Els Museus Vaticans

D’entre els molts museus importants i impressionants que hi ha pel món, n’hi ha un que, no sé per què, em té el cor robat. I és que els museus són, per definició, els espais per a la memòria cultural per excel·lència. Apleguen i posen a disposició dels visitants grans obres d’art i ofereixen sensacions impossibles de transmetre en un catàleg imprès o en una visita virutal. La degustació “en persona” d’una obra d’art (tant les plàstiques com les musicals, per exemple) no té res a veure amb la contemplació d’una reproducció, per bona que sigui.

Doncs aquesta “memòria” és especialment curiosa de viure als Museus Vaticans. L’Estat Vaticà es va dedicar, amb tota la barra i el poder dels seus exèrcits i dels exèrcits aliats, a rapinyar obres d’art antigues, a major glòria de Déu. De fet, res diferent del que van fer totes les metròpolis d’Imperis ja desapareguts (o camí de fer-ho). I amb els seus propis recursos econòmics, també van actuar de mecenes encarregant algunes de les obres d’art més importants de tota la humanitat i uns espais impressionants projectats inicialment per a d’altres usos. Això ens deixa un llegat històrico-artístic complexe, irregular, inconnexe (de fet, es tracta de “Museus Vaticans”, així, en plural, ja que són molt diversos) però d’un valor incomparable. Val la pena, quan hi passeges, pensar en l’origen de tot allò.

D’entre les moltes estances i espais diferents que composen els Museus Vaticans, la Pinacoteca és com un museu a part: conté sales dedicades a alguns dels grans (Giotto, Raffaello, Leonardo, Caravaggio...), en un palauet petit separat de la resta del complexe principal. La part originària dels Museus, però, era un preciós pati octogonal (Il Cortile Ottogonale), que en un inici era obert al públic (estem parlant de 1506!), i que dóna pas al Museu d’Antiguitats Clàssiques, on hi ha escultures greco-romanes, aplegades en l’època renaixentista. D’entre totes destaca de forma indiscutible el conjunt escultòric de Laocoont, devorat juntament amb els seus fills en la seva desesperació per salvar-los de les serps mitològiques. Moltes altres escultures ens fan entrar poc a poc als Palaus Vaticans sense adonar-nos-en.

No em faré pesat enumerant les obres principals contingudes a la resta de museus. Penseu que hi ha un Museu Gregorià Egipci i un altre d’Etrusc; un Museu Històric Vaticà i un Museu Missionari Etnològic; als Palaus Vaticans trobem el Belvedere, Galeries imponents com la Cartogràfica, Apartaments de Pius V o dels Borgia, capelles i salons farcits de tresors, o les meravelloses Estances de Raffaello, on hi podem trobar una de les seves meravelles: L’Escola d’Atenes, un fresc on s’hi representen els principals filòsofs grecs en un entorn totalment Renaixentista.

Però, per damunt de tot, els Museus Vaticans són coneguts per una de les obres d’art més importants de tots els temps: La Capella Sixtina, decorada pel mestre Michelangelo Buonarrotti, entre d'altres. Evidentment, no descobriré per a ningú aquesta meravella, però sí que volia transmetre les sensacions tan intenses que tens quan et trobes assegut en aquella capella intentant assimilar la grandiositat del Judici Universal al fons o la volta més famosa del món, amb les escenes de la Creació de l’Univers, d’Adam, l’expulsió del Paradís, el Diluvi Universal, etc. enmig de Sibil·les, Profetes, etc. En aquell rectangle de quaranta metres, sembla que el temps s'aturi, i t'indigna la teva pròpia incapacitat d'assaborir millor allò que els teus ulls et diuen que és a pocs metres, però que tu sempre has tingut a l'esperit. T'indigna que el temps passi i no et deixi formar part d'aquell espai tant temps com calgui. T'indigna la gent que no és capaç de comportar-se amb el respecte que mereix l'escenari i que trenquen contínuament l'atmòsfera de mística evocació de la grandesa de l'art com l'expressió més elevada del geni humà. En fi, t'obliga a aïllar-te de la indignació i concentrar-te en un passeig visual pels episodis representats i reproduïts fins a la sacietat. Una experiència certament única, si hi vas amb l'ànim preparat.

Després, quan en surts, tot et sembla ja petit i intrascendent.