Macbeth

Sempre és un plaer per a l'esperit revisar grans clàssics. I, entre aquests, què podem dir dels grans drames shackespearians, com ara Macbeth? No hi ha millor manera d'introduir-nos en el sentiment de l'ambició, que porta a la destrucció de l'home i tot el que l'envolta.

Rellegim-lo tants cops com calgui. És un plaer i és un deure intel·lectual.

A disfrutar:

Is this a dagger which I see before me,
The handle toward my hand? Come, let me clutch thee.
I have thee not, and yet I see thee still.
Art thou not, fatal vision, sensible
To feeling as to sight? or art thou but
A dagger of the mind, a false creation,
Proceeding from the heat-oppressed brain?
I see thee yet, in form as palpable
As this which now I draw.

The Artist

 Poques coses a dir d'aquesta gran pel·lícula de Michel Hazanavicius, i més després d'haver aconseguit 5 Òscars, entre ells el de millor pel·lícula, millor director, i millor actor principal (Jean Dujardin). Espereu... he dit "gran"?
En realitat no és "gran". És més aviat una bona història, recreada centenars de vegades, ben explicada, barreja de comèdia i drama. Efectiva, sense altibaixos. Amb una gran interpretació dels personatges principals (fantàstics Dujardin i una adorable Bérénice Bejo) i secundaris al seu lloc, però embolcallats d'una treballada ambientació i una banda sonora molt remarcable. Un producte sòlid i plaent a l'espectador.

La història ja la podem descomptar: una estrella del cinema mut, George Valentin, cau en desgràcia víctima d'un orgull que li impedeix adaptar-se als nous temps (el cinema sonor). La icona d'aquests nous temps és precisament la seva salvació i redempció. Rise & Fall. Res de nou.

Tanmateix jo, més que un homenatge al cinema silent, la considero una metàfora. En realitat ens parla d'un món canviant, en el que, si considerem que el dominem i que s'ha de plegar a les nostres característiques, habilitats o desitjos, fàcilment podem quedar desubicats i incapaços d'assimilar què està passant. Aquests canvis, que a la dècada dels 20 (del S.XX) podien ser més o menys lents i graduals, avui dia són certament vertiginosos, per la qual cosa la nostra capacitat d'adaptació és posada a prova de forma molt exigent i contínua.

El fet que ens parli (...) del pas del cinema mut al sonor, o que estigui rodada en blanc i negre, és un fet circumstancial. El missatge és un altre, que es podria ambientar en altres èpoques o escenaris.

La felicitació, doncs, a aquest equip francès que van saber cuidar molt bé els detalls, incorporant magistralment molts recordatoris de temps passats (els noms, els plànols, les escenes, la música...) que podem anar seguint com a bons aficionats al cinema, especialment el més clàssic.

Complot contra els Estats Units

Phillip Roth és un gran narrador. I bàsicament em centro en la seva capacitat de capbussar-se en una història, tant és el grau de “realitat” que tingui, i desenvolupar-ne tots els serrells, des dels més fins als més generals. Aquesta obra seria un clar exemple d’aquesta seva habilitat.

Com algun altre dels llibres de Roth que he llegit, es tracta d’una ucronia. Roth parteix de l’ambient polític existent als EUA a la segona meitat dels anys 30, quan el New Deal feia començar a superar les greus dificultats generades d’ençà el crac del 29 i, vist des de la seva particular retrospectiva d’un nen de 7 anys, al sí d’una família jueva d’un barri bàsicament jueu a Newark, una població de New Jersey, ens exposa com la mentalitat d’aquella societat s’enfronta a una situació que hauria estat fàcilment plausible.

El plantejament porta a Charles A. Lindbergh, heroi nacional que estava implicat en el moviment America First, que preconitzava contra la intervenció dels EUA a la Segona Guerra Mundial, i que prèviament havia fet acostaments molt perillosos al règim nazi de Hitler, a accedir a la presidència del país, impulsat pel sentiment anti-sionista de fons que es troba en la societat americana profunda. A partir d’aquest moment, les pors de les famílies jueves més conscients dels riscos que aquesta situació comporta, els aboca a solucions diferents: la resistència, la fugida, el col·laboracionisme... mentre es van forjant les bases per a una emergència dels sentiments contra els jueus, considerats una raça inferior que podia embrutir la sang blanca dels EUA. L’aparició creixent de pogroms més o menys espontanis, i les esquerdes aparegudes en la pròpia societat jueva, evolucionen cap a un clímax imprevist. I tot, sempre des de la perspectiva d’una família qualsevol (la de Roth).

