la pel·lícula:

Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em. (Oh, sí, és cert. D'això és del que es tracta tot això, d'acord. Però parlar d'ella (la llibertat) i ser-ho (lliure), són dues coses diferents. Vull dir, és molt difícil ser lliure quan et compren i et venen al mercat. Per descomptat, mai li diguis a ningú que no és lliure, perquè llavors estaran realment molt ocupats matant i mutilant per demostrar-te que ho són. Oh, sí, ells et parlaran, i et parlaran, i et parlaran sobre la llibertat individual. Però si veuen un individu lliure, això els espanta).

D'una gran vigència, oi?

Francisco Solano López

Certament, a molts (especialment als qui no són molt aficionats als còmics), aquest nom no els dirà massa res. Però va donar forma a una de les històries comiqueres més llegendàries del S.XX, "El Eternauta" (1957), tot un referent i pal de paller del còmic argentí.

La seva tècnica no és que fos la més revolucionària ni que excel·lís en virtuosisme, però sí que era efectiu i d'un realisme cru per a l'època. Aquesta matinada s'ha mort.

Gràcies per tot!