La Danza - Rossini

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:




Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Alabama Song

Tal com el propi autor avisa al final del llibre, aquest s'ha de llegir com si fos una novel·la, no una biografia. És ben cert que s'endinsa en un personatge digne d'una bona biografia, i de fet ja se n'han fet unes quantes, d'ella i, sobretot, el seu marit.

Zelda Sayre va ser la dona de F. Scott Fitzgerald, un dels mítics escriptors dels EUA al segle XX, icona de la generació perduda. Els va tocar viure una vida especial, fora dels convencionalismes, que, finalment, els va destruir. Ell ens va deixar obres mestres com El Gran Gatsby, o Tendra és la nit. Ella, només els somnis irrealitzats, la lluentor d'una vida brillant i breu. Van formar part i, en algun sentit, ser-ne imatges d'una dècada daurada, que va finalitzar durament, molt durament.

Zelda va ser un fort estímul i una forta càrrega per a Fitzgerald. Els seus somnis de ser ballarina i escriptora, la necessitat de portar una vida de luxe total, complicat amb l'esquizofrènia que la feia igualment imprevisible, creativa però dependent, van portar-la dalt de tot de la societat novaiorquesa i al fons de la misèria personal. D'alguna manera, van estroncar la progressió literària de Scott Fitzgerald, però també li va conferir l'estímul i la brillantor necessàries.

Tornant al llibre, escrit en primera persona, ens proporciona una visió de Zelda plena de contradiccions i excessos, de passions i desenganys, de somnis frustrats i d'un Scott Fitzgerald molt allunyat d'ella, a qui li retreu en gran part els seus patiments. Esfilagarsa la seva malaltia i les teràpies (algunes brutals) que li van aplicar. Retrata un Fitzgerald dèbil, cansat, castrador, infidel, homosexual i alcohòlic, cosa que finalment el portarà a la destrucció. Però tot des de la distància.

Zelda era una noia de casa bona, una bellíssima filla del sud, d'un poble d'Alabama. I va conquerir el nord. Però el nord se la va crospir. No va ser ballarina, no va ser escriptora, no va ser bona mare ni bona esposa. No va ser tantes coses...

Gilles Leroy la intenta rescatar en aquest deliciós llibre, ple de fantasia i realitat barrejades, o bé amagades sota noms falsos. La tormentosa relació (renoi, quin tòpic!) entre Zelda i F. Scott Fitgerald agafa un altre caire des d'aquest prisma.

Una bona opció per llegir amb tranquil·litat. Assaborint.

Bienvenue chez les Ch'tis

En efecte, m'estic referint a "Bienvenidos al Norte", una pel·lícula dissortadament doblada al castellà, perquè si en algun cas és important conservar la llengua original, era aquest.
Us diré que és una comèdia molt ben estructurada, amb humor senzill i efectiu, i escenes de gran qualitat emotiva. Tot plegat fa un film entranyable, d'aquells que deixen bon gust de boca.

La qüestió que m'ha plantejat és que, en un món que sembla rodolar sense fre cap a la globalització (ara n'estem començant a patir els enormes desajustaments que això provoca), és molt adequat que aparegui una obra com aquesta, basada en l'èmfasi del particularisme, de com, del tòpic i el prejudici forassenyat, en pot sortir el coneixement, el respecte i l'estimació per l'altre. Segurament això ha fet que s'hagi convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès (de debò?). En el fons, la gent vol, desitja, necessita la identitat particular, saber d'on és i com és, i donar-li un valor a això. I fer saber a tothom que això no és dolent i que no implica el menyspreu dels altres.

Tornant a la pel·lícula, Dany Boon aconsegueix fer-nos riure sense embuts, riure amb els personatges i les situacions curioses (un xic meloses) que els toca viure. He llegit a algun lloc que en Will Smith n'ha comprat els drets per fer-ne una adaptació "a l'americana". Ai, Senyor! Em temo que ens trobarem amb una repetició del desafortunat cas de "Tres solteros y un biberón".

