El salze cec i la dona adormida

Aquest és el darrer llibre que llegeixo de Haruki Murakami. Almenys durant una temporada. Vaig gaudir de Tòquio Blues i sobretot de Kafka a la platja. La cosa va decaure força amb L'amant perillosa. Esperava reprendre el to amb El salze cec i la dona adormida, però no. Ha estat un pèl decebedor.

Aquest és un recull de 24 relats. Bé, recull no crec que sigui la paraula, perquè no són relats que hagi aplegat de la seva trajectòria literària. Símplement havia de fer un llibre de contes, i els va escriure. I això es nota. Es nota tant, que ell mateix s'ha de justificar en un pròleg on intenta defensar la legitimitat i la validesa dels relats curts. No cal defensar-los, crec. Cal escriure'ls amb inspiració i mestratge. I això li manca en aquests.

No dic que no hi hagi passatges ben descrits, sentiments ben relatats, algun personatge ben trobat o situacions que desvetllin un cert interès. Però no és el global de tots els contes. Sovint trobem els personatges japonesos fora del seu entorn: als EUA, en una illa grega, a la Toscana... i és interessant saber la visió de la situació des de l'altre punt de vista, el del japonès. La mentalitat nipona transmesa d'una forma natural, sense els estereotips a que estem avesats. Això està bé.

Els personatges solen viure situacions normals, algunes plenes de melangia o de mediocritat o de tràgedia personal, però en totes s'hi dóna un punt, un element inexplicable, màgic, inusual. Aquest factor modifica, o no, tots els plantejaments que donàvem per sabuts, però ells l'assimilen a la seva vida, passa a formar part de manera molt natural del seu entorn i la seva quotidianitat.

Una qüestió que algú li hauria de dir a Murakami, és que es repeteix sempre amb un tema autobiogràfic que ell trasllada als seus personatges: curiosament tots són grans amants del jazz, i tots tenen una col·lecció entranyable i valuosa de vells discs de vinil dels millors instrumentistes d'aquest gènere. Home...

Per tant, com a conclusió, El salze cec i la dona adormida és un llibre molt normalet, que rebaixa potser una mica les expectatives creades amb Murakami. I és que, quan un és un geni en alguna disciplina artística, ho és sempre. I Murakami ha demostrat que, de vegades, és un bon escriptor.

Australia

Per error, vam assistir a aquest "bòdrio" de pel·lícula (sé que no s'hauria de dir així, però no sé cap adjectiu que s'ajusti millor al que vàrem veure). No esperàvem cap gran obra, sinó símplement una història entretinguda, dinàmica, i de bella factura, que ens mostrés fantàstics escenaris d'aquelles terres amb una bona fotografia.

Res d'això.

Tan patètica era des del començament, que als 10 minuts ja estàs esperant que s'acabi. Però a sobre és llarga!! Aquesta pel·lícula no la van filmar: la van perpetrar!!!

Quatre dades perquè us en féu una idea. Les interpretacions són deplorables: Hugh Jackman està símplement fora de lloc, desencaixat en un personatge que, de tan increïble i postís, resulta ridícul. Nicole Kidman revela la seva categoria com a actriu: de tercera regional!! Ni per fer els pastorets (amb tots els respectes per aquests grans actors que els escenifiquen voluntariosament cada any per aquestes dates). De la resta, no cal que en parlem: cap d'ells arribarà a ser famós, de debò.

El guió és tan simple (en el pitjor sentit de la paraula), que pots jugar sense risc a endevinar què succeirà a cada moment i què dirà cada personatge en les patètiques situacions que es troben. Les escenes són d'allò més mal plantejades. Els personatges són unidimensionals: els bons, extrabons; els dolents, ultradolents.

Als aborígens australians els fan un trist favor: tots els pinten com absolutament dignes, honestos, de sentiments purs i altruistes, valents i sacrificats fins a l'extrem... fins a l'extrem de donar la seva vida per tal que els personatges principals se'n surtin bé (blancs, és clar). La causa no és la seva causa, sinó la dels blancs bons (Jackman/Kidman).

Caldria parlar dels efectes especials. Certament estan inspirats en grans obres del cinema, i estan a la seva alçada: a l'alçada dels anys 40, alguns!! Podem veure cavalcades de Jackman/Kidman dignes de les pel·lícules de John Ford (pel que fa als efectes especials, em refereixo!), estampides de ramats de vaques dignes d'un videojoc dolent, imatges del port de Darwin amb vaixells de guerra pastades a les de Titànic (i ja han passat uns quants anys), atacs aeris trets de La batalla de Midway, escenes de devastació de després del bombardeig que recordaven Gone With The Wind (Allò que el vent s'endugué). És evident que la inspiració (i la qualitat tècnica) d'aquest director, del qual no en vull publicitar el nom, es troba en grans obres!!

La fotografia no és res de l'altre món, i els grans paisatges apareixen puntualment, però només una part petita del nord de l'illa. No fa justícia a la magnitud del continent. I a més hi ha un abús d'imatges aèries de l'avi aborigen del nen protagonista en el seu penya-segat, i de postes de sol pròpies de calendaris barats. La il·luminació nocturna acaba de carregar-se la poca credibilitat de les escenes que transcorren a les fosques, ja sigui a la sabana o a la ciutat: hi ha uns reflexes de focus laterals intolerables.

Finalment, una última mala nota: el doblatge en català. Desgraciadament, sembla que no hi ha nens al nostre país que sàpiguen parlar català sense accent xava... Tant costa pronunciar les vocals neutres? Per què és impossible sentir una "s" sonora? En fi, així anem...

Per tant, en poques paraules, "Australia" em va semblar una presa de pèl, un intent de reeditar Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per tal de potenciar una marca comercial, per a la qual cosa estic segur que el govern del país va deixar anar un bon cabàs de calerons, decisió de la que es deuen penedir profundament hores d'ara. No hi anéu.

The Spirit

Estem en plena ebullició de pel·lícules basades en personatges o històries del món del còmic. El cinema ho té això: fam d'històries, i si troba un filó on n'hi ha de bones, les assimila costi el que costi.
És el cas dels còmics. Bones històries (ep, no totes!), encara per explotar suficientment.
A més, es dóna la circumstància que el nivell tecnològic d'avui dia permet crear fàcilment les imatges que van tenir el seu origen en el paper, en la tinta i els colors d'artistes que, amb mitjans normalment molt artesans, recreaven móns, històries i idees molt espectaculars, impossibles de fer d'altra manera. Ara és el moment.
El cas de The Spirit, però, és diferent. Aquest és un còmic clàssic, aparegut el 1940 en tires curtes als diaris americans, que va anar variant tot sovint de format, amb altres històries més llargues, experimentacions molt audaces, etc. I aquesta setmana estrenen la pel·lícula basada en el personatge. Val a dir que només he vist algunes imatges d'un parell de trailers, però... no m'ha agradat gens. Diré per què.
L'obra de Will Eisner (dempeus! Estem parlant del boss dels còmics!) és impressionant. Des de tots els punts de vista. Com a dibuixant, va perfeccionar el seu estil de manera que crec que se'l pot considerar un dels millors dibuixants del s.XX. Com a explicador d'històries... què us haig de dir! Símplement genial! The Spirit intentava recollir en uns temps convulsos diferents aspectes de la societat nordamericana: amb un estil humorístic, caricaturesc, reflectia el descontentament amb certes institucions, l'existència de personatges marginals i marginats, la delinqüència ocasional o la organitzada, la malícia contra la innocència, la discriminació racial... però tot això de forma divertida i entretinguda.
The Spirit és una mena de detectiu privat que lluita contra el crim des del seu particular prisma. És valent, arriscat, lluitador, però també vulnerable i molt innocent. La pròpia estètica és còmica, de tant increïble: un simple antifaç petit serveix perquè ningú pugui reconèixer Danny Colt, que suposadament va morir. Les dones (les dones fatals, em refereixo), el persegueixen i l'intenten seduir per utilitzar-lo i portar-lo cap al costat fosc de la Llei, però ell és ferm i incorruptible.
No obstant, crec que el principal valor de les històries de The Spirit no té res a veure amb aquest personatge ni els seus propers (el Comissari Dolan, la seva filla Helen, Ebony White...). El que realment és apassionant són els secundaris que apareixen en cada història: dolents absurds, pobres homes arribats al límit, vampiresses irresistibles (P,Gell, Sand Saref)... De vegades aquest personatge, aquesta història, ni tan sols és l'oponent de The Spirit, sinó algú que apareix al fons, en segon pla, i que té alguna cosa a explicar-nos. No m'enrotllo més, sóc massa pesat. Llegiu algunes d'aquestes històries i ho veureu.
Passem doncs a la versió cinematogràfica. M'ensumo que Miller (gran fan de Eisner) haurà recollit un grapat d'escenes d'acció trepidant, magnificarà l'heroi en una història impactant, haurà tingut una cura especial de tot l'entorn gràfic de la producció. Sí, n'estic segur. Però The Spirit no és això. Són els secundaris, de veritat. Ni tant sols els dolents. Els secundaris i les seves històries. The Spirit és només una excusa per fer-los aparèixer per al gran públic. I molt em temo que això no ho hauran tingut en compte.
Sin City va ser una adaptació fantàstica, fidel, creïble i d'una factura extraordinària. 300 no va estar malament, tot i que sobrava artificialitat i no va acabar de recollir la força del còmic. Però crec que The Spirit serà un fracàs. Perquè pot ser una mena de Dare Devil amb més gràcia, però no serà The Spirit. Potser és que no és un còmic per ser adaptat al cinema. Podríem discutir-ho.
Espero equivocar-me.