L’estil de l’autor és sempre molt identificable. Roth escriu amb frases llarguíssimes, tant que de vegades fan perillar la fluïdesa de la narració. Però ell ho sacrifica per tal de poder donar sortida al raonament de fons. A partir de l’anàlisi de diferents tipus de perfils dels personatges intervinents, ens exposa els fonaments dels diversos plantejaments polítics i la repercussió que aquests tenen sobre les relacions entre les persones, i les reaccions d’aquestes als embats dels esdeveniments.

És interessant plantejar-se quines possibilitats hi havia que realment les coses haguessin anat com Roth les descriu. Des de la distància (temporal i geogràfica) es fa difícil de dir, però sí que es veu clar on hi ha el pas a partir del qual l’autor desenvolupa la seva imaginació, deixant de banda els successos reals de l’època.

Més que res perquè, en el fons, és un exercici útil per poder veure que el futur, ja sigui polític com de qualsevol altra mena, de vegades penja d’un fil molt subtil, però de conseqüències enormes.
I, això, ens ho hauríem d'aplicar.

Los sables

 L'edició en castellà d'aquests 7 contes fins ara inèdits de Yukio Mishima ens aporta una nova aproximació a la seva figura i a les seves dèries personals.
Sense sorpreses, els contes, escrits amb diferència de fins a vint anys, aborden els temes de la bellesa, la definició de la pròpia identitat sexual en plena tempesta juvenil, l'orgull, la noblesa i, finalment, la mort com a companya i destí final de tot plegat.
Aquesta distància fa que la qualitat dels diversos escrits sigui molt desigual. Amb l'intent d'experimentació -poc reeixit, tot sigui dit- amb el llenguatge de vegades, amb referències poc adequades que fa entrar amb calçador per demostrar una gran erudició en la cultura occidental, repeticions de les mateixes imatges retòriques la majoria de cops...
Personalment, crec que dos dels contes destaquen enormement per sobre dels altres i justifiquen l'existència d'aquest recull: "Los sables", una història sobre un escola de practicants de kendo de gran intensitat i que dóna títol al llibre, i "Peregrinos en Kumano", que aprofundeix de forma impactant en l'estranya relació entre un reconegut professor i la seva majordona. La resta és prescindible, únicament apte pels grans devots de l'arrauxat escriptor japonès, a qui ja vam dedicar un post fa temps.
De totes formes, si mai no heu llegit Mishima, no comenceu per aquest llibre. Us enduríeu una impressió equivocada.

Arrugues

Aprofitant la seva estrena a les sales de cinema, val la pena repescar aquest còmic de Paco Roca que ens ofereix una història d'una tendresa infinita. I no perquè sigui una història especial, amb personatges curiosos o diferents, no. En realitat, els personatges són d'una habitualitat immensa i corprenedora, ja que tots en podem tenir exemples al nostre voltant.
La vida, monòtona i desesperançada, en una residència de gent gran, es fa insufrible quan l'únic que t'espera és la degradació personal paulatina mentre t'acostes al final.
Allunyats del ritme de la vida exterior, a la qual ja no aporten res més que dificultats, la gent gran veu passar els dies sense alicients, amb por i resignació.
Paco Roca, amb unes poques línies simples, ens retrata les petites estratègies que fan servir per sobreviure a aquell món tancat que no els ofereix cap esperança.
Els personatges són icònics, però exemplifiquen les diverses formes d'acceptació, o no, de l'inevitable.
Amb una gran habilitat, ens mostra, entre d'altres, com es pot sentir la pèrdua de la memòria, que inevitablement porta a la pèrdua de la identitat.
Pàgines de gran tendresa, amb colors suaus, càlids, tardorals, sense estridències... tal com se'n va la vida.

Chico & Rita

Sé que vaig tard, però aprofitaré el tema de les nominacions als Oscar per fer-ne un petit comentari.
Chico & Rita és un bolero. En imatges, això sí. I és un cant d'amor a un gènere, a una música, a una època i a un estil de vida. D'alguna manera, Trueba i Mariscal intenten plasmar amb el seu virtuosisme un tribut als grans músics que veuen trasbalsada la seva vida per les inclemències del cor... o de la política. Evidentment tot apunta a Bebo Valdés, però segurament també a tants d'altres menys coneguts i igualment homenatjables.

Tres aspectes igualment destacables:
primer, el guió. Tot i que algunes qüestions són obligadament esquemàtiques i resumides, i d'altres són poc menys que exageracions de situacions reals, en cap cas hi ha una caricaturització dels personatges, sinó que són dotats d'una humanitat molt emotiva. La història t'enxampa de seguida i no et deixa fins el final, amb un ritme molt estudiat i d'una cadència perfecte entre l'actualitat i els flaix-backs esporàdics, quan toca.
Seguidament, la música. És evidentment l'alma màter de la pel·lícula. El tot poderós bolero es veu adornat amb incursions al jazz, la rumba, la salsa o el be-bop. Acompanya en tot moment l'acció i li dóna tot el color necessari. Les emocions troben en els ritmes càlids un vehicle perfecte.
Finalment, el dibuix. Un excel·lent treball de Mariscal ens recrea l'ambient, la llum, els patis humits o els salons d'espectacles de forma igualment efectiva. Amb aires de gran angular, aporta dinamisme a l'entorn amb enfocs que varien espectacularment. No fa un excés en l'aplicació de tècniques informàtiques -que es detecten sobretot en les textures metàl·liques dels cotxes o en les parets despintades- i els personatges mostren moviments força aconseguits, especialment una sensual Rita. Fet a través de línies netes i poc acompanyades de filigrana, un sol toc d'ombra dinàmica amb colors plans proporciona la sensació de volum necessària.

En fi, només la recomanació d'anar-la a veure qui encara no ho hagi fet. Es tracta de deixar-se portar i passar una bona estona.
Us he dit que em va agradar?

The Descendants

Bon llargmetratge d'Alexander Payne que té com a protagonistes principals les emocions i sentiments. George Clooney interpreta un pare de família que descobreix com els ciments de la seva vida familiar trontollen dramàticament a partir d'un fet tràgic. Matt King (Clooney), ha de refer tot allò que l'envolta, superat pels aconteixements i amb la dificultat de no saber com gestionar els seus propis sentiments.

Abocat a prendre decisions importants, el pas enrere en tantes i tantes coses s'imposa com a l'única opció per poder seguir endavant, aquest cop amb humilitat i humanitat. La interpretació és força correcta, i en aquest aspecte destaca poderosament Shailene Woodley en el seu paper d'Alexandra, filla de Clooney. Algunes de les primeres escenes són dignes de les millors actrius, i acaba construint un personatge inesperadament madur i constructiu.
L'entorn és un retrat realista de Hawaii, un arxipèl·lag allunyat dels prospectes turístics que la converteixen en un paradís exòtic. En tot cas, acompanya discretament i facilita poder centrar-se en els actors i la seva feina.
El guió del propi Payne (i 3 més), és molt sòlid. Discursos creïbles, situacions ernredades a la seva justa mesura, no s'hi detecta cap excés. Si de cas, a mi personalment m'hi sobra un missatge final d'un ecologisme políticament correcte, que no calia. Penso que podien haver estat un pèl més creatius en la resolució del dilema.


Tanmateix, un film recomanable i de bon consumir. Salut!

Antoni Tàpies (1923-2012)

La cultura catalana i mundial perden un (altre) referent. Adéu-siau, mestre.

Eduardo Mendoza agafa el Pont Aeri i deixa la seva fetitxe Barcelona per raure al castís Madrid de 1936, just abans de l'alçament militar. El més curiós de tot el llibre és que ens presenta la ciutat de la mà d'un crític d'art anglès, Anthony Whitelands, especialitzat en la pintura del Segle d'Or espanyol, i més concretament en Velázquez. Aquesta és la gran excusa per fer-lo entrar en tota mena de intrigues, conxorxes i situacions més o menys folletinesques.