No us la perdeu, però. I si pot ser, en francès.

Spamalot dels Monty Python

Una de les propostes teatrals que podem trobar en l’actualitat a la ciutat de Barcelona sense ànim de fomentar el centralisme és la que ens ve de la factoria dels Monty Python al Teatre Victòria amb una idea original d’Eric Idle i John Du Prez: "Spamalot".

El terme "spam" (marca d'embotit tipus “chopped” o mortadel·la que ha esdevingut sinònim de correu brossa) es combina amb "a lot" (a dojo en català) i forma una paraula similar a Camelot.

Des de la seva estrena a la ciutat de Nova York l’any 2005, el musical ha tingut una gran acollida per part del públic d’arreu. Ha rebut, entre altres premis, un Grammy a la millor banda sonora de la que destaco la colla de músics conduits per un “director” que, en ocasions, pren cert protagonisme en clau d’humor i, tots plegats, donen sentit a la paraula “musical”.

L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".

L’argument es basa en la recerca del Sant Grial per part del Rei Artús (Jordi Bosch) i una colla de cavallers arreplegats pel camí. No s’ha de buscar res en profunditat, tot està cobert d’aparent simplicitat i d’hilarant comicitat. L’absurd ultrapassa la línia imaginària entre l’escena i el públic en totes les situacions que es succeeixen. Als actors se’ls nota que s’ho passen bé amb l’espectacle i si no és així, ho dissimulen de meravella.

-Què dir més?

A favor:

-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.

-Que aviat ens vam oblidar del preu de les entrades comissió bancària inclosa.

En contra:

-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)

-Que a la citada “promo” asseguren: “Riures garantits per tots els públics” i jo, com a pare, hi afegiria: “... públics que siguin majors de tretze anys”. No perquè em titlleu de pare censor, sinó perquè crec que hi ha alguns moments... i alguns moviments... Sí, sí, podreu dir que me l’agafo amb pinces, però és que em costa trobar-li pegues.

Si la cosa pinta malament, ja saps, comença a xiular...

"Life's a piece of shit

When you look at it

Life's a laugh and death's a joke, it's true.

You'll see it's all a show

Keep 'em laughing as you go

Just remember that the last laugh is on you.

And, always look on the bright side of life..."

Amb permís dels traductors que hi hagi a la sala:

"La vida és un tros de merda

Quan te la mires (la vida)

La vida és una rialla i la mort un joc, és veritat.

Veuràs que tot plegat és un espectacle (show)

fes-ne mofa mentre te'n vas

tan sols recorda que l'última rialla està dins teu.

I, mira sempre la part bona de la vida..."

Potser hi haurà qui l’hagi vist i vulgui completar la llista de pros i contres.

Potser algú rectificarà la meva traducció.

Potser no us agradarà.

Potser sí.

Potser.

Pot.

P...

_______________________________

(Post editat el dia 26 de gener de 2009)

Extra! Extra! Notícies fresques!
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).

Rodona?!?

-Ànims Edu, que ets un fenomen i te’n sortiràs, només cal que t’estudiïs una miqueta més la lliçó i l’absurditat que envolta el seu món... (... ty Phyton).

_____________________________

Bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe

Vaig conèixer Edgar Allan Poe l’any 1984.

No fou en persona, és clar, feia més d’un segle que era mort i jo tot just feia setze anys que vivia, però sí que vaig conèixer una petita part de la seva obra.

Avui fa dos-cents anys del seu naixement a Boston, als Estats Units, i això és prou motiu per commemorar l'efemèride penjant un post homenatge.

Us deixo uns breus trets biogràfics d’aquest autor de caràcter turbulent:

Edgar Allan Poe
(19 de gener de 1809 – 7 d’octubre de 1849)

A l’edat de dos anys va quedar orfe i el recollí John Allan, un ric comerciant de Virginia que se l’endugué a Anglaterra per tal que rebés una educació clàssica. La seva vida va estar plena d’alts i baixos i els problemes amb la beguda i el joc el dugueren a contraure molt deutes dels que, finalment, John Allan no se’n va voler fer càrrec. Edgar, ofès, tallà la relació.

