City of Life and Death

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.

El secreto de sus ojos

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)

Jirô Taniguchi

Fa poc vaig fer una petita ressenya d’un còmic de l’autor japonès Jirô Taniguchi (nascut el 1947), Barri llunyà. Crec que aquest és l’unic treball d’aquest mangaka que ha estat traduït al català, però en espanyol en podem trobar alguns altres. Com em passa sovint, m’ha picat l’interès i he pogut llegir-ne (gaudir-ne) uns quants aquests dies. Els comento breument.

El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.

Crónicas del viento (Aka Kaze no shō, amb guió de Kan Furuyama, 1992)
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.

El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.

El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.

El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.

Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.

Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.

N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.

Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.

El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.

Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.

Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.

Nine

Fluixeta. De debò.
La vaig voler veure sense prejudicis, però l'ombra del 8 1/2 és molt allargada. Fellini és massa gran per als americans. Ei, potser m'he passat?

No es pot fer una revisió d'un clàssic com el 8 1/2 sense intentar fer alguna cosa millor que l'original. Intentar-ho, si més no. Per a fer entreteniment, siusplau, que busquin alguna altra cosa.
Us diré què és el que no em va agradar:

• Els números musicals semblen EXCLUSIVAMENT pensats per a lluïment de les diverses actrius. No aporten res substancial. Em direu que aquesta obra és l'adaptació d'un musical i que d'això es tracta, oi? Doncs que s'hagués quedat en això, un musical en un teatre. El cinema dóna opcions que en cap moment són recollides aquí.
• La simplificació del personatge: el director torturat pel seu procés creatiu (Guido Contini a Nine; Guido Anselmi a 8 1/2) perd en aquesta actualització la seva profunditat, les seves incoherències, els seus fantasmes i traumes, que esdevenen trivialitzacions d'episodis consecutius. Allò que en l'original implicava la pròpia essència de la condició humana, en una recreació surrealista de les pròpies pors, complexes, conflictes no resolts, al film de Rob Marshall són únicament petites relacions fragmentades d'aparença vidriosa. Dit d'una altra manera: la foscor dels enigmes que acompanyen les imatges inconscients es transforma en un espectacle transparent d'embolics tramposos.
  La visió que els americans tenen d'Itàlia i els italians no passa de ser un catàleg de petits arquetips anecdòtics, prejudicis i estereotips simplons que ridiculitzen formes de ser vitals, essències creades al llarg de mil·lenis d'experiències riquíssimes, vigoritzants al mateix temps que decadents, un existencialisme especial que difícilment es pot entendre des de l'altre costat de l'Atlàntic més enllà de l'anècdota ridícula. Be Italian! diu la cançó.

Total, el film cau en l'avorriment, solament intenta ser preciosista en les imatges, la il·luminació, la posada en escena. Poca cosa més.

Les interpretacions són prou correcte pel que fa a la parella principal: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard. El fiasco no és responsabilitat seva. El guió no s'havia treballat prou. O potser massa: es va adequar a una mentalitat absolutament diferent a la que anava dirigida (i estava igualment en la gènesi) de la pel·lícula original de Fellini.

Si us plau: reviseu 8 1/2.

Taràs Bulba

Taràs Bulba és una de les figures mítiques de la cultura i tradició dels cossacs. Nicolai Gógol en va fer una recuperació romàntica el 1840, que ensalça les virtuts d’aquells homes rudes i valents, de la seva política llibertària i aventurera que va assolar durant diversos segles les estepes del sud de Rússia, però que, amb les seves gestes bèl·liques, arribarien més tard fins a Sibèria, el Pacífic, o al mateix cor de París. En certa mesura, la forma de vida nòmada i soferta d’aquell poble eslau va ser un dels murs del cristianisme (ortodoxe) contra la puixança de l’Imperi Otomà i els Tàtars des del Sud i l’Orient, tot i que esdevenia també un perill sempre present per als imperis catòlics d’Occident, i finalment va ser un element substancial en els orígens de l’actual Ucraïna.

En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.

Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.

Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.

El accionista mayoritario

Com ja he assenyalat en altres comentaris, molts escriptors utilitzen l'esquer de la novel.la policiaca per explicar-nos altres històries, com pot ser els retrats de determinades societats, mostrant la manera com es relacionen i la seva història. Aquest és el cas de l'escriptor grec P. Màrkaris.
"El accionista mayoritario" és una novel.la que forma part d'una sèrie d'altres llibres amb el mateix protagonista, el comissari Kostas Jaritos. En aquesta lectura, l'autor ens retrata la societat grega, on prenen importància els forts llaços familiars (el comissari té bona relació amb la seva filla, la seva dona (malgrat discuteixi i sovint no s'entenguin), i amb els consogres!!!). La gastronomia és un eix per on passen les celebracions i altres activitats.
Pel que fa a la història, ens parla de la vinculació entre sèrbis i grecs (cristians ortodoxos que en el seu moment varen lluitar junts contra els turcs ) a través dels voluntaris grecs que varen lluitar amb els serbis a la guerra de bòsnia, i com alguns d'aquests grecs són perseguits pel Tribunal Penal Internacional per haver participat a la matança d'Srebrenica.
Ens parla del passat recent del país amb les dictadures properes i la divisió entre dretes i esquerres, conflictes que han provocat ferides que encara no estan curades.
Dibuixa una mirada còmica i autocrítica com a país, quan part de l'acció s'esdevé en paratges on hi ha instal.lacions de les Olimpíades d'Atenes 2004, i que ja estan fetes un desastre, perquè no tenen cap utilitat i no es fa manteniment ni practicament vigilància (el llibre està escrit el 2006)
El que realment m'ha sorprès, és que el protagonista, comissari K. Jaritos, reconeix que era policia en temps de la dictadura i que...... va participar (encara que indirectament) en les tortures que la policia va aplicar als disidents polítics!!!!. Explica que els torturadors eren uns altres i ell només obria i tancava garjoles.
El que em meravella, és que un novel.lista plasmi aquesta realitat que en el seu país deu ser prou dura. No veig que això sigui aplicable en el cas espanyol. Qui gosaria fer una novel.la on sortís un policia (protagonista) dient que havia estat policia d'en Franco i que es dedicaven a torturar presos polítics.
Recomanable a qui estigui interessat per fer un cop d'ull a un retrat social de Grècia. La història de crims i resolució dels mateixos no té massa força.

La professora de piano

Aquesta és una novel·la recent d'una escriptora novell. Ha estat ben acollida pel públic, sobretot americà, i ha gaudit d'una notable difusió. S'ho val?

L'obra ens planteja una història força convencional des d'un punt de vista novel·lesc. Està estructurada en dos moments, amb deu anys de diferència, que es van alternant per explicar-nos, mica a mica, com els esdeveniments canvien les persones.
El que en un començament apareix com una història força costumbrista s'acava complicant i abordant qüestions una mica més complexes sobre la pròpia existència, les necessitats vitals, el sentit de la vida. No gaire a fons, tot s'ha de dir, però bé, s'ho planteja.
L'ambientació és al Hong Kong de l'any 1942, previ a la invasió japonesa en el marc de la 2a Guerra Mundial. Ens retrata la composició de la societat en aquell moment, principalment pel que fa als estrats més alts de la societat colonial, les festes i el luxe, les ambicions i prejudicis, els seus beneficis i les seves limitacions... Però tot això s'esmicola d'un dia per l'altre. Els japonesos envaeixen l'illa i desfan tot allò que semblava immutable. És l'altra cara de la guerra.
Llavors és quan surten les característiques més amagades de la personalitat de cadascú, com són capaços, o no, d'adaptar-se a les noves situacions, com la supervivència guanya terreny als sentiments, a la fidelitat, a la pròpia integritat personal. Un personatge brilla per sobre de tots els altres exemplificant aquestes qüestions: la Trudy, una euroasiàtica enlluernadora, posseidora de tants defectes com virtuts.
L'arribada d'una noia anglesa, la Claire, innocent i desconeixedora del lloc on anava a viure el seu recent matrimoni, es troba deu anys després amb les conseqüències de tot el que es va esdevenir en aquells anys tràgics. I, amb aquest descobriment progressiu, poc a poc també es va descobrint a ella mateixa.
Així, la novel·la ens serveix per donar una ullada a un periode concret d'un lloc i una societat llunyans i exòtics, conèixer una mica millor racons del món o la història que ens queden una mica apartats, però també per plantejar-nos que, qualsevol dia, pot ser que el sol no surti. Què faríem, nosaltres, llavors?

