En realitat no és "gran". És més aviat una bona història, recreada centenars de vegades, ben explicada, barreja de comèdia i drama. Efectiva, sense altibaixos. Amb una gran interpretació dels personatges principals (fantàstics Dujardin i una adorable Bérénice Bejo) i secundaris al seu lloc, però embolcallats d'una treballada ambientació i una banda sonora molt remarcable. Un producte sòlid i plaent a l'espectador.
La història ja la podem descomptar: una estrella del cinema mut, George Valentin, cau en desgràcia víctima d'un orgull que li impedeix adaptar-se als nous temps (el cinema sonor). La icona d'aquests nous temps és precisament la seva salvació i redempció. Rise & Fall. Res de nou.
Tanmateix jo, més que un homenatge al cinema silent, la considero una metàfora. En realitat ens parla d'un món canviant, en el que, si considerem que el dominem i que s'ha de plegar a les nostres característiques, habilitats o desitjos, fàcilment podem quedar desubicats i incapaços d'assimilar què està passant. Aquests canvis, que a la dècada dels 20 (del S.XX) podien ser més o menys lents i graduals, avui dia són certament vertiginosos, per la qual cosa la nostra capacitat d'adaptació és posada a prova de forma molt exigent i contínua.
El fet que ens parli (...) del pas del cinema mut al sonor, o que estigui rodada en blanc i negre, és un fet circumstancial. El missatge és un altre, que es podria ambientar en altres èpoques o escenaris.La felicitació, doncs, a aquest equip francès que van saber cuidar molt bé els detalls, incorporant magistralment molts recordatoris de temps passats (els noms, els plànols, les escenes, la música...) que podem anar seguint com a bons aficionats al cinema, especialment el més clàssic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada