La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Com que demà sembla que surt a la venda el tercer lliurament de les aventures d'en Blomqvist i la Salander, potser és moment de fer un breu repàs al segon llibre de la saga Millenium, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina".

En general, manté les aportacions positives d'"Els homes que no estimaven les dones". Un ritme frenètic, aventures al límit, misteris embolicats i cada cop més profunds a mesura que grates... Aquest és el gran secret, basat en un llenguatge senzill i directe i un retrat de la quotidianitat actual, els nostres estris, aparells, marques, etc., que ens ho fan més proper (De debò és Suècia?).

També hi trobem personatges molt interessants, amb els seus defectes, mals rotllos, particularitats... Uns perfils molt diferents entre sí (en un moment, Larsson ens deixa anar: "la seva trobada va suposar un xoc cultural semblant a quan els portuguesos van desembarcar a les colònies", o alguna cosa semblant... i està parlant de gent d'Estocolm de la mateixa època!), que es complementen per proporcionar-nos un collage immens i molt ric. L'aparició de personatges complexos (el mateix Zala) dóna poder a la narració, però d'altres molt més humans (els policies encarregats de la investigació) també ens l'acosten d'una manera molt efectiva.

Aquest darrer punt fort és, potser per a mi, també un dels problemes de la història: crec que a Larsson se li escalfa la ploma (perdó, el teclat) i exagera les característiques particulars d'algun dels personatges, fent-los poc creïbles (el gegant ros, per exemple, o la Miriam Wu), per tal de donar vivesa a la història. En aquest sentit, prefereixo el llibre anterior, ja que tot era força més plausible.

Al final, que en "Els homes..." era progressiu, lligant les històries paral·leles, acabant temes pendents, etc., en aquest és brusc, dràstic, deixant diverses qüestions una mica a l'aire. Potser és per preparar el tercer? Demà ho sabrem.





PS: Us va agradar, la pel·lícula?