Expulsat de la Universitat i de l’Acadèmia Militar es va quedar en la misèria fins que es casà amb una cosina seva de gairebé 14 anys i es traslladaren a Nova York on, després de col·laborar en diverses revistes, es guanyà un nom com a escriptor de contes. Va tornar a caure en la misèria i, fins i tot, perdé la seva dona per una malaltia. Donava conferències que li proporcionaven alguns diners i intentà casar-se amb algunes dones riques sense obtenir el resultat esperat. El seu alcoholisme el dugué a la mort l’any 1849.

Com crec que no podia ser d’una altra manera, tot això es veu reflectit en la seva obra i la part que vaig conèixer de Poe foren uns contes de misteri. Tres narracions en un recull que em va caure a les mans: L’escarabat d’or (amb l'afegitó d'intriga que l'autor aporta amb la tècnica criptogràfica per resoldre un criptograma), La carta robada i el Manuscrit trobat en una ampolla. Tres narracions obscures i colpidores basades en les intrigues de l’ànima humana.

El principal mèrit de l'autor i la seva originalitat fou saber dotar de lògica les narracions, a pesar d'acostar-se a fenòmens extraordinaris i antinaturals. En la seva obra destaquen temes com la mort, la fatalitat i la perversitat, a banda del terror i l’angoixa.

Un autor que no em deixà indiferent, sens dubte i que gràcies a aquesta efemèride, tornaré a revisar, si goso...

Els Museus Vaticans

D’entre els molts museus importants i impressionants que hi ha pel món, n’hi ha un que, no sé per què, em té el cor robat. I és que els museus són, per definició, els espais per a la memòria cultural per excel·lència. Apleguen i posen a disposició dels visitants grans obres d’art i ofereixen sensacions impossibles de transmetre en un catàleg imprès o en una visita virutal. La degustació “en persona” d’una obra d’art (tant les plàstiques com les musicals, per exemple) no té res a veure amb la contemplació d’una reproducció, per bona que sigui.

Doncs aquesta “memòria” és especialment curiosa de viure als Museus Vaticans. L’Estat Vaticà es va dedicar, amb tota la barra i el poder dels seus exèrcits i dels exèrcits aliats, a rapinyar obres d’art antigues, a major glòria de Déu. De fet, res diferent del que van fer totes les metròpolis d’Imperis ja desapareguts (o camí de fer-ho). I amb els seus propis recursos econòmics, també van actuar de mecenes encarregant algunes de les obres d’art més importants de tota la humanitat i uns espais impressionants projectats inicialment per a d’altres usos. Això ens deixa un llegat històrico-artístic complexe, irregular, inconnexe (de fet, es tracta de “Museus Vaticans”, així, en plural, ja que són molt diversos) però d’un valor incomparable. Val la pena, quan hi passeges, pensar en l’origen de tot allò.

D’entre les moltes estances i espais diferents que composen els Museus Vaticans, la Pinacoteca és com un museu a part: conté sales dedicades a alguns dels grans (Giotto, Raffaello, Leonardo, Caravaggio...), en un palauet petit separat de la resta del complexe principal. La part originària dels Museus, però, era un preciós pati octogonal (Il Cortile Ottogonale), que en un inici era obert al públic (estem parlant de 1506!), i que dóna pas al Museu d’Antiguitats Clàssiques, on hi ha escultures greco-romanes, aplegades en l’època renaixentista. D’entre totes destaca de forma indiscutible el conjunt escultòric de Laocoont, devorat juntament amb els seus fills en la seva desesperació per salvar-los de les serps mitològiques. Moltes altres escultures ens fan entrar poc a poc als Palaus Vaticans sense adonar-nos-en.

