L'antropòleg innocent

Feia temps que tenia ganes de llegir aquest llibre que Nigel Barley (un antropòleg, evidentment) va escriure el 1983. En ell relata una recerca de camp que va realitzar al Camerun el 1978 per tal d'investigar el poble Dowayo, amb els que va conviure durant aproximadament un any.

Lluny de ser un llibre acadèmic, Barley ens transmet l'experiència del treball de camp real, és a dir, sense estalviar totes les misèries, contradiccions, ignoràncies i prejudicis que comporta aquesta mena de tasques. Però el millor de tot és que ho fa amb un exquisit humor anglès, que et fa petar de riure des del començament.

Partint dels profunds dubtes que planegen sovint sobre la seva disciplina (igual com amb la majoria de les Ciències Humanes), l'antropòleg es disposa a realitzar allò que se suposa que ha de fer un antropòleg de debò, i tria aquesta estranya tribu del Camerun per tal de sentir-se un investigador complet. Des dels complicats preparatius per al viatge, l'increïble laberint burocràtic i administratiu de l'Àfrica post-colonial, les dificultats absolutes de la comunicació des de concepcions totalment diferents del món, la incomprensió, la soledat, l'amistat o l'interès material, etc., tots ens convida a riure, patir, gaudir i meravellar-nos amb l'aventura d'en Barley.

Potser després de llegir el llibre sabrem alguna cosa més dels Dowayos, o potser no. Però el que sí haurem descobert és que tot allò que actualment es fa amb reportatges cinematogràfics i que ens vol donar una visió idílica d'alguns paradisos perduts del nostre Món, té en realitat un enorme trasfons de sang, suor i llàgrimes (caram, que ben posat està el tòpic).

Fantàstic. Molt recomanable si us voleu treure un quants prejudicis de sobre.

Gran Torino

Diu el tòpic que Clint Eastwood és l'últim clàssic de Hollywood. I és molt probable que sigui veritat. Als seus 66 films com a actor (alguns d'una qualitat una mica dubtosa), hi hem de contraposar els 33 que porta com a director. I entre les quals hi trobem petites obres d'art.

Efectivament, Eastwood ataca amb gran solvència alguns guions que ens plantegen dilemes clàssics, situacions límits dintre d'entorns quotidians que porten a decisions dramàtiques i desesperades. Els personatges solen ser senzills, força unidimensionals; les històries, lineals i simples, però sempre envoltades d'una força tremenda. No experimenta en formats ni en mètodes. No cal.

Aquest plantejament, treballat amb un enorme mestratge a films com "White Hunter Black Heart", "The Bridges of Madison County", "Midnight in the Garden of Good and Evil", "Mystic River"o "Million Dollar Baby", el torna a repetir amb una gran efectivitat a Gran Torino.

Recollint alguns tòpics americans on gran part de la població d'aqull país s'hi pugui sentir reflectida, apareix un personatge d'enorme força, amb importants i tormentosos conflictes interiors que, a banda de fer-lo molt humà, fan un bon punt de partida per explicar reaccions, relacions, visions del món. Però la pròpia història, el bon fons del personatge, i la crua realitat que l'envolta ens el van canviant, en un gir molt políticament correcte, i alhora li aporten la salvació personal, la pròpia redempció davant els dimonis interiors, per mitjà d'un camí insospitat.

El film ens deixa una barreja estranya de tristor i de fe en l'essència de la humanitat. Com farien els clàssics. És clar.

Brucia la terra

De tan bonic, fa mal...



Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

L'anima chianci
Addulurata

Non si da paci
Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa
Ma non agghiorna
Non c'e mai suli
S'idda non torna

Brucia la terra mia
E abbrucia lu me cori
Cchi siti d'acqua idda
E ju siti d'amuri

Acu la cantu
La me canzuni

Si no c'e nuddu
Ca s'a affacia
A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

Els homes que no estimaven les dones

Sé que no sóc original, que hi ha milers de posts en sengles blogs que tracten el mateix. I milions de persones que ja l'han llegit. Espero que vosaltres també i el puguem comentar una mica.

Crec que aquest és un llibre molt ben fet, en el sentit que aconsegueix perfectament el que pretén des de bon començament: atraure l'atenció del lector i que no tingui cap escapatòria; ningú el podrà abandonar. És una novel·la negra, més o menys, o la història d'una investigació que anirà desvetllant misteris estranys, secrets terribles i rerefons molt insospitats, amb recursos una mica heterodoxes però tremendament efectius.

Al llibre de Stieg Larsson (mort el 2004, renoi, quina llàstima) hi podrem trobar moltes referències al món de les finances i de l'estructura de les grans corporacions industrials (en aquest cas, sueques), les intrigues i complexes relacions dins dels clans familiars on es barregen poder, política i perversions, etc. Segons diuen, la trilogia que s'acabarà de publicar el mes de juny hauria d'haver estat una col·lecció de set històries, però ha quedat suspesa per sempre.

El protagonista de la novel·la és Mikael Blomkvist, periodista i fundador d'una revista d'economia sueca, Millennium, a qui en un moment difícil de la seva carrera en Henrik Vanger, patriarca ja ancià d’una de les sagues industrials escandinaves més poderoses, li encarrega que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la Harriet Vanger, la seva neboda, que llavors en tenia 16. Aquest misteri l'ha tingut obsessionat tot aquest temps, i ha esdevingut una recerca que ha quedat encallada per l'esgotament de totes les possibilitats fins al límit. L'aparició del personatge de la Lisbeth Salander, un dels més especials dels últims anys, una noia amb greus deficiències en el seu funcionament personal i social, però amb habilitats especials que seran extremadament útils, i el progressiu lligam entre ella i en Blomkvist, alimenten una recerca que va embolcallant tota la seva vida fins que...

No conec ningú que no li hagi agradat, ni he llegit encara cap crítica negativa. És un dels llibres més "enganxosos" que m'he trobat (tret, potser, del "Dràcula" d'en Bram Stocker). Passa molt ràpidament i sempre tens ganes de saber què passa a continuació. Fa esment de moltes coses actuals, lligades amb les noves (noves?) tecnologies, les trames financeres, etc. És a dir, que el pots arribar a sentir molt proper. A més, fa sentir un llenguatge senzill i directe, molt clar i concís.

Com podeu suposar, li hauré de treure algun defecte. Doncs, mireu: a mi els personatges em semblen massa "exitosos", se'n surten sempre amb una superioritat sobre els demés esparverant, són els millors en tot el que fan. Això em sembla poc creïble, tot i que fa que la gent s'hi senti molt bé identificant-s'hi: així ajuda a fer créixer l'autoestima del lector (hehe).

De passada, fa propaganda d'alguns llogarrets de Suècia que valdria la pena conèixer. Es farà un circuït "Salander"?

Per cert, aviat arribarà la pel·lícula. Aquesta ha estat la principal raó que me'l llegís. I n'estic content.

En fi, llegiu-lo, aquells que no ho hagueu fet. No us en penedireu.

Maurice Jarre

Fa molt temps, vaig sentir dir a un crític de cinema que la música clàssica del futur serien les bandes sonores del cinema actual. I si aquesta asseveració és certa, crec que Maurice Jarre podria ser considerat una mena de Richard Wagner de la música cinematogràfica.

Aquest compositor francès, pare de Jean Michel Jarre, va morir abans d'ahir als 84 anys. La seva trajectòria va ser espectacular, ja que va composar la música de 140 pel·lícules, i 9 d'aquestes li van valdre la nominació a l'Òscar, que va aconseguir en tres ocasions, per "Lawrence d'Aràbia" (1962), "Doctor Zhivago" (1965) i , i "Passatge a l'Índia" (1984).

Va treballar amb grandíssims directors, com Visconti, Hitchcock, David Lean, Huston o Frankenheimer. La seva música era bàsicament simfònica, amb unes orquestracions perfectes, però cap a la dècada dels 80 va fer servir molt la música electrònica, cosa que va restar grandesa a la seva obra.

Personalment, tinc una consideració especial per "Lawrence d'Aràbia" i "Doctor Zhivago", que considero absolutes obres mestres que es poden repassar una i una altra vegada sense que deixis de trobar-hi tot tipus de matisos, ambientacions exhuberants, recreacions de la tragèdia o de la gran èpica de personatges heròics i compromesos, o la dolçor de valsos tendres i emotius versionats amb estils d'allò més divers.

Me'ls poso ara mateix. Salut i un brindis per l'obra de Jarre!

Watchmen (i 2)

Acabo de veure la pel·lícula. Bé, després de llegir-ne crítiques, diguem-ne, dures, crec que no n'hi ha per tant. Penso que s'ha fet una bona adaptació de la novel·la, respectant al màxim les premisses principals.

És clar que, pel camí, han obviat algun dels recursos narratius més importants que va fer servir Moore (la història paral·lela i intercalada del nàufrag, per exemple). És clar que fan servir trucs d'imatge massa actuals per tal de confeccionar una pel·lícula duradora (per exemple, l'acceleració i ralentització de les escenes d'acció en moments determinats. Això passarà de moda i es veurà arcaic d'aquí poc temps).

Però, en general, ha sortit una adaptació força bona. Per més que Moore renegui d'aquesta (i totes les altres) adaptació dels seus còmics, i que hagi evitat que el seu nom surti als títols de crèdit.

Crec que val la pena d'anar a veure. Sí, penso que s'hi pot anar sense problema.

Una nota final: la selecció de les cançons que emmarquen l'època, una concessió a la nostàlgia dels més granadets. Sentireu peces mítiques de cada època que s'està narrant. Formen part del paisatge. Un cant a la nostàlgia...

Pepe Rubianes

Aquest és un d'aquells posts que mai voldries fer.





En Pepe Rubianes se n'ha anat. Per sempre.




Però ens ha deixat alguns dels moments més divertits sobre un escenari, en espectacles plens de geni i mala llet, d'humor gruixut però farcit d'humanitat, de capacitat d'expressió i de contacte amb el públic com cap altre.




Ara, descansa en pau, Pepe. Però no callis mai.

La Danza - Rossini

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:




Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Alabama Song

Tal com el propi autor avisa al final del llibre, aquest s'ha de llegir com si fos una novel·la, no una biografia. És ben cert que s'endinsa en un personatge digne d'una bona biografia, i de fet ja se n'han fet unes quantes, d'ella i, sobretot, el seu marit.

Zelda Sayre va ser la dona de F. Scott Fitzgerald, un dels mítics escriptors dels EUA al segle XX, icona de la generació perduda. Els va tocar viure una vida especial, fora dels convencionalismes, que, finalment, els va destruir. Ell ens va deixar obres mestres com El Gran Gatsby, o Tendra és la nit. Ella, només els somnis irrealitzats, la lluentor d'una vida brillant i breu. Van formar part i, en algun sentit, ser-ne imatges d'una dècada daurada, que va finalitzar durament, molt durament.

Zelda va ser un fort estímul i una forta càrrega per a Fitzgerald. Els seus somnis de ser ballarina i escriptora, la necessitat de portar una vida de luxe total, complicat amb l'esquizofrènia que la feia igualment imprevisible, creativa però dependent, van portar-la dalt de tot de la societat novaiorquesa i al fons de la misèria personal. D'alguna manera, van estroncar la progressió literària de Scott Fitzgerald, però també li va conferir l'estímul i la brillantor necessàries.

Tornant al llibre, escrit en primera persona, ens proporciona una visió de Zelda plena de contradiccions i excessos, de passions i desenganys, de somnis frustrats i d'un Scott Fitzgerald molt allunyat d'ella, a qui li retreu en gran part els seus patiments. Esfilagarsa la seva malaltia i les teràpies (algunes brutals) que li van aplicar. Retrata un Fitzgerald dèbil, cansat, castrador, infidel, homosexual i alcohòlic, cosa que finalment el portarà a la destrucció. Però tot des de la distància.

Zelda era una noia de casa bona, una bellíssima filla del sud, d'un poble d'Alabama. I va conquerir el nord. Però el nord se la va crospir. No va ser ballarina, no va ser escriptora, no va ser bona mare ni bona esposa. No va ser tantes coses...

Gilles Leroy la intenta rescatar en aquest deliciós llibre, ple de fantasia i realitat barrejades, o bé amagades sota noms falsos. La tormentosa relació (renoi, quin tòpic!) entre Zelda i F. Scott Fitgerald agafa un altre caire des d'aquest prisma.

Una bona opció per llegir amb tranquil·litat. Assaborint.

Bienvenue chez les Ch'tis

En efecte, m'estic referint a "Bienvenidos al Norte", una pel·lícula dissortadament doblada al castellà, perquè si en algun cas és important conservar la llengua original, era aquest.
Us diré que és una comèdia molt ben estructurada, amb humor senzill i efectiu, i escenes de gran qualitat emotiva. Tot plegat fa un film entranyable, d'aquells que deixen bon gust de boca.

La qüestió que m'ha plantejat és que, en un món que sembla rodolar sense fre cap a la globalització (ara n'estem començant a patir els enormes desajustaments que això provoca), és molt adequat que aparegui una obra com aquesta, basada en l'èmfasi del particularisme, de com, del tòpic i el prejudici forassenyat, en pot sortir el coneixement, el respecte i l'estimació per l'altre. Segurament això ha fet que s'hagi convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès (de debò?). En el fons, la gent vol, desitja, necessita la identitat particular, saber d'on és i com és, i donar-li un valor a això. I fer saber a tothom que això no és dolent i que no implica el menyspreu dels altres.

Tornant a la pel·lícula, Dany Boon aconsegueix fer-nos riure sense embuts, riure amb els personatges i les situacions curioses (un xic meloses) que els toca viure. He llegit a algun lloc que en Will Smith n'ha comprat els drets per fer-ne una adaptació "a l'americana". Ai, Senyor! Em temo que ens trobarem amb una repetició del desafortunat cas de "Tres solteros y un biberón".

No us la perdeu, però. I si pot ser, en francès.