Gran Torino

Diu el tòpic que Clint Eastwood és l'últim clàssic de Hollywood. I és molt probable que sigui veritat. Als seus 66 films com a actor (alguns d'una qualitat una mica dubtosa), hi hem de contraposar els 33 que porta com a director. I entre les quals hi trobem petites obres d'art.

Efectivament, Eastwood ataca amb gran solvència alguns guions que ens plantegen dilemes clàssics, situacions límits dintre d'entorns quotidians que porten a decisions dramàtiques i desesperades. Els personatges solen ser senzills, força unidimensionals; les històries, lineals i simples, però sempre envoltades d'una força tremenda. No experimenta en formats ni en mètodes. No cal.

Aquest plantejament, treballat amb un enorme mestratge a films com "White Hunter Black Heart", "The Bridges of Madison County", "Midnight in the Garden of Good and Evil", "Mystic River"o "Million Dollar Baby", el torna a repetir amb una gran efectivitat a Gran Torino.

Recollint alguns tòpics americans on gran part de la població d'aqull país s'hi pugui sentir reflectida, apareix un personatge d'enorme força, amb importants i tormentosos conflictes interiors que, a banda de fer-lo molt humà, fan un bon punt de partida per explicar reaccions, relacions, visions del món. Però la pròpia història, el bon fons del personatge, i la crua realitat que l'envolta ens el van canviant, en un gir molt políticament correcte, i alhora li aporten la salvació personal, la pròpia redempció davant els dimonis interiors, per mitjà d'un camí insospitat.

El film ens deixa una barreja estranya de tristor i de fe en l'essència de la humanitat. Com farien els clàssics. És clar.