L'estil divertit, o més ben dit, que pretén divertir, de Mendoza ens facilita la immersió en la batalla ideològica que va prenent cos en l'espiral prebèl·lica, que tothom pot intuir clarament. D'aquesta manera, tenim accés als discursos contraposats de l'Espanya conservadora i ultracatòlica, enfront la volguda revolució boltxevic de les classes més populars. I, enmig de tot plegat, l'encesa milícia de la Falange de José Antonio, de fet un dels grans protagonistes de la novel·la.
I és que aquesta és la gràcia de "Riña de gatos": la barreja de personatges històrics de primer pla (l'impagable trio de generals colpistes: Queipo de Llano, Mola i Franco, no té pèrdua) amb altres de comedieta o d'inspiració valleincliniana, provoquen l'absurditat de situacions extremes i d'una pujada i baixada constant en l'escala social de la villa i cort. Hi trobem el ja esmentat José Antonio, humanitzat més enllà del seu personatge d'èpica barata, Niceto Alcalà Zamora, Azaña, etc., però també personatges nobiliaris ridiculitzats pels propis noms i títols, espies de totes bandes que barregen interessos i accions poc encertades, xul·los i pinxos de carrer, filòsofs de cantina, diplomàtics de pà sucat amb oli o les intrigues d'una policia republicana absolutament superada per la dinàmica dels temps.
He pogut llegir alguna crítica lletraferida sobre l'estil narratiu de Mendoza. Jo no tinc prou coneixement de causa per fer-ho, però sí que he passat una bona estona enmig de la disbauxa argumental i les peripècies d'un personatge principal que no controla cap dels nombrosos esdeveniments que es cuinen al seu voltant, i dels quals n'és un espectador privilegiat. No, no és en absolut un llibre "seriós", com va dir el propi Mendoza, perquè llavors sí que li hauríem de començar a enumerar els defectes.

Jo confesso

Intentar resumir la novel·la de Jaume Cabré en unes poques idees o paraules és, com diria algun altre comentarista,  "una tasca absurda, inútil i innecessària" (Jordi Cervera).

No tan sols ens trobem amb una obra immensa, plena de referències culturals vastíssimes, recuperant un classicisme actualment poc recorregut, sinó que prova amb molta eficàcia recursos narratius sorprenents, que l'acosten en moltes ocasions al llenguatge cinematogràfic d'avui dia.

Efectivament, en molts moments, el personatge que interpreta una escena determinada es converteix gràficament, visualment, en un personatge diferent d'una altra època, d'un altre lloc, amb el qual només el lliguen el discurs, diàlegs creuats, el drama de la seva vivència, els dubtes existencials... M'agradava imaginar-me la imatge d'aquesta transformació en una pantalla de cinema, on un representant de la Inquisició a la Girona del S. XIV es convertia en un resistent serbi a la segona guerra mundial, o un metge exnazi que intenta purgar els seus pecats d'incògnit a l'Àfrica profunda, tot esperant la visita del venjador sense rostre.

El narrador en tercera persona es converteix sovint en una primera persona, apropant-nos molt més a la vivència íntima del personatge. Un cop t'has acostumat a no aferrar-te a una forma narrativa monolítica, només t'has de deixar arrossegar pel viatge vertiginós de l'Adrià Ardèvol pel cor (i altres entranyes) de la cultura occidental més intensa. L'Storioni omnipresent no és tan sols un fil d'Ariadna, sinó també una metàfora del valor monetari enfrontat al valor intrínsec de l'objecte, de la seva perfecció, de la seva història. El quadre de Modest Urgell representant el paisatge que envolta Santa Maria de Gerri, és observat sempre des de la interrogació: és allà, perdura, ens observa ell a nosaltres més que nosaltres a ell.

El coneixement com a leitmotiv, la construcció de la seva personalitat des de l'exigència paterna i l'autoexigència, i dels paranys personals pels quals es sent eternament culpable, porten aquest personatge a una confessió a la seva ja desapareguda estimada Sara, quan ja entrelluca el final de la seva vida, condemnada per una decadència inesperada i inevitable. De fet, no se sap de què es confessa ben bé l'Adrià; potser d'haver estat massa "humà" enmig de tanta inhumanitat. Per això, la seva fracassada recerca de l'essència del Mal no pot arribar a bona fi.

Fa de mal dir, però potser sí que ens podem trobar davant la novel·la del segle. Gràcies, Cabré.