Watchmen

quis custodiet ipsos custodes?

Watchmen és una GRAN novel·la gràfica. M'explico.

Va ser editada entre 1986 i 1987, dividida en 12 volums breus. Dibuixada per Dave Gibbons i escrita per Alan Moore, ens descriu una història complexa en la que anem descobrint les profunditats i, per tant, les contradiccions d'un grup d'ex-superherois (o millor, aventurers emmascarats) en un entorn de preapocalipsi atòmica, ambientada en una Nordamèrica fictícia en alguns de les seves dades històriques, cap allà el 1985.

Alan Moore, el gran pare de l'obra, va crear un univers nou, reescrivint el paper dels superherois en un món convuls. Per fer-ho en va crear un grapat de nous, si bé que basats en alguns de secundaris ja existents. La novetat és que no tenien superpoders (excepte un d'ells) i que eren rebutjats per l'opinió pública i proscrits per la llei. La veritat és que tot l'entramat creat per Moore és imponent, els girs argumentals sorprenents, i la profunditat dels plantejaments i la crítica al sistema molt ben plantejada. L'exercici i la finalitat última del poder queden en qüestió. Les teories conspiratòries a gran escala ens remeten a visions paranoides o apocalíptiques de la nostra civilització. De la mateixa manera, els personatges són analitzats amb gran detall, revelant una profunditat psicològica poc freqüent en aquests tipus d'històries. A més, l'encavalcament amb històries paral·leles afegeix interès a tot l'entrellat. Gran.

Pel que fa al grafisme de Gibbons... bé, jo el trobo una mica pobre, la veritat. És massa poc espectacular per a la grandiositat de l'obra. A més, queda una mica antiquat, se li nota el pas del temps. El color és molt simle, basat en primaris, tot i que això se li pot perdonar per les opcions d'impressió de l'època. El moviment és transmès amb moltes limitacions; en això s'ha avançat molt. He llegit que pretenia recrear l'ambientació dels còmics clàssics dels anys 40, però a mi el que em fa és una mica més farragosa la lectura. No obstant, com a dissenyador, l'ús de símbols és molt bo, són omnipresents, ben posats i ajuden a construir la història. Per això he dit al començament que era una gran novel·la gràfica. Crec que el concepte la descriu millor que el de còmic. Aquí la imatge ajuda, però no és primordial. En un bon còmic això ha d'estar compensat.

La història no us l'explicaré, evidentment (tot i que els de wikipedia ho van fer de dalt a baix, tsc). Només us apunto que tot parteix del misteri de l'assassinat d'un exheroi, i la investigació difícil que segueix. A partir d'aquí es van descobrint totes les històries anteriors entre el grup de superherois, que han quedat una mica desubicats en el món. Els dubtes morals, frustracions personals, els enfrontaments ideològics i de filosofia vital són el més ric de tot plegat, que regna per sobre de l'acció. És cert que posteriorment s'han realitzat altres obres del gènere que han abordat aquestes qüestions des d'altres perspectives, però segurament són totes elles deutores, en major o menor grau, de Watchmen.

I, per què aquest post ara? Doncs perquè al juny de 2009 estrenen l'adaptació al cinema. Així que tothom té temps de llegir-la abans (fins i tot en català). Jo, per les imatges que he vist, han aconseguit una molt bona adaptació gràfica. Allò que us deia com passat de moda, doncs crec que ho han posat al dia, han treballat molt bé la fotografia i la llum. Faltarà per veure l'adaptació de la història. D'entrada, ho tenen difícil, perquè és massa llarga com per encabir-la en una sola pel·lícula, i si es sacrifiquen les històries paral·leles o la subtilitat de les relacions entre personatges, serà únicament una pel·lícula més d'entreteniment. I Watchmen no és això.

Veurem.