The Spirit

Estem en plena ebullició de pel·lícules basades en personatges o històries del món del còmic. El cinema ho té això: fam d'històries, i si troba un filó on n'hi ha de bones, les assimila costi el que costi.
És el cas dels còmics. Bones històries (ep, no totes!), encara per explotar suficientment.
A més, es dóna la circumstància que el nivell tecnològic d'avui dia permet crear fàcilment les imatges que van tenir el seu origen en el paper, en la tinta i els colors d'artistes que, amb mitjans normalment molt artesans, recreaven móns, històries i idees molt espectaculars, impossibles de fer d'altra manera. Ara és el moment.
El cas de The Spirit, però, és diferent. Aquest és un còmic clàssic, aparegut el 1940 en tires curtes als diaris americans, que va anar variant tot sovint de format, amb altres històries més llargues, experimentacions molt audaces, etc. I aquesta setmana estrenen la pel·lícula basada en el personatge. Val a dir que només he vist algunes imatges d'un parell de trailers, però... no m'ha agradat gens. Diré per què.
L'obra de Will Eisner (dempeus! Estem parlant del boss dels còmics!) és impressionant. Des de tots els punts de vista. Com a dibuixant, va perfeccionar el seu estil de manera que crec que se'l pot considerar un dels millors dibuixants del s.XX. Com a explicador d'històries... què us haig de dir! Símplement genial! The Spirit intentava recollir en uns temps convulsos diferents aspectes de la societat nordamericana: amb un estil humorístic, caricaturesc, reflectia el descontentament amb certes institucions, l'existència de personatges marginals i marginats, la delinqüència ocasional o la organitzada, la malícia contra la innocència, la discriminació racial... però tot això de forma divertida i entretinguda.
The Spirit és una mena de detectiu privat que lluita contra el crim des del seu particular prisma. És valent, arriscat, lluitador, però també vulnerable i molt innocent. La pròpia estètica és còmica, de tant increïble: un simple antifaç petit serveix perquè ningú pugui reconèixer Danny Colt, que suposadament va morir. Les dones (les dones fatals, em refereixo), el persegueixen i l'intenten seduir per utilitzar-lo i portar-lo cap al costat fosc de la Llei, però ell és ferm i incorruptible.
No obstant, crec que el principal valor de les històries de The Spirit no té res a veure amb aquest personatge ni els seus propers (el Comissari Dolan, la seva filla Helen, Ebony White...). El que realment és apassionant són els secundaris que apareixen en cada història: dolents absurds, pobres homes arribats al límit, vampiresses irresistibles (P,Gell, Sand Saref)... De vegades aquest personatge, aquesta història, ni tan sols és l'oponent de The Spirit, sinó algú que apareix al fons, en segon pla, i que té alguna cosa a explicar-nos. No m'enrotllo més, sóc massa pesat. Llegiu algunes d'aquestes històries i ho veureu.
Passem doncs a la versió cinematogràfica. M'ensumo que Miller (gran fan de Eisner) haurà recollit un grapat d'escenes d'acció trepidant, magnificarà l'heroi en una història impactant, haurà tingut una cura especial de tot l'entorn gràfic de la producció. Sí, n'estic segur. Però The Spirit no és això. Són els secundaris, de veritat. Ni tant sols els dolents. Els secundaris i les seves històries. The Spirit és només una excusa per fer-los aparèixer per al gran públic. I molt em temo que això no ho hauran tingut en compte.
Sin City va ser una adaptació fantàstica, fidel, creïble i d'una factura extraordinària. 300 no va estar malament, tot i que sobrava artificialitat i no va acabar de recollir la força del còmic. Però crec que The Spirit serà un fracàs. Perquè pot ser una mena de Dare Devil amb més gràcia, però no serà The Spirit. Potser és que no és un còmic per ser adaptat al cinema. Podríem discutir-ho.
Espero equivocar-me.