Taràs Bulba

Taràs Bulba és una de les figures mítiques de la cultura i tradició dels cossacs. Nicolai Gógol en va fer una recuperació romàntica el 1840, que ensalça les virtuts d’aquells homes rudes i valents, de la seva política llibertària i aventurera que va assolar durant diversos segles les estepes del sud de Rússia, però que, amb les seves gestes bèl·liques, arribarien més tard fins a Sibèria, el Pacífic, o al mateix cor de París. En certa mesura, la forma de vida nòmada i soferta d’aquell poble eslau va ser un dels murs del cristianisme (ortodoxe) contra la puixança de l’Imperi Otomà i els Tàtars des del Sud i l’Orient, tot i que esdevenia també un perill sempre present per als imperis catòlics d’Occident, i finalment va ser un element substancial en els orígens de l’actual Ucraïna.

En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.

Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.

Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.

El accionista mayoritario

Com ja he assenyalat en altres comentaris, molts escriptors utilitzen l'esquer de la novel.la policiaca per explicar-nos altres històries, com pot ser els retrats de determinades societats, mostrant la manera com es relacionen i la seva història. Aquest és el cas de l'escriptor grec P. Màrkaris.
"El accionista mayoritario" és una novel.la que forma part d'una sèrie d'altres llibres amb el mateix protagonista, el comissari Kostas Jaritos. En aquesta lectura, l'autor ens retrata la societat grega, on prenen importància els forts llaços familiars (el comissari té bona relació amb la seva filla, la seva dona (malgrat discuteixi i sovint no s'entenguin), i amb els consogres!!!). La gastronomia és un eix per on passen les celebracions i altres activitats.
Pel que fa a la història, ens parla de la vinculació entre sèrbis i grecs (cristians ortodoxos que en el seu moment varen lluitar junts contra els turcs ) a través dels voluntaris grecs que varen lluitar amb els serbis a la guerra de bòsnia, i com alguns d'aquests grecs són perseguits pel Tribunal Penal Internacional per haver participat a la matança d'Srebrenica.
Ens parla del passat recent del país amb les dictadures properes i la divisió entre dretes i esquerres, conflictes que han provocat ferides que encara no estan curades.
Dibuixa una mirada còmica i autocrítica com a país, quan part de l'acció s'esdevé en paratges on hi ha instal.lacions de les Olimpíades d'Atenes 2004, i que ja estan fetes un desastre, perquè no tenen cap utilitat i no es fa manteniment ni practicament vigilància (el llibre està escrit el 2006)
El que realment m'ha sorprès, és que el protagonista, comissari K. Jaritos, reconeix que era policia en temps de la dictadura i que...... va participar (encara que indirectament) en les tortures que la policia va aplicar als disidents polítics!!!!. Explica que els torturadors eren uns altres i ell només obria i tancava garjoles.
El que em meravella, és que un novel.lista plasmi aquesta realitat que en el seu país deu ser prou dura. No veig que això sigui aplicable en el cas espanyol. Qui gosaria fer una novel.la on sortís un policia (protagonista) dient que havia estat policia d'en Franco i que es dedicaven a torturar presos polítics.
Recomanable a qui estigui interessat per fer un cop d'ull a un retrat social de Grècia. La història de crims i resolució dels mateixos no té massa força.

La professora de piano

Aquesta és una novel·la recent d'una escriptora novell. Ha estat ben acollida pel públic, sobretot americà, i ha gaudit d'una notable difusió. S'ho val?

L'obra ens planteja una història força convencional des d'un punt de vista novel·lesc. Està estructurada en dos moments, amb deu anys de diferència, que es van alternant per explicar-nos, mica a mica, com els esdeveniments canvien les persones.
El que en un començament apareix com una història força costumbrista s'acava complicant i abordant qüestions una mica més complexes sobre la pròpia existència, les necessitats vitals, el sentit de la vida. No gaire a fons, tot s'ha de dir, però bé, s'ho planteja.
L'ambientació és al Hong Kong de l'any 1942, previ a la invasió japonesa en el marc de la 2a Guerra Mundial. Ens retrata la composició de la societat en aquell moment, principalment pel que fa als estrats més alts de la societat colonial, les festes i el luxe, les ambicions i prejudicis, els seus beneficis i les seves limitacions... Però tot això s'esmicola d'un dia per l'altre. Els japonesos envaeixen l'illa i desfan tot allò que semblava immutable. És l'altra cara de la guerra.
Llavors és quan surten les característiques més amagades de la personalitat de cadascú, com són capaços, o no, d'adaptar-se a les noves situacions, com la supervivència guanya terreny als sentiments, a la fidelitat, a la pròpia integritat personal. Un personatge brilla per sobre de tots els altres exemplificant aquestes qüestions: la Trudy, una euroasiàtica enlluernadora, posseidora de tants defectes com virtuts.
L'arribada d'una noia anglesa, la Claire, innocent i desconeixedora del lloc on anava a viure el seu recent matrimoni, es troba deu anys després amb les conseqüències de tot el que es va esdevenir en aquells anys tràgics. I, amb aquest descobriment progressiu, poc a poc també es va descobrint a ella mateixa.
Així, la novel·la ens serveix per donar una ullada a un periode concret d'un lloc i una societat llunyans i exòtics, conèixer una mica millor racons del món o la història que ens queden una mica apartats, però també per plantejar-nos que, qualsevol dia, pot ser que el sol no surti. Què faríem, nosaltres, llavors?

Eric Rohmer

Ens torna a deixar un dels clàssics. Aquest cop Eric Rohmer, el director de les històries humanes. Cinema d'aquell intemporal.

Eichmann in Jerusalem

Deixant momentàniament la ficció, m'ha colpit tornar a la realitat. I quina realitat! A través de l'impressionant informe que Hannah Arendt (una important sociòloga jueva d'origen alemany) va realitzar del judici que es va fer a Adolf Eichmann a Jerusalem entre 1961 i 1962, es pot entrar a les interioritats del pensament nazi a través d'un dels principals artífexs de la Solució Final.
Eichmann va ser un membre de les SS a qui tenien com a expert en assumptes jueus, per la qual cosa li van fer l'encàrrec (sota les ordres de Reinhard Heydrich) de gestionar la Solució Final al problema jueu. El que en un principi era la deportació dels jueus, primer dels territoris alemanys i assimilats, i després de tota Europa a fi de deixar el Continent judenfrei (lliure de jueus), amb l'avançament de la II Guerra Mundial es va implementar el que s'intuïa: els jueus no tan sols havien de ser deportats, sinó eliminats físicament. Així, a partir de 1942 es van bastir els mecanismes d'un impressionant dispositiu d'assassinat industrial d'éssers humans, i un dels seus principals enginyers era Eichmann. No cal recordar com va anar tot plegat des d'aquest punt, oi?
Un cop consumada la derrota del nazisme el 1945, Eichmann va amagar-se en diferents llocs sota una identitat fictícia (fins i tot la seva família creia que era mort), i finalment es va establir a l'Argentina, on es va poder reunir amb la seva dona i iniciar una nova vida. Malgrat tot, finalment va ser descobert (sembla que ell mateix ho va propiciar) pels serveis secrets israelians i, en una controvertida operació a Buenos Aires, l'any 1960 va ser segrestat i transportat a Jerusalem on havia de ser jutjat.
Hannah Arendt no tan sols relata els esdeveniments del judici, sinó que, sobretot, fa una profunda immersió en la personalitat d'Eichmann, en els condicionants que el van portar a actuar d'aquesta forma tan monstruosa i en l'evolució a tots els països de la Solució Final. També analitza fredament el paper dels Consells Jueus de cada comunitat, i la seva col·laboració amb les autoritats nazis, i amb molta rigorositat, quins eren els objectius d'aquell judici i les seves mancances jurídiques.
El subtítol de l'edició en anglès (A Report on the Banality of Evil) ens dóna pistes del que es va descobrir en aquells dos anys d'interrogatoris i declaracions: Eichmann no era un monstre sàdic, sinó que era una persona eficient, d'unes aptituds intel·lectuals mediocres, bàsicament integrada al sistema, un sistema que li proporcionava el marc moral que va fer possible la Shoah (Holocaust), tot banalitzant aquells preceptes morals universals basats en el respecte a l'altre. Així va ser possible un extermini en massa de jueus i altres pobles inferiors a la raça ària, sense cap càrrec de consciència per als qui hi van participar ni per als veïns que ho observaven.
Arendt no intenta respondre alguns dels grans interrogants d'aquells fets: d'on sorgeix i com funciona un règim totalitari? com és possible que els jueus no es revoltessin? Ja hi ha altres obres per analitzar-ho. En canvi, es centra en el paper d'aquest judici en la consciència històrica del poble jueu, en la necessitat de fer justícia fins i tot per damunt de la legislació internacional, sobre l'aparició d'un nou concepte jurídic: el crim contra la humanitat a diferència del genocidi, i la necessitat de pofer abordar-lo des d'una perspectiva internacional. En aquest punt va ser una decidida precursora.
Una obra imprescindible.

Barri llunyà

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).

El trastorn de Portnoy

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.


Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.


L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.


Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.


En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).

Carnaval

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència.

L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

Ágora

Ai, Amenábar, Amenábar...

La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.

Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.

L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).

Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...

Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.

La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.

La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.

Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.

Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.