No em faré pesat enumerant les obres principals contingudes a la resta de museus. Penseu que hi ha un Museu Gregorià Egipci i un altre d’Etrusc; un Museu Històric Vaticà i un Museu Missionari Etnològic; als Palaus Vaticans trobem el Belvedere, Galeries imponents com la Cartogràfica, Apartaments de Pius V o dels Borgia, capelles i salons farcits de tresors, o les meravelloses Estances de Raffaello, on hi podem trobar una de les seves meravelles: L’Escola d’Atenes, un fresc on s’hi representen els principals filòsofs grecs en un entorn totalment Renaixentista.

Però, per damunt de tot, els Museus Vaticans són coneguts per una de les obres d’art més importants de tots els temps: La Capella Sixtina, decorada pel mestre Michelangelo Buonarrotti, entre d'altres. Evidentment, no descobriré per a ningú aquesta meravella, però sí que volia transmetre les sensacions tan intenses que tens quan et trobes assegut en aquella capella intentant assimilar la grandiositat del Judici Universal al fons o la volta més famosa del món, amb les escenes de la Creació de l’Univers, d’Adam, l’expulsió del Paradís, el Diluvi Universal, etc. enmig de Sibil·les, Profetes, etc. En aquell rectangle de quaranta metres, sembla que el temps s'aturi, i t'indigna la teva pròpia incapacitat d'assaborir millor allò que els teus ulls et diuen que és a pocs metres, però que tu sempre has tingut a l'esperit. T'indigna que el temps passi i no et deixi formar part d'aquell espai tant temps com calgui. T'indigna la gent que no és capaç de comportar-se amb el respecte que mereix l'escenari i que trenquen contínuament l'atmòsfera de mística evocació de la grandesa de l'art com l'expressió més elevada del geni humà. En fi, t'obliga a aïllar-te de la indignació i concentrar-te en un passeig visual pels episodis representats i reproduïts fins a la sacietat. Una experiència certament única, si hi vas amb l'ànim preparat.

Després, quan en surts, tot et sembla ja petit i intrascendent.

El salze cec i la dona adormida

Aquest és el darrer llibre que llegeixo de Haruki Murakami. Almenys durant una temporada. Vaig gaudir de Tòquio Blues i sobretot de Kafka a la platja. La cosa va decaure força amb L'amant perillosa. Esperava reprendre el to amb El salze cec i la dona adormida, però no. Ha estat un pèl decebedor.

Aquest és un recull de 24 relats. Bé, recull no crec que sigui la paraula, perquè no són relats que hagi aplegat de la seva trajectòria literària. Símplement havia de fer un llibre de contes, i els va escriure. I això es nota. Es nota tant, que ell mateix s'ha de justificar en un pròleg on intenta defensar la legitimitat i la validesa dels relats curts. No cal defensar-los, crec. Cal escriure'ls amb inspiració i mestratge. I això li manca en aquests.

No dic que no hi hagi passatges ben descrits, sentiments ben relatats, algun personatge ben trobat o situacions que desvetllin un cert interès. Però no és el global de tots els contes. Sovint trobem els personatges japonesos fora del seu entorn: als EUA, en una illa grega, a la Toscana... i és interessant saber la visió de la situació des de l'altre punt de vista, el del japonès. La mentalitat nipona transmesa d'una forma natural, sense els estereotips a que estem avesats. Això està bé.

Els personatges solen viure situacions normals, algunes plenes de melangia o de mediocritat o de tràgedia personal, però en totes s'hi dóna un punt, un element inexplicable, màgic, inusual. Aquest factor modifica, o no, tots els plantejaments que donàvem per sabuts, però ells l'assimilen a la seva vida, passa a formar part de manera molt natural del seu entorn i la seva quotidianitat.

