Tango

Quan hom passeja per San Telmo, a Buenos Aires, la brutal immersió en la cultura tanguera et pot deixar aclaparat. Malgrat el pas del temps, malgrat la imposició de les modes pròpies i foranies, la passió pel Tango continua viva en aquells carrers al voltant de la Plaza Dorrego, en els Cafetins, en els teatres, sales de festes i en el propi carrer.

Ja ha passat prou temps des de l’època gloriosa del Tango com perquè el puguem considerar simplement un estil passat de moda (amb el component despectiu que això comporta) i puguem veure en perspectiva la seva història i la importància que va tenir, quin paper juga en la història musical. Va néixer a la segona meitat del S.XIX amb el desordre social tan gran provocat per una de les migracions més massives de la història: el Río de la Plata va quintuplicar en pocs anys la seva població, que es va establir en gran part a Buenos Aires i Montevideo. Allà, l’ambient portuari (“porteño”), marcat pels prostíbuls ("lo de la china"), els negocis bruts i la violència a flor de pell, va servir d’amalgama de les passions més primàriament humanes, en la barreja dels desposseïts provinents de tots els racons del planeta, que fugien de les guerres, la misèria i els desastres. D’allà havia de sortir alguna cosa especial, i aquesta cosa va ser el Tango, que va començar a agafar rellevància a partir del 1900.

Musicalment, va agafar essències molt diverses, des de la rumba, l’havanera, la jota o la tuna. És un exemple clàssic de mestissatge, però el seu ritme és únic i inconfusible. Va adoptar per instrument identitari el bandoneó, procedent d’Alemanya, pel seu so semblant a una queixa (el rezongo). I el ball... El ball va ser considerat immediatament per les institucions tradicionals i benpensants d’Europa com una indecència impròpia que calia prohibir. Podríem considerar que la dansa dels cossos arrapats es transmeten mutus missatges de desig. No obstant, el ball del Tango té molts elements de seducció bàsicament, intrínsecament, masculina: la passió a través de la possessió, del control del partenaire, dels moviments enèrgics i impulsius.



Malgrat tot, jo volia sobretot parlar de les lletres. El que va començar com una música-ball, va passar a incorporar lletres adients a la seva condició original. Aquestes històries estaven farcides de dolor, desesperació, fracàs, desamor. En definitiva, els components més genuïns de la tragèdia humana, les emocions més punyents, la desesperació més amargant. En tota aquest brou hi ha un element més que li aporta genuïnitat: el lunfardo. En moltes de les lletres hi trobem mots i expressions propis d’aquesta parla portenya, barreja de mil idiomes que convivien en aquell entorn.


Tot i que es va intentar prohibir la presència del lunfardo en els tangos en diverses ocasions, la realitat sol imposar-se tossudament a les mentalitats estretes. M’agrada sentir el lament de l’home que ha perdut l’esperança, el dolor fet poesia com només els argentins saben fer. El pas del temps que tant s’emporta el que més estimem com suavitza les ferides més sagnants. La nostàlgia de l’origen més primari: el barri (arrabal), la mare, els primers amors... Per cert, si algú té problemes amb el lunfardo, que no pateixi: tinc un diccionari.

Evidentment, el gran mestre, la icona mundial d’aquesta tragèdia feta cançó, va ser Carlos Gardel. Amb el seu repertori clàssic, que tots coneixem des de petits, abordava tots aquests temes d’una forma magistral, i va elevar el Tango a nivell mundial. Eren les dècades dels anys 1920 i 1930. En aquestes peces abocava una personalitat tendent a la malenconia que lligava plenament amb tot l’ambient tanguero. Posteriorment a Gardel, que va morir prematurament en accident d’avió a major glòria de la seva llegenda, van venir altres grans mestres que constituïen la vella guàrdia del Tango, les grans orquestres que van ubicar-lo definitivament en els cabarets del centre de la ciutat (recordem que era una música arrabalera, menystinguda per les classes dominants). Després, arribarien les renovacions d'Astor Piazzola als anys 60 i 70, i les fusions amb altres estils (jazz, rock, música electrònica...) que existeixen actualment.

En fi, que si algú vol saber ben bé quina és l’essència del Tango, llegeixi aquesta meravellosa composició que interpretava com ningú Julio Sosa, el Varón del Tango, en una nova versió de La Cumparsita:

Pido permiso, señores,
que este tango... este tango habla por mi.
Y mi voz entre sus sones dirá...
dirá por qué canto así.

Porque cuando pibe,
porque cuando pibe me acunaba en tangos
la canción materna pa' llamar el sueño,
y escuché el rezongo de los bandoneones
bajo el emparrado de mi patio viejo.

