Frank Frazetta

És sobrer ressaltar les qualitats d'aquest gran mestre, creador d'escola, que va saber plasmar com ningú la força i la bestialitat, crear personatges sinistres al límit, monstres impossibles, noies terriblement voluptuoses en perill i una nova visió de coneguts personatges com Tarzan o Conan.
Es va morir el passat 10/05/2010. Sembla impossible. Però resta la seva immensa obra.

Edith Piaf - Padam Padam

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...

Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...

Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

ADREÇA DESCONEGUDA

Kressman Taylor és el pseudònim de Katherin Kressman, escriptora nordamericana que va viure tot el segle vint, del 1903 al 1996. Publica aquesta novel.la curta de 70 pàgines, el 1938, quan Hitler ja havia establert el tercer Reich a Alemanya.
Plantejada com un intercanvi epistolar, aborda la relació de dos socis d'una galeria d'art, entre el 1932 i el 1934. Un soci és jueu i l'altre alemany, aquest darrer marxa per establir-se a Alemanya i a través d'ell anem coneguen el clima que es viu amb la puixança del nacionalsocialisme.
En poques paraules et situa en una realitat que justifica una ideologia que varen compartir, en part, molts alemanys. Emmarca un context de resorgiment de l'autoestima de país, després del desastre de la primera guerra, i com un personatge demagog, esdevé un lider capaç de canalitzar les esperances d'un poble. Com aquest "nosaltres" es construeix a partir d'assenyalar i rebutjar uns "altres" (jueus) que tenen la culpa dels nostres mals. Tot això en la comunicació entre els dos personatges.
Relat curt i demolidor, anticipatori de posteriors desastres. L'autora s'exclama i s'indigna per les injusticies i atrocitats que comencen a perpetrar-se a l'Alemanya del tercer Reich. Els relats de la gent que ha viscut els darrers temps a Alemanya l'alarmen i vol fer alguna cosa per trencar la política del seu país de no voler saber res dels afers d'Europa. Aquest posicionament la motiva a escriure aquest llibre.

1914-1918: La Guerra de las trincheras

Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.

No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.

Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.

Les tombes blanques

Si voleu un llibret senzill, tendre, fàcil de llegir, fresc, dolç, femení... podeu triar aquest.
Si voleu unes històries lentes, delicades, sense gaire acció, centrades en sentiments diversos però molt íntims... podeu triar aquestes.
Si voleu una recreació del clima mediterrani, d'aquesta terra eixuta amb oliveres i pins, abocada al mar i al sol, on les llegendes es barregen amb les històries de vida més casolanes... podeu escollir aquesta.
Si voleu flashos d'intimitat, moments breus d'una vida enlloc de llargs periples o complicades xarxes de relacions... podeu trobar-les aquí.
Els divuit petits contes que ens regala la Susanna Rafart, amb una cura pel llenguatge molt ben assolida, són d'aquells que et deixen pòsits d'humanitat, més que una petjada que et remogui plantejaments o creences. No tenen vocació de marcar època, sinó solament moments de reflexió i evocacions de sentiments, il·lusions o pèrdues, passions extingides, amors no concretats, somnis viscuts més a l'interior que en una exposició pública, insinuacions per damunt de declaracions.

Maco, tendre, discret, de fàcil digestió.

El Sindicat de policies jueus

Michael Chabon ens proposa en aquesta novel·la una ucronia (utopia alternativa a la realitat històrica - What if...) en la qual la comunitat jueva es troba emplaçada en un districte molt llunyà (la quinta forca, textualment) d'Alaska, terra que els van cedir durant 60 anys després de l'Holocaust, per tal que anessin cercant una sortida a la Diàspora. En aquest context, l'inspector Landsman, un típic antiheroi, amb la seva vida en total decadència, es troba casualment amb un cas d'assassinat que l'embolica en un tornado de conxorxes, secrets polítics, poders sectaris, pseudomiracles, etc. que ens endinsa en les intimitats més profundes del pensament i les creences yiddish.

S'hi poden trobar barrejats els elements d'una novel·la negra, d'una història amorosa, de l'estil cínic i humorístic de Chabon, de la crítica de la religió com a excusa per al poder, dels escacs com a desafiament per a l'intel·lecte, etc. Tot això amb un llenguatge molt ric, descripcions humanes i paisatgístiques molt aconseguides, i amb un ritme pausat però sostingut.
Per a Landsman, el seu improbable cosí Berko i la seva exdona Bina, aquest cas els servirà com a redempció personal, sacsejarà els dimonis que arrossegaven fins ara, els conduirà a decisions sense alternativa.

Sense ser una obra mestra, però, Chabon demostra, un cop més, que està cridat a ser un dels noms de referència de les properes dècades de la literatura mundial.

City of Life and Death

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.

El secreto de sus ojos

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)

Jirô Taniguchi

Fa poc vaig fer una petita ressenya d’un còmic de l’autor japonès Jirô Taniguchi (nascut el 1947), Barri llunyà. Crec que aquest és l’unic treball d’aquest mangaka que ha estat traduït al català, però en espanyol en podem trobar alguns altres. Com em passa sovint, m’ha picat l’interès i he pogut llegir-ne (gaudir-ne) uns quants aquests dies. Els comento breument.

El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.

Crónicas del viento (Aka Kaze no shō, amb guió de Kan Furuyama, 1992)
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.

El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.

El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.

El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.

Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.

Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.

N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.

Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.

El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.

Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.

Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.

Nine

Fluixeta. De debò.
La vaig voler veure sense prejudicis, però l'ombra del 8 1/2 és molt allargada. Fellini és massa gran per als americans. Ei, potser m'he passat?

No es pot fer una revisió d'un clàssic com el 8 1/2 sense intentar fer alguna cosa millor que l'original. Intentar-ho, si més no. Per a fer entreteniment, siusplau, que busquin alguna altra cosa.
Us diré què és el que no em va agradar:

• Els números musicals semblen EXCLUSIVAMENT pensats per a lluïment de les diverses actrius. No aporten res substancial. Em direu que aquesta obra és l'adaptació d'un musical i que d'això es tracta, oi? Doncs que s'hagués quedat en això, un musical en un teatre. El cinema dóna opcions que en cap moment són recollides aquí.
• La simplificació del personatge: el director torturat pel seu procés creatiu (Guido Contini a Nine; Guido Anselmi a 8 1/2) perd en aquesta actualització la seva profunditat, les seves incoherències, els seus fantasmes i traumes, que esdevenen trivialitzacions d'episodis consecutius. Allò que en l'original implicava la pròpia essència de la condició humana, en una recreació surrealista de les pròpies pors, complexes, conflictes no resolts, al film de Rob Marshall són únicament petites relacions fragmentades d'aparença vidriosa. Dit d'una altra manera: la foscor dels enigmes que acompanyen les imatges inconscients es transforma en un espectacle transparent d'embolics tramposos.
  La visió que els americans tenen d'Itàlia i els italians no passa de ser un catàleg de petits arquetips anecdòtics, prejudicis i estereotips simplons que ridiculitzen formes de ser vitals, essències creades al llarg de mil·lenis d'experiències riquíssimes, vigoritzants al mateix temps que decadents, un existencialisme especial que difícilment es pot entendre des de l'altre costat de l'Atlàntic més enllà de l'anècdota ridícula. Be Italian! diu la cançó.

Total, el film cau en l'avorriment, solament intenta ser preciosista en les imatges, la il·luminació, la posada en escena. Poca cosa més.

Les interpretacions són prou correcte pel que fa a la parella principal: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard. El fiasco no és responsabilitat seva. El guió no s'havia treballat prou. O potser massa: es va adequar a una mentalitat absolutament diferent a la que anava dirigida (i estava igualment en la gènesi) de la pel·lícula original de Fellini.

Si us plau: reviseu 8 1/2.