Una qüestió que algú li hauria de dir a Murakami, és que es repeteix sempre amb un tema autobiogràfic que ell trasllada als seus personatges: curiosament tots són grans amants del jazz, i tots tenen una col·lecció entranyable i valuosa de vells discs de vinil dels millors instrumentistes d'aquest gènere. Home...

Per tant, com a conclusió, El salze cec i la dona adormida és un llibre molt normalet, que rebaixa potser una mica les expectatives creades amb Murakami. I és que, quan un és un geni en alguna disciplina artística, ho és sempre. I Murakami ha demostrat que, de vegades, és un bon escriptor.

Australia

Per error, vam assistir a aquest "bòdrio" de pel·lícula (sé que no s'hauria de dir així, però no sé cap adjectiu que s'ajusti millor al que vàrem veure). No esperàvem cap gran obra, sinó símplement una història entretinguda, dinàmica, i de bella factura, que ens mostrés fantàstics escenaris d'aquelles terres amb una bona fotografia.

Res d'això.

Tan patètica era des del començament, que als 10 minuts ja estàs esperant que s'acabi. Però a sobre és llarga!! Aquesta pel·lícula no la van filmar: la van perpetrar!!!

Quatre dades perquè us en féu una idea. Les interpretacions són deplorables: Hugh Jackman està símplement fora de lloc, desencaixat en un personatge que, de tan increïble i postís, resulta ridícul. Nicole Kidman revela la seva categoria com a actriu: de tercera regional!! Ni per fer els pastorets (amb tots els respectes per aquests grans actors que els escenifiquen voluntariosament cada any per aquestes dates). De la resta, no cal que en parlem: cap d'ells arribarà a ser famós, de debò.

El guió és tan simple (en el pitjor sentit de la paraula), que pots jugar sense risc a endevinar què succeirà a cada moment i què dirà cada personatge en les patètiques situacions que es troben. Les escenes són d'allò més mal plantejades. Els personatges són unidimensionals: els bons, extrabons; els dolents, ultradolents.

Als aborígens australians els fan un trist favor: tots els pinten com absolutament dignes, honestos, de sentiments purs i altruistes, valents i sacrificats fins a l'extrem... fins a l'extrem de donar la seva vida per tal que els personatges principals se'n surtin bé (blancs, és clar). La causa no és la seva causa, sinó la dels blancs bons (Jackman/Kidman).

Caldria parlar dels efectes especials. Certament estan inspirats en grans obres del cinema, i estan a la seva alçada: a l'alçada dels anys 40, alguns!! Podem veure cavalcades de Jackman/Kidman dignes de les pel·lícules de John Ford (pel que fa als efectes especials, em refereixo!), estampides de ramats de vaques dignes d'un videojoc dolent, imatges del port de Darwin amb vaixells de guerra pastades a les de Titànic (i ja han passat uns quants anys), atacs aeris trets de La batalla de Midway, escenes de devastació de després del bombardeig que recordaven Gone With The Wind (Allò que el vent s'endugué). És evident que la inspiració (i la qualitat tècnica) d'aquest director, del qual no en vull publicitar el nom, es troba en grans obres!!

La fotografia no és res de l'altre món, i els grans paisatges apareixen puntualment, però només una part petita del nord de l'illa. No fa justícia a la magnitud del continent. I a més hi ha un abús d'imatges aèries de l'avi aborigen del nen protagonista en el seu penya-segat, i de postes de sol pròpies de calendaris barats. La il·luminació nocturna acaba de carregar-se la poca credibilitat de les escenes que transcorren a les fosques, ja sigui a la sabana o a la ciutat: hi ha uns reflexes de focus laterals intolerables.

Finalment, una última mala nota: el doblatge en català. Desgraciadament, sembla que no hi ha nens al nostre país que sàpiguen parlar català sense accent xava... Tant costa pronunciar les vocals neutres? Per què és impossible sentir una "s" sonora? En fi, així anem...

Per tant, en poques paraules, "Australia" em va semblar una presa de pèl, un intent de reeditar Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per tal de potenciar una marca comercial, per a la qual cosa estic segur que el govern del país va deixar anar un bon cabàs de calerons, decisió de la que es deuen penedir profundament hores d'ara. No hi anéu.

The Spirit

Estem en plena ebullició de pel·lícules basades en personatges o històries del món del còmic. El cinema ho té això: fam d'històries, i si troba un filó on n'hi ha de bones, les assimila costi el que costi.
És el cas dels còmics. Bones històries (ep, no totes!), encara per explotar suficientment.
A més, es dóna la circumstància que el nivell tecnològic d'avui dia permet crear fàcilment les imatges que van tenir el seu origen en el paper, en la tinta i els colors d'artistes que, amb mitjans normalment molt artesans, recreaven móns, històries i idees molt espectaculars, impossibles de fer d'altra manera. Ara és el moment.
El cas de The Spirit, però, és diferent. Aquest és un còmic clàssic, aparegut el 1940 en tires curtes als diaris americans, que va anar variant tot sovint de format, amb altres històries més llargues, experimentacions molt audaces, etc. I aquesta setmana estrenen la pel·lícula basada en el personatge. Val a dir que només he vist algunes imatges d'un parell de trailers, però... no m'ha agradat gens. Diré per què.
L'obra de Will Eisner (dempeus! Estem parlant del boss dels còmics!) és impressionant. Des de tots els punts de vista. Com a dibuixant, va perfeccionar el seu estil de manera que crec que se'l pot considerar un dels millors dibuixants del s.XX. Com a explicador d'històries... què us haig de dir! Símplement genial! The Spirit intentava recollir en uns temps convulsos diferents aspectes de la societat nordamericana: amb un estil humorístic, caricaturesc, reflectia el descontentament amb certes institucions, l'existència de personatges marginals i marginats, la delinqüència ocasional o la organitzada, la malícia contra la innocència, la discriminació racial... però tot això de forma divertida i entretinguda.
The Spirit és una mena de detectiu privat que lluita contra el crim des del seu particular prisma. És valent, arriscat, lluitador, però també vulnerable i molt innocent. La pròpia estètica és còmica, de tant increïble: un simple antifaç petit serveix perquè ningú pugui reconèixer Danny Colt, que suposadament va morir. Les dones (les dones fatals, em refereixo), el persegueixen i l'intenten seduir per utilitzar-lo i portar-lo cap al costat fosc de la Llei, però ell és ferm i incorruptible.
No obstant, crec que el principal valor de les històries de The Spirit no té res a veure amb aquest personatge ni els seus propers (el Comissari Dolan, la seva filla Helen, Ebony White...). El que realment és apassionant són els secundaris que apareixen en cada història: dolents absurds, pobres homes arribats al límit, vampiresses irresistibles (P,Gell, Sand Saref)... De vegades aquest personatge, aquesta història, ni tan sols és l'oponent de The Spirit, sinó algú que apareix al fons, en segon pla, i que té alguna cosa a explicar-nos. No m'enrotllo més, sóc massa pesat. Llegiu algunes d'aquestes històries i ho veureu.
Passem doncs a la versió cinematogràfica. M'ensumo que Miller (gran fan de Eisner) haurà recollit un grapat d'escenes d'acció trepidant, magnificarà l'heroi en una història impactant, haurà tingut una cura especial de tot l'entorn gràfic de la producció. Sí, n'estic segur. Però The Spirit no és això. Són els secundaris, de veritat. Ni tant sols els dolents. Els secundaris i les seves històries. The Spirit és només una excusa per fer-los aparèixer per al gran públic. I molt em temo que això no ho hauran tingut en compte.
Sin City va ser una adaptació fantàstica, fidel, creïble i d'una factura extraordinària. 300 no va estar malament, tot i que sobrava artificialitat i no va acabar de recollir la força del còmic. Però crec que The Spirit serà un fracàs. Perquè pot ser una mena de Dare Devil amb més gràcia, però no serà The Spirit. Potser és que no és un còmic per ser adaptat al cinema. Podríem discutir-ho.
Espero equivocar-me.