Eric Rohmer

Ens torna a deixar un dels clàssics. Aquest cop Eric Rohmer, el director de les històries humanes. Cinema d'aquell intemporal.

Eichmann in Jerusalem

Deixant momentàniament la ficció, m'ha colpit tornar a la realitat. I quina realitat! A través de l'impressionant informe que Hannah Arendt (una important sociòloga jueva d'origen alemany) va realitzar del judici que es va fer a Adolf Eichmann a Jerusalem entre 1961 i 1962, es pot entrar a les interioritats del pensament nazi a través d'un dels principals artífexs de la Solució Final.
Eichmann va ser un membre de les SS a qui tenien com a expert en assumptes jueus, per la qual cosa li van fer l'encàrrec (sota les ordres de Reinhard Heydrich) de gestionar la Solució Final al problema jueu. El que en un principi era la deportació dels jueus, primer dels territoris alemanys i assimilats, i després de tota Europa a fi de deixar el Continent judenfrei (lliure de jueus), amb l'avançament de la II Guerra Mundial es va implementar el que s'intuïa: els jueus no tan sols havien de ser deportats, sinó eliminats físicament. Així, a partir de 1942 es van bastir els mecanismes d'un impressionant dispositiu d'assassinat industrial d'éssers humans, i un dels seus principals enginyers era Eichmann. No cal recordar com va anar tot plegat des d'aquest punt, oi?
Un cop consumada la derrota del nazisme el 1945, Eichmann va amagar-se en diferents llocs sota una identitat fictícia (fins i tot la seva família creia que era mort), i finalment es va establir a l'Argentina, on es va poder reunir amb la seva dona i iniciar una nova vida. Malgrat tot, finalment va ser descobert (sembla que ell mateix ho va propiciar) pels serveis secrets israelians i, en una controvertida operació a Buenos Aires, l'any 1960 va ser segrestat i transportat a Jerusalem on havia de ser jutjat.
Hannah Arendt no tan sols relata els esdeveniments del judici, sinó que, sobretot, fa una profunda immersió en la personalitat d'Eichmann, en els condicionants que el van portar a actuar d'aquesta forma tan monstruosa i en l'evolució a tots els països de la Solució Final. També analitza fredament el paper dels Consells Jueus de cada comunitat, i la seva col·laboració amb les autoritats nazis, i amb molta rigorositat, quins eren els objectius d'aquell judici i les seves mancances jurídiques.
El subtítol de l'edició en anglès (A Report on the Banality of Evil) ens dóna pistes del que es va descobrir en aquells dos anys d'interrogatoris i declaracions: Eichmann no era un monstre sàdic, sinó que era una persona eficient, d'unes aptituds intel·lectuals mediocres, bàsicament integrada al sistema, un sistema que li proporcionava el marc moral que va fer possible la Shoah (Holocaust), tot banalitzant aquells preceptes morals universals basats en el respecte a l'altre. Així va ser possible un extermini en massa de jueus i altres pobles inferiors a la raça ària, sense cap càrrec de consciència per als qui hi van participar ni per als veïns que ho observaven.
Arendt no intenta respondre alguns dels grans interrogants d'aquells fets: d'on sorgeix i com funciona un règim totalitari? com és possible que els jueus no es revoltessin? Ja hi ha altres obres per analitzar-ho. En canvi, es centra en el paper d'aquest judici en la consciència històrica del poble jueu, en la necessitat de fer justícia fins i tot per damunt de la legislació internacional, sobre l'aparició d'un nou concepte jurídic: el crim contra la humanitat a diferència del genocidi, i la necessitat de pofer abordar-lo des d'una perspectiva internacional. En aquest punt va ser una decidida precursora.
Una obra imprescindible.

Barri llunyà

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).