Porque vi el desfile de las inclemencias
con mis pobres ojos llorosos y abiertos,
y en la triste pieza de mis buenos viejos
cantó la pobreza su canción de invierno.

¡Y yo me hice en tangos!
Me fui modelando en barro, en miseria,
en las amarguras que da la pobreza.
En llantos de madre,
en la rebeldía del que es fuerte
y tiene que cruzar los brazos
cuando el hambre viene.

Y yo me hice en tangos porque...
Porque el tango es macho!!
Porque el tango es fuerte!!
Tiene olor a vida.
Tiene gusto... a muerte.

Porque quise mucho, y porque me engañaron.
Y pasé la vida masticando sueños.
Porque soy un árbol que nunca dio frutos,
porque soy un perro que no tiene dueño.

Porque tengo odios que nunca los digo.
Porque cuando quiero...
Ja!! ¡porque cuando quiero me desangro en besos!
Porque quise mucho, y no me han querido.
Por eso canto tan triste... !por eso!


Per si voleu, podem encetar una mica de debat sobre el component masclista inherent al Tango, de la vigència o no d'aquests sentiments masculins, etc.

SREBRENICA

Srebrenica

Hi ha una pintada en una paret de Girona que diu : Srebrenica, no t'oblidarem..

Aquest és un escrit que feia temps que volia fer i he anat madurant.
En llegir la noticia de la detenció de Radovan Karadzic, el mes de juny d'aquest any passat, vaig tenir curiositat per ampliar la noticia i vaig anar saltant de link en link fins arribar a http://www.guiamanresa.com/srebrenica/cat/2/index.html
on hi ha penjat un seguit d'informes oficials sobre la massacre: De l'ONU, de Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, de la de la República SRPSKA (serbobosnis) i altres.
Em va impactar llegir l'informe de l'ONU. De la tragèdia només vull apuntar els prop de 20.000 morts, en pocs dies, fruit d'una planificació de neteja ètnica i altres ultratges, comparable a les estratègies d'extermini nazi (en trobareu exemples al llibre "les benignes")
Deixo de banda aquella informació que es vincula a l'impacte emocional, per destacar aspectes que ens ajuden a entendre una lògica de comportament humà, de les persones, organitzacions i societats, que ens pot semblar que no copsem quan ens fem la pregunta "perquè aquesta barbaritat?"
Apuntar que la història és plena de matances de població civil, com l'anoerrament de Cartago per part dels Romans, o ja dins els genocidis més coneguts, l'extermini de cultures indigenes americanes per part dels europeus, Armènia, Rwanda...

L'informe de l'ONU explica que intenten protegir la població dins un conflicte, (Bòsnia 1992) on operen exercits més o menys constituïts: els Serbobosnis, recolzats per Sèrbia, els Bosniacs, musulmans, i els Croats de Bosnia, recolzats per Croàcia;. A les ciutats que pensen que poden ser atacades i objecte d'eliminació de població, les qualifiquen com a zones segures i són protegides per unitats de les forces de l'ONU (UNPROFOR)

A Srebrenica, hi va ser destinat una unitat amb soldats holandesos. El juliol de 1995 l'exercit Serbobosnià , més poderòs que els altres, va avançar per ocupar la ciutat. El seu objectiu consistia en "desplaçar"(eliminar) els pobladors musulmans, d'una ciutat que era una illa musulmana en una zona de majoria serbobosniana. L'avenç i els bombardejos , varen durar del 6 a l'11 de juliol. En aquest temps, els militars de l'ONU, varen demanar que l'aviació de l'OTAN,(que donava suport aeri a la UNPROFOR) bombardeges l'exercit que avançava. El vist-i-plau de qualsevol acció militar, passava per una línia de comandaments, militars, polítics... Les primera demanda es va aturar en els comandaments militars perquè els serbis de Bòsnia tenien personal de l'ONU com a ostatges.(utilitzaven aquesta amenaza i també la de tallar les vies de convois humanitaris) Una segona demanda va ser desatesa perquè el responsable de torn va considerar que l'atac havia de ser un últim recurs. El dia 10 després de discussions i que l'exercit atacant hagués capturat soldats de l'ONU, es va decidir acceptar l'atac aeri, però com que ja es feia de nit i les hostilitats s'havien aturat, es va decidir esperar al dia següent.

A les 7 del matí el destacament holandés esperava l’inici dels atacs amb avió, que no es varen produir. Varen enviar més sol.licituds , hi ha certa confusió en quins comunicats es varen fer entre 7 i 10 i fins on varen arribar. Sembla que també hi va haver confusió entre tenir suport (que els avions estiguin preparats) i fer atacs directes. A les 10 els avions de l’OTAN, que estaven enlairats des de les 6 del matí, es retiren a Italia a repostar i diuen que tornaran a ser operatius a les 14h. A les 11h del matí l’exercit serbobosni comença a avançar i abans de les 2 ja ocupa la ciutat, llavors els avions de l’OTAN inicien un atac, però han de desistir perquè els atacants tenen com a ostatges el batalló holandès i la mateixa población de Srebrenica..