Watchmen

quis custodiet ipsos custodes?

Watchmen és una GRAN novel·la gràfica. M'explico.

Va ser editada entre 1986 i 1987, dividida en 12 volums breus. Dibuixada per Dave Gibbons i escrita per Alan Moore, ens descriu una història complexa en la que anem descobrint les profunditats i, per tant, les contradiccions d'un grup d'ex-superherois (o millor, aventurers emmascarats) en un entorn de preapocalipsi atòmica, ambientada en una Nordamèrica fictícia en alguns de les seves dades històriques, cap allà el 1985.

Alan Moore, el gran pare de l'obra, va crear un univers nou, reescrivint el paper dels superherois en un món convuls. Per fer-ho en va crear un grapat de nous, si bé que basats en alguns de secundaris ja existents. La novetat és que no tenien superpoders (excepte un d'ells) i que eren rebutjats per l'opinió pública i proscrits per la llei. La veritat és que tot l'entramat creat per Moore és imponent, els girs argumentals sorprenents, i la profunditat dels plantejaments i la crítica al sistema molt ben plantejada. L'exercici i la finalitat última del poder queden en qüestió. Les teories conspiratòries a gran escala ens remeten a visions paranoides o apocalíptiques de la nostra civilització. De la mateixa manera, els personatges són analitzats amb gran detall, revelant una profunditat psicològica poc freqüent en aquests tipus d'històries. A més, l'encavalcament amb històries paral·leles afegeix interès a tot l'entrellat. Gran.

Pel que fa al grafisme de Gibbons... bé, jo el trobo una mica pobre, la veritat. És massa poc espectacular per a la grandiositat de l'obra. A més, queda una mica antiquat, se li nota el pas del temps. El color és molt simle, basat en primaris, tot i que això se li pot perdonar per les opcions d'impressió de l'època. El moviment és transmès amb moltes limitacions; en això s'ha avançat molt. He llegit que pretenia recrear l'ambientació dels còmics clàssics dels anys 40, però a mi el que em fa és una mica més farragosa la lectura. No obstant, com a dissenyador, l'ús de símbols és molt bo, són omnipresents, ben posats i ajuden a construir la història. Per això he dit al començament que era una gran novel·la gràfica. Crec que el concepte la descriu millor que el de còmic. Aquí la imatge ajuda, però no és primordial. En un bon còmic això ha d'estar compensat.

La història no us l'explicaré, evidentment (tot i que els de wikipedia ho van fer de dalt a baix, tsc). Només us apunto que tot parteix del misteri de l'assassinat d'un exheroi, i la investigació difícil que segueix. A partir d'aquí es van descobrint totes les històries anteriors entre el grup de superherois, que han quedat una mica desubicats en el món. Els dubtes morals, frustracions personals, els enfrontaments ideològics i de filosofia vital són el més ric de tot plegat, que regna per sobre de l'acció. És cert que posteriorment s'han realitzat altres obres del gènere que han abordat aquestes qüestions des d'altres perspectives, però segurament són totes elles deutores, en major o menor grau, de Watchmen.

I, per què aquest post ara? Doncs perquè al juny de 2009 estrenen l'adaptació al cinema. Així que tothom té temps de llegir-la abans (fins i tot en català). Jo, per les imatges que he vist, han aconseguit una molt bona adaptació gràfica. Allò que us deia com passat de moda, doncs crec que ho han posat al dia, han treballat molt bé la fotografia i la llum. Faltarà per veure l'adaptació de la història. D'entrada, ho tenen difícil, perquè és massa llarga com per encabir-la en una sola pel·lícula, i si es sacrifiquen les històries paral·leles o la subtilitat de les relacions entre personatges, serà únicament una pel·lícula més d'entreteniment. I Watchmen no és això.

Veurem.