Els homes que no estimaven les dones

Sé que no sóc original, que hi ha milers de posts en sengles blogs que tracten el mateix. I milions de persones que ja l'han llegit. Espero que vosaltres també i el puguem comentar una mica.

Crec que aquest és un llibre molt ben fet, en el sentit que aconsegueix perfectament el que pretén des de bon començament: atraure l'atenció del lector i que no tingui cap escapatòria; ningú el podrà abandonar. És una novel·la negra, més o menys, o la història d'una investigació que anirà desvetllant misteris estranys, secrets terribles i rerefons molt insospitats, amb recursos una mica heterodoxes però tremendament efectius.

Al llibre de Stieg Larsson (mort el 2004, renoi, quina llàstima) hi podrem trobar moltes referències al món de les finances i de l'estructura de les grans corporacions industrials (en aquest cas, sueques), les intrigues i complexes relacions dins dels clans familiars on es barregen poder, política i perversions, etc. Segons diuen, la trilogia que s'acabarà de publicar el mes de juny hauria d'haver estat una col·lecció de set històries, però ha quedat suspesa per sempre.

El protagonista de la novel·la és Mikael Blomkvist, periodista i fundador d'una revista d'economia sueca, Millennium, a qui en un moment difícil de la seva carrera en Henrik Vanger, patriarca ja ancià d’una de les sagues industrials escandinaves més poderoses, li encarrega que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la Harriet Vanger, la seva neboda, que llavors en tenia 16. Aquest misteri l'ha tingut obsessionat tot aquest temps, i ha esdevingut una recerca que ha quedat encallada per l'esgotament de totes les possibilitats fins al límit. L'aparició del personatge de la Lisbeth Salander, un dels més especials dels últims anys, una noia amb greus deficiències en el seu funcionament personal i social, però amb habilitats especials que seran extremadament útils, i el progressiu lligam entre ella i en Blomkvist, alimenten una recerca que va embolcallant tota la seva vida fins que...

No conec ningú que no li hagi agradat, ni he llegit encara cap crítica negativa. És un dels llibres més "enganxosos" que m'he trobat (tret, potser, del "Dràcula" d'en Bram Stocker). Passa molt ràpidament i sempre tens ganes de saber què passa a continuació. Fa esment de moltes coses actuals, lligades amb les noves (noves?) tecnologies, les trames financeres, etc. És a dir, que el pots arribar a sentir molt proper. A més, fa sentir un llenguatge senzill i directe, molt clar i concís.

Com podeu suposar, li hauré de treure algun defecte. Doncs, mireu: a mi els personatges em semblen massa "exitosos", se'n surten sempre amb una superioritat sobre els demés esparverant, són els millors en tot el que fan. Això em sembla poc creïble, tot i que fa que la gent s'hi senti molt bé identificant-s'hi: així ajuda a fer créixer l'autoestima del lector (hehe).

De passada, fa propaganda d'alguns llogarrets de Suècia que valdria la pena conèixer. Es farà un circuït "Salander"?

Per cert, aviat arribarà la pel·lícula. Aquesta ha estat la principal raó que me'l llegís. I n'estic content.

En fi, llegiu-lo, aquells que no ho hagueu fet. No us en penedireu.

Maurice Jarre

Fa molt temps, vaig sentir dir a un crític de cinema que la música clàssica del futur serien les bandes sonores del cinema actual. I si aquesta asseveració és certa, crec que Maurice Jarre podria ser considerat una mena de Richard Wagner de la música cinematogràfica.

Aquest compositor francès, pare de Jean Michel Jarre, va morir abans d'ahir als 84 anys. La seva trajectòria va ser espectacular, ja que va composar la música de 140 pel·lícules, i 9 d'aquestes li van valdre la nominació a l'Òscar, que va aconseguir en tres ocasions, per "Lawrence d'Aràbia" (1962), "Doctor Zhivago" (1965) i , i "Passatge a l'Índia" (1984).

Va treballar amb grandíssims directors, com Visconti, Hitchcock, David Lean, Huston o Frankenheimer. La seva música era bàsicament simfònica, amb unes orquestracions perfectes, però cap a la dècada dels 80 va fer servir molt la música electrònica, cosa que va restar grandesa a la seva obra.

Personalment, tinc una consideració especial per "Lawrence d'Aràbia" i "Doctor Zhivago", que considero absolutes obres mestres que es poden repassar una i una altra vegada sense que deixis de trobar-hi tot tipus de matisos, ambientacions exhuberants, recreacions de la tragèdia o de la gran èpica de personatges heròics i compromesos, o la dolçor de valsos tendres i emotius versionats amb estils d'allò més divers.

Me'ls poso ara mateix. Salut i un brindis per l'obra de Jarre!

Watchmen (i 2)

Acabo de veure la pel·lícula. Bé, després de llegir-ne crítiques, diguem-ne, dures, crec que no n'hi ha per tant. Penso que s'ha fet una bona adaptació de la novel·la, respectant al màxim les premisses principals.

És clar que, pel camí, han obviat algun dels recursos narratius més importants que va fer servir Moore (la història paral·lela i intercalada del nàufrag, per exemple). És clar que fan servir trucs d'imatge massa actuals per tal de confeccionar una pel·lícula duradora (per exemple, l'acceleració i ralentització de les escenes d'acció en moments determinats. Això passarà de moda i es veurà arcaic d'aquí poc temps).

Però, en general, ha sortit una adaptació força bona. Per més que Moore renegui d'aquesta (i totes les altres) adaptació dels seus còmics, i que hagi evitat que el seu nom surti als títols de crèdit.

Crec que val la pena d'anar a veure. Sí, penso que s'hi pot anar sense problema.

Una nota final: la selecció de les cançons que emmarquen l'època, una concessió a la nostàlgia dels més granadets. Sentireu peces mítiques de cada època que s'està narrant. Formen part del paisatge. Un cant a la nostàlgia...

Pepe Rubianes

Aquest és un d'aquells posts que mai voldries fer.





En Pepe Rubianes se n'ha anat. Per sempre.




Però ens ha deixat alguns dels moments més divertits sobre un escenari, en espectacles plens de geni i mala llet, d'humor gruixut però farcit d'humanitat, de capacitat d'expressió i de contacte amb el públic com cap altre.




Ara, descansa en pau, Pepe. Però no callis mai.

La Danza - Rossini

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:




Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Alabama Song

Tal com el propi autor avisa al final del llibre, aquest s'ha de llegir com si fos una novel·la, no una biografia. És ben cert que s'endinsa en un personatge digne d'una bona biografia, i de fet ja se n'han fet unes quantes, d'ella i, sobretot, el seu marit.

Zelda Sayre va ser la dona de F. Scott Fitzgerald, un dels mítics escriptors dels EUA al segle XX, icona de la generació perduda. Els va tocar viure una vida especial, fora dels convencionalismes, que, finalment, els va destruir. Ell ens va deixar obres mestres com El Gran Gatsby, o Tendra és la nit. Ella, només els somnis irrealitzats, la lluentor d'una vida brillant i breu. Van formar part i, en algun sentit, ser-ne imatges d'una dècada daurada, que va finalitzar durament, molt durament.

Zelda va ser un fort estímul i una forta càrrega per a Fitzgerald. Els seus somnis de ser ballarina i escriptora, la necessitat de portar una vida de luxe total, complicat amb l'esquizofrènia que la feia igualment imprevisible, creativa però dependent, van portar-la dalt de tot de la societat novaiorquesa i al fons de la misèria personal. D'alguna manera, van estroncar la progressió literària de Scott Fitzgerald, però també li va conferir l'estímul i la brillantor necessàries.

Tornant al llibre, escrit en primera persona, ens proporciona una visió de Zelda plena de contradiccions i excessos, de passions i desenganys, de somnis frustrats i d'un Scott Fitzgerald molt allunyat d'ella, a qui li retreu en gran part els seus patiments. Esfilagarsa la seva malaltia i les teràpies (algunes brutals) que li van aplicar. Retrata un Fitzgerald dèbil, cansat, castrador, infidel, homosexual i alcohòlic, cosa que finalment el portarà a la destrucció. Però tot des de la distància.

Zelda era una noia de casa