Aquest és el darrer llibre que llegeixo de Haruki Murakami. Almenys durant una temporada. Vaig gaudir de Tòquio Blues i sobretot de Kafka a la platja. La cosa va decaure força amb L'amant perillosa. Esperava reprendre el to amb El salze cec i la dona adormida, però no. Ha estat un pèl decebedor.Aquest és un recull de 24 relats. Bé, recull no crec que sigui la paraula, perquè no són relats que hagi aplegat de la seva trajectòria literària. Símplement havia de fer un llibre de contes, i els va escriure. I això es nota. Es nota tant, que ell mateix s'ha de justificar en un pròleg on intenta defensar la legitimitat i la validesa dels relats curts. No cal defensar-los, crec. Cal escriure'ls amb inspiració i mestratge. I això li manca en aquests.
No dic que no hi hagi passatges ben descrits, sentiments ben relatats, algun personatge ben trobat o situacions que desvetllin un cert interès. Però no és el global de tots els contes. Sovint trobem els personatges japonesos fora del seu entorn: als EUA, en una illa grega, a la Toscana... i és interessant saber la visió de la situació des de l'altre punt de vista, el del japonès. La mentalitat nipona transmesa d'una forma natural, sense els estereotips a que estem avesats. Això està bé.
Els personatges solen viure situacions normals, algunes plenes de melangia o de mediocritat o de tràgedia personal, però en totes s'hi dóna un punt, un element inexplicable, màgic, inusual. Aquest factor modifica, o no, tots els plantejaments que donàvem per sabuts, però ells l'assimilen a la seva vida, passa a formar part de manera molt natural del seu entorn i la seva quotidianitat.
Una qüestió que algú li hauria de dir a Murakami, és que es repeteix sempre amb un tema autobiogràfic que ell trasllada als seus personatges: curiosament tots són grans amants del jazz, i tots tenen una col·lecció entranyable i valuosa de vells discs de vinil dels millors instrumentistes d'aquest gènere. Home...
Per tant, com a conclusió, El salze cec i la dona adormida és un llibre molt normalet, que rebaixa potser una mica les expectatives creades amb Murakami. I és que, quan un és un geni en alguna disciplina artística, ho és sempre. I Murakami ha demostrat que, de vegades, és un bon escriptor.
4 comentaris:
Doncs a mi m'ha agradat bastant aquest recull, tot i que no el faria arribar a la categoria de genialitat
Vaig llegir Tòquio blues seguint la teva recomanació i no em vaig penedir, però després d'això potser m'ho pensaré.
Tens raó, Jesús: són relats que passen bé. Però jo hi he trobat a faltar que siguin potser una mica més treballats. Alguns semblen d'encàrrec. No obstant, em refio molt més del teu criteri que dels meus escassos coneixements literaris. Potser no li he sabut trobar el punt.
Sergi: gràcies per seguir el consell. Penso que, posats a endinsar-nos en la literatura japonesa, podrien ser més interessants altres autors com Tanizaki. Murakami el veig, en canvi, com un escriptor modern més universal, de mentalitat més occidentalitzada. S'assembla massa al que ja podem llegir per aquí.
Salut, companys. Gràcies pels comentaris.
Vaig llegir alguns dels contes del llibre, però no sé per quin motiu no els vaig acabar. Estaven bé, alguns millor i d'altres no tant però, és el que dius, no a l'alçada. Ahir, mateix vaig acabar "El meu amor Sputnik" no dic que em decebés perquè sabia que no estaria a l'alça de Tòquio o de Kafka, però està clar que no estaria en una llista, per molt llarga que fos, dels meus llibres preferits. Prenc nota de la teva recomanació de Tanizaki.
Publica un comentari a l'entrada