Eduardo Mendoza agafa el Pont Aeri i deixa la seva fetitxe Barcelona per raure al castís Madrid de 1936, just abans de l'alçament militar. El més curiós de tot el llibre és que ens presenta la ciutat de la mà d'un crític d'art anglès, Anthony Whitelands, especialitzat en la pintura del Segle d'Or espanyol, i més concretament en Velázquez. Aquesta és la gran excusa per fer-lo entrar en tota mena de intrigues, conxorxes i situacions més o menys folletinesques.

L'estil divertit, o més ben dit, que pretén divertir, de Mendoza ens facilita la immersió en la batalla ideològica que va prenent cos en l'espiral prebèl·lica, que tothom pot intuir clarament. D'aquesta manera, tenim accés als discursos contraposats de l'Espanya conservadora i ultracatòlica, enfront la volguda revolució boltxevic de les classes més populars. I, enmig de tot plegat, l'encesa milícia de la Falange de José Antonio, de fet un dels grans protagonistes de la novel·la.
I és que aquesta és la gràcia de "Riña de gatos": la barreja de personatges històrics de primer pla (l'impagable trio de generals colpistes: Queipo de Llano, Mola i Franco, no té pèrdua) amb altres de comedieta o d'inspiració valleincliniana, provoquen l'absurditat de situacions extremes i d'una pujada i baixada constant en l'escala social de la villa i cort. Hi trobem el ja esmentat José Antonio, humanitzat més enllà del seu personatge d'èpica barata, Niceto Alcalà Zamora, Azaña, etc., però també personatges nobiliaris ridiculitzats pels propis noms i títols, espies de totes bandes que barregen interessos i accions poc encertades, xul·los i pinxos de carrer, filòsofs de cantina, diplomàtics de pà sucat amb oli o les intrigues d'una policia republicana absolutament superada per la dinàmica dels temps.
He pogut llegir alguna crítica lletraferida sobre l'estil narratiu de Mendoza. Jo no tinc prou coneixement de causa per fer-ho, però sí que he passat una bona estona enmig de la disbauxa argumental i les peripècies d'un personatge principal que no controla cap dels nombrosos esdeveniments que es cuinen al seu voltant, i dels quals n'és un espectador privilegiat. No, no és en absolut un llibre "seriós", com va dir el propi Mendoza, perquè llavors sí que li hauríem de començar a enumerar els defectes.

Jo confesso

Intentar resumir la novel·la de Jaume Cabré en unes poques idees o paraules és, com diria algun altre comentarista,  "una tasca absurda, inútil i innecessària" (Jordi Cervera).

No tan sols ens trobem amb una obra immensa, plena de referències culturals vastíssimes, recuperant un classicisme actualment poc recorregut, sinó que prova amb molta eficàcia recursos narratius sorprenents, que l'acosten en moltes ocasions al llenguatge cinematogràfic d'avui dia.

Efectivament, en molts moments, el personatge que interpreta una escena determinada es converteix gràficament, visualment, en un personatge diferent d'una altra època, d'un altre lloc, amb el qual només el lliguen el discurs, diàlegs creuats, el drama de la seva vivència, els dubtes existencials... M'agradava imaginar-me la imatge d'aquesta transformació en una pantalla de cinema, on un representant de la Inquisició a la Girona del S. XIV es convertia en un resistent serbi a la segona guerra mundial, o un metge exnazi que intenta purgar els seus pecats d'incògnit a l'Àfrica profunda, tot esperant la visita del venjador sense rostre.

El narrador en tercera persona es converteix sovint en una primera persona, apropant-nos molt més a la vivència íntima del personatge. Un cop t'has acostumat a no aferrar-te a una forma narrativa monolítica, només t'has de deixar arrossegar pel viatge vertiginós de l'Adrià Ardèvol pel cor (i altres entranyes) de la cultura occidental més intensa. L'Storioni omnipresent no és tan sols un fil d'Ariadna, sinó també una metàfora del valor monetari enfrontat al valor intrínsec de l'objecte, de la seva perfecció, de la seva història. El quadre de Modest Urgell representant el paisatge que envolta Santa Maria de Gerri, és observat sempre des de la interrogació: és allà, perdura, ens observa ell a nosaltres més que nosaltres a ell.

El coneixement com a leitmotiv, la construcció de la seva personalitat des de l'exigència paterna i l'autoexigència, i dels paranys personals pels quals es sent eternament culpable, porten aquest personatge a una confessió a la seva ja desapareguda estimada Sara, quan ja entrelluca el final de la seva vida, condemnada per una decadència inesperada i inevitable. De fet, no se sap de què es confessa ben bé l'Adrià; potser d'haver estat massa "humà" enmig de tanta inhumanitat. Per això, la seva fracassada recerca de l'essència del Mal no pot arribar a bona fi.

Fa de mal dir, però potser sí que ens podem trobar davant la novel·la del segle. Gràcies, Cabré.

Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt),  com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?

1Q84 (Llibre 3)

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.

L'any de Saeko

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.

Com un puny (Raimon)

Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon, 1973)

El plagi pictòric de Bob Dylan

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

Mar de roselles

La novel·la d'Amitav Gosh ens transporta a l'Índia del segle XIX, en plena puixança de l'Imperi Britànic, basada en la potent companyia de comerç que controlava extenses zones de l'orient i monopolitzava el tràfic (més que comerç) de productes com ara l'opi o fins i tot esclaus cap a d'altres zones de l'Imperi.
Com a novel·la d'aventures és força entretinguda, amb mitja dotzena de personatges ben diversos que miren de trobar el seu lloc en aquella tempesta d'interessos, prejudicis, tradicions ancestrals contraposades, etc. El final ens deixa una porta ben oberta als propers lliuraments d'una trilogia (en principi), que és de bon seguir.
El que més m'ha interessat, però, és el canvi de punt de vista dels esdeveniments d'aquells temps: fugint de la visió occidental, Ghosh ens planteja com viuen els habitants d'aquella regió les imposicions de la metròpoli britànica: l'idioma, els costums i, sobretot, el daltabaix econòmic que suposa per a la majoria de la gent que viu en zones agrícoles haver de substituir les seves plantacions tradicionals per la plantació de l'opi, a fi que l'exportació cap a la Xina enriqueixi i doni força al colonialisme. Això provoca, entre d'altres coses, enormes onades migratòries cap a suburbis de les ciutats que passaran en poc temps a ser megalòpolis, i l'aprofundiment de les diferències socials, ja marcades per altres mecanismes socials com ara la religió o el sistema de castes.
S'hi veuen retratats els principals col·lectius de la zona: els hindús, els musulmans, els xinesos i els occidentals. Les relacions entre tots ells són desequilibrades i sovint s'aboquen a desencontres que provoquen esdeveniments impactants. I en mig de tot, l'opi i els estralls que produeix en les persones de qualsevol condició.
Tot i que l'acció és força dinàmica, amb un ritme adequat, de vegades, sobretot al començament, es fa un pèl feixuc de llegir a causa del nombrós vocabulari en les principals llengües de la zona, tant per les frases transcrites en l'original i en català (cosa que s'agreeix), com en la forma de referir-se a les diverses classes, races, castes, etc., cosa que ho complica tot una mica més. A més, hi ha un important coneixement de l'art de la navegació, que fa servir molt vocabulari especialitzat que dificulta una mica més si no hi estàs molt introduït.
Al marge d'això, una molt interessant novel·la, ben resolta, tot i que m'ho pensaré abans d'entomar un hipotètic segon volum, ja que l'extensió és una mica excessiva.

La piel que habito

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).

Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.

He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.

Funuke domo, kanashimi no ai wo misero

 Un film sorprenent, aquest, ple de secrets i situacions recargolades on es barregen tot tipus d'emocions humanes. La història es basa en una família d'una zona rural que funciona (disfunciona, de fet) al voltant de l'obsessió de la filla gran, Sumika, de ser una actriu famosa a Tokyo, cosa per a la qual, obviament, no serveix. Això la portarà a la manipulació extrema de tots els membres de la família i unes conseqüències del tot inesperades.
S'hi poden trobar grans dosis d'humor negre, sadisme i sensibilitat alhora, i la desorientació d'uns personatges totalment desbordats per les situacions que ells mateixos van creant.
El personatge principal és, però, la germana petita, Kyomi, que observa el que passa al seu voltant i ho transcriu en forma de manga, activitat que tindrà uns resultats catastròfics. El cas és que ens mostren un personatge misteriós en el seu silenci, una mica fosc i tenebrós, però que inspira al mateix temps una gran tendresa.
La fotografia és força bona, amb una saturació del color que incrementa les reaccions del públic davant els aconteixements estranys i, de vegades, certament exagerats. El recurs a una dessaturació, precisament, per fer flaix-backs aclaridors, és molt efectiu i s'agreeix.
L'ambientació és molt bona, recreant perfectament l'atmosfera real dels pobles japonesos actuals.
La recomano vivament, si voleu passar una estona sorprenent, divertida i excitant.