Las teorías salvajes

Buf, vaig dir, tot parafrasejant Monsó.

I no n'hi ha per menys. Aquest és un llibre com pocs. Amb l'agoserament dels principiants, Pola Oloixarac (amb un cognom tot exòtic que potser no calia: era Caracciolo -gireu-lo-), una jove argentina moderna i descarada deixa anar tot un reguitzell d'idees impactants en un magma de vocabulari riquíssim i enormes coneixements historicoculturals vehiculars que t'atropellen d'una forma molt dura i amb un ritme vivíssim.

Anem a pams. En algun lloc he llegit que és impossible resumir aquest llibre amb un parell de paràgrafs. Per tant, demano disculpes d'entrada. Certament, les històries contingudes tenen una vitalitat tremenda, i solen caure en una degradació o en una exaltació poc esperable. Jo, si alguna cosa valoro en les històries (ja siguin literàries, cinematogràfiques, etc.) és que no siguin previsibles. I, a fe, que aquestes no ho són.

Ens trobem bàsicament tres històries solapades, amb temps, persona narrativa i ritme molt diversos. Des d'una estudiant de filosofia a qui la revelació i capacitat de correcció i reformulació d'una teoria marginal (o marginada) d'un seu professor li desvetlla tanmateix la passió impossible per l'home, amb la il·luminació del projecte com a far últim, o bé la pròpia arqueologia de la teoria de les Transmissions Joiques en un relat hilarant dels orígens -i finals- de la teoria, fins a un parell d'estudiants poc agraciats però amb una brillantor poc corrent embolicats amb una altra parella de personatges plenament triomfadors, que ordeixen conjuntament un terrible pla per somoure consciències... Queda poc aclaridor, exposat d'aquesta forma, però és difícil de recollir-ne l'estil i la voluntat de l'autora transcrivint-ho en un llenguatge mínimament comprensible. De debò.

De fet, aquesta és la gran troballa: un llenguatge extremadament complexe, exprimit fins els límits, farcit de cultismes i cites més o menys explícites que li aporten o li treuen, segons el moment, sentit a tot plegat. Molt sovint costa destriar si el que ens entafora l'autora és una idea brillantíssima o una sonora presa de pèl, ja que el llibre també va curull de cinisme i provocació a parts iguales, tot això en un entorn actualíssim, que en podríem anomenar 2.0.

D'altra banda, el fil de les històries de fons dóna per més, crec jo. Alguna no està ben acabada del tot, d'altres prenen girs inesperats que deixen temes sense resoldre... S'hi podia haver treballat una mica més en en el fons, i potser no tant en la forma.

També he llegit a dir coses que juguen a favor del misteri: que si un llibre d'aquesta mena no pot haver estat escrit per una autora novell tan jove -i tan guapa: sí, és la de la foto- i apunten a una broma de la combinació d'una sèrie d'autors consagrats; que si, ara que ha deixat anar tot això, què li queda per escriure a aquesta autora? En fi, bestieses...

No voldria avorrir més amb descripcions poc encertades i encara menys aclaridores sobre el llibre de la Pola Oloixarac. Tan sols voldria afegir que, qui s'atreveixi a escometre'l, convé que disposi d'una gran base cultural, des de la filosofia a la psicoanàlisi, de l'antropologia a la història més contemporània, de La Divina Comèdia a Sun Tzu... Per acabar d'embolicar la troca, una granada sèrie de localismes bonaerencs acaben de dificultar-ho tot per al lector foraster que no conegui mínimament aquella fantàstica ciutat.

Per tots aquests motius, m'atreveixo a pronosticar un escàs èxit d'aquest fantàstic llibre. I és que no està a l'abast del gran públic. Tot i així, em comprometo a fer-ne apologia i a retornar-hi amb moltes ganes... d'aquí un temps.