Suddenly, last summer

 Una de les grans pel·lícules d'uns anys especialment bons per al cinema. Quan s'ajunten literatura i cinema, poden sortir bones històries. En aquest cas, Joseph L. Mankiewicz va adaptar la novel·la de Tennessee Williams que, juntament amb Gore Vidal, van elaborar un esplèndid guió.
En aquells anys, també (finals dels 50), Hollywood va descobrir el potencial narratiu dels relats amagats en el subconscient, utilitzant una versió molt particular de la psicoanàlisi per a les seves intencions de crear relats de suspens. A tots ens venen a la memòria grans títols de Hitchcock d'aquells mateixos anys i de factura molt similar... De fet, sempre he pensat que l'obsessió dels guionistes americans d'encabir en totes les històries un trauma (principalment infantil i inconscient), ve precisament d'aquesta època en que sentien una gran fascinació per les vessants més inspiradores de les teories freudianes.
En tot cas, "Suddenly..." està magníficament construïda com a guió. La figura esplendorosa d'Elizabeth Taylor, es veu fagocitada per la presència invisible però implacable d'un personatge desaparegut, que ens l'aniran descobrint durant tota la pel·lícula. Sebastian, el fill únic d'una excèntrica i riquíssima vídua (una immensa Katharine Hepburn), educat per a la bona vida i la creació artística com a únic leit motif, ha mort de forma poc clara durant les vacances d'estiu en què estava amb la seva cosina Catherine. La recerca de la veritat oculta en aquest història, amenaçada per una lobotomia experimental, impulsa l'actuació heterodoxa del neurocirurgià que no ho acaba de veure clar. Poc a poc, els misteris van sortint a la llum.
Cinematogràficament, la pel·lícula també destaca pel duel interpretatiu de Taylor i Hepburn, que eclipsa en gran mesura el paper digne que fa Montgomery Clift. Segurament Elizabeth Taylor en surt vencedora, amb una força tremenda que contrasta amb la hieràtica Katherine Hepburn, encorsetada per un posat sever i distingit però amb grans detalls d'excentricitat a penes dissimulada. El final no decep. Fantàstic i rodó guió, excepcionals interpretacions.

  

Es va fent més i més tard

Un petit llibre de vegades pot contenir molta saviesa. Crec que aquest és el cas del llibre “Es va fent més i més tard”, un seguit de cartes que van amarades de tot tipus d’emocions, derivades de les més diverses històries i relacions humanes. I és que d’humanitat tracta el llibre.

Antonio Tabucchi fa servir el seu magnífic coneixement de l’ofici per transmetre’ns aquestes emocions de forma absolutament colpidora. Tenen forma de carta, però, en moltes ocasions, no són més que testaments d’una vida, d’una relació. Es donen explicacions, s’exposen arguments, es dibuixen fantasies i esperances, somnis perduts, abandonats o fracassats, alegries viscudes o només somniades, dolors infinits i deserts de l’ànima... Però l'amor sempre al capdavall de tot.

Sempre he considerat un mèrit dels grans escriptors quan ens poden parlar amb llenguatges diferents. I aquí ho podem veure. Cadascun dels autors de la carta (tots homes, tret de l’última), parla amb veu pròpia, amb una estructuració diferent del llenguatge, de les idees, del vocabulari. De vegades es tracta de personatges racionals, metòdics, o d’altres que transiten per diverses línies de pensament; de vegades les paraules són dures i directes, però en altres ocasions la metàfora esdevé la reina del relat; en ocasions és fred, o d’altres sensible i tendre.

La localització de les històries ens va movent per tota Europa: principalment la Mediterrània (Itàlia i Grècia), però també Paris o Londres. De la mateixa manera, els autors de les cartes solen ser artistes d’arts diverses, que ens transporten al seu món particular: des d’harpistes a pintors, poetes, etc.
Una bona elecció per gaudir de petites històries emotives que fan reflexionar.

Toro Salvatge

Una grandíssima obra mestra de Martin Scorsese, basada en l'autobiografia de Jake LaMotta, el toro del Bronx. De format lineal i molt clàssic, ens narra l'ascens i caiguda d'aquest temperamental boxador, a qui el seu entorn protegeix de tot menys d'ell mateix. L'autodestrucció acaba amb el mite, de forma tràgica i fregant el patetisme.
Amb un aspecte gràfic que recrea etapes molt anteriors del cinema, Scorsese construeix perfectament personatges, ambients i, sobretot, mentalitats d'una època on els valors antics començaven a fer aigües. Inseguretats personals, atraccions fatals, poders camuflats que tothom coneix... i escenes de boxa ben rodades, amb prou realisme però sense arribar a l'espectacularitat de pel·lícules posteriors.

Segons ell mateix explica, la carrera de LaMotta es veu afectada pels clàssics interessos mafiosos en les apostes des de bon començament i, de manera molt més interessant, en una segona etapa, per uns gelos patològics que porten la violència a la part més íntima de la seva vida familiar i personal.

La interpretació de De Niro i de la resta dels actors és senzillament increïble. Ens retorna a les millors obres del cinema clàssic. Jo em quedaria, si em permeteu, amb el paper de Joey (Joe Pesci), el germà de Jake, que trobo senzillament immillorable.
Una pel·lícula de 1

Per cert, no us perdeu l'evolució física de Robert De Niro, un esforç que afegeix un plus de credibilitat a la història.0.

Eraserhead

Moment de reviure clàssics en blanc i negre. Comencem.

Eraserhead (1977) és una inquietant obra de David Lynch. L'argument incideix en les banalitats i les penúries de la vida humana, extrapolats fins al paroxisme. Henry Spencer és un home feble i insegur, que viu en un ambient llòbrec d'una ciutat industrial qualsevol, on fa (se suposa) d'impressor, però en aquest moment està de vacances. Una delirant visita a la casa dels pares de la seva xicota fa que s'hi acabi casant, ja que ella està embarassada de... què? Un nadó força estrany, que neix tot seguit i no para de plorar quan es posa malalt, cosa que fa que la xicota de Henry abandoni la llar, a on havia anat a viure sense solució de continuïtat. Henry es troba sol amb aquell "fill", i a la vegada és seduït per una veïna massa atractiva per a ell. Per la nosa que li fa l'engendre, Henry decideix finalment... Bé, tant li fa. I és que fins aquí el mitjanament digerible de l'argument.

Sí, encara que costi imaginar, la resta d'elements, imatges, idees, etc. que van sorgint al film són molt més absurds. La majoria d'ells remeten a somnis o desitjos més o menys inconscients del protagonista, però costa (si és possible) distingir on arriba la imaginació del personatge d'on comença el malson i la follia.

Emmarcada en una època on s'explorava molt des de diverses arts el malestar d'una societat mecanitzada i aclapardora per a l'individu, i les evolucions del seu inconscient personal d'una forma fosca i inquietant (a la qual es van produir, per exemple, els millors àlbums de Pink Floyd i de la psicodèlia), moltes vegades ajudat per substàncies al·lucinògenes a l'hora de reproduir-ho, Eraserhead és una mena d'obre de culte del neosurrealisme.

Cal veure-la sense massa pretensions de descobrir-hi res més enllà del que els propis fantasmes us hi vulguin fer veure.

Això sí, en una atmosfera tranquil·la i desestressada. Si no, maleireu els ossos del pobre Lynch.

Mort a la Fenice

Quan hom tingui necessitat de desconnectar, amb novel·la negra de la bàsica, pot acudir a Donna Leon. Lluny de voler fer experiments insegurs, Leon s'aferra als tòpics del gènere, amb un inspector que porta una vida normal, familiar, i tot i així, ha de mirar de comprendre els viaranys més foscs de la natura humana per arribar a la resolució del cas que l'ocupa.
No he llegit més llibres de Donna Leon, i no sé si ho faré, però si la resta de llibres protagonitzats per Guido Brunetti són com aquest primer, de 1992, l'autora mostra bon ofici però poc art. Tirant de tòpics, el món de Brunetti té punts una mica fluixos per la seva pròpia tipicitat. Per exemple, el cap de Brunetti, un buròcrata curt de gambals i de vergonya, que no dubte a aprofitar-se dels èxits i la feina dels subordinats. Poc creïble, certament.
Leon és una americana fincada a Venècia. Això és en part un avantatge i en part un handicap. Com a estrangera (un foraster mai serà un venecià), veu la vida a la ciutat amb perspectiva. Però això mateix li impedeix absorbir tota l'essència de la vil·la ducal, envoltada de massa misteris per a l'estranger. Tot i així, Brunetti ens regala alguns passeigs interessants per la ciutat dels canals, passant per barris popular o pels palaus del Canal Grande. No deixa de ser interessant, però no aporta res nou.
En definitiva, una novel·la negra senzilla, lineal, on poc a poc els misteris es van aclarint, i que no trenca cap dels tòpics del gènere, amb un llenguatge planer que facilita la lectura. Intranscendent.

Ray Bradbury

Ha marxat, no sabem si cap a Mart o altres móns més llunyans, reals o imaginaris. Ens va ensenyar a pensar, a ser crítics i a pensar utopies possibles i perills molt vigents. Un dels grans mestres.

Per cert, si els llibres cremen a 451 Fº, a quina temperatura cremaran els e-books?