Una part de la población fuig pels boscos i serà perseguida i aniquilada durant dies, una altra part és retinguda i se la trasllada en convois dels que les forces de l’ONU intenten fer un control sense resultat i son destinats a camps on es feran afusellaments massius…

Recomano també la lectura de l’informe de la república SRPSKA, fet uns anys després de la massacre.

La qüestió que m’inquieta és si realment les forces internacionals (ONU, OTAN) podien haver evitat aquest acte de genocidi. Com un elefant en un cristalleria, el seu poder rau en la imatge, però no es poden moure per por a trencar alguna cosa. Un elefant molt vulnerable, amb xantatges com els ostatges de l’ONU i organitzacions humanitaries, tancament de pas de convois humanitaris fins a generar situacions crítiques a la població, acusacions d’ajudar a alguna de les parts en conflicte. El concepte de zona segura és paper mullat per un atacant que sap jugar les seves cartes com els serbobosnis, avança poc a poc per veure si hi ha alguna reacció de l’aviació, en no ser així llança l’atac definitiu.

Les societats desenvolupades, sobretot l’europea, estem en una illa de poca violència social. Crec que és el nostre deure procurar perquè aquestes condicions arribin a tot el món. Però quan es fan intervencions en zones de conflícte hem de conèixer bé els valors dels qui participen a l’escenari i els riscos que això comporta.

Quina actuació esperem dels mateixos agents internacionals en el conflicte del Congo?

Blues

Amb l'excusa de la celebració del Festival de Blues de Cerdanyola, el XXI ja, el passat divendres vam fer una escapada al Vallès. El(s) motiu(s): Eric Sardinas, Raimundo Amador i Stevie Ray Vaughan. No us espanteu, en Vaughan no va tornar a la vida per venir a Catalunya; li van retre un homenatge.

El blues, com el flamenco, o com alguns altres (pocs) estils, és tota una declaració d'intencions, d'emocions i d'estat d'ànim. Hi ha milers de bluesmans (i womans), i cadascun té el seu estil particular. El blues no es prefabrica. Es fa. Surt de dins. I el divendres passat va ser un exemple claríssim de la diversitat que pot arribar a tenir el blues.

Tot i el seu nom, l'Eric Sardinas no fa pop. Ni rap. Fa blues. I el fa al màxim de la seva força. El californià, tot i que podria haver sortit de qualsevol racó més profund dels Estats Units, és un prodigi de poder a dalt de l'escenari. És un virtuós, sí, però la seva força es basa més en l'energia que desprèn. És el líder d'un trio (els Big Motor) que tot solets podrien dotar d'energia Springfield sencer i fer jubilar el senyor Burns. Són el paradigma del blues més potent, la versió elèctrica del blues més entranyable. De les entranyes, vull dir.

Per la seva banda, en Raimundo Amador, és un gran fusionador. El seu blues no és de manual; no és un blues com el que descriurien els diccionaris, però sí que és un blues com el que descriurien els amants del blues en general, perquè tot i fusionar-lo amb tocs aflamencats (perdoneu la meva ignorància en termes de flamenc), cada estrofa, cada moment del seu repertori li surt de dins. No li importa improvitzar. És més, ho fa, perquè això és el blues.

Sense massa temps, i sense saber on anàvem al no conèixer Cerdanyola, vam córrer a buscar l'homenatge a Stevie Ray Vaughan. Dues bandes li retien homenatge. Ens vam perdre la primera, però vam arribar a temps a la segona. Com a fan incondicional de Vaughan, el concert no va desmerèixer: van tocar cada tema punt per punt, perfectament. Però potser massa perfectament. I això és justament el que no és el blues. El blues no s'ha de tocar estudiat; s'ha de tocar com et surti, i sí, pot ser que cada cop que toques una cançó, et surti diferent. I aquella banda (Johnny Pérez Trio, crec recordar), tocava Vaughan nota per nota. Que bé, però quina llàstima! I quines ganes que el (perfecte) baixista s'equivoqués!

Res, va ser una nit d'aprofundiment al blues sense concessions. Prometo ser més fidel a Cerdanyola.

Us deixo amb un video de Vaughan, perquè s'entengui a què em refereixo:

STEVIE RAY VAUGHAN - LENNY (Live at the El Mocambo)

"La ley innata" - Extremoduro

El nou disc de Robe i companyia ja és aquí. Aquesta n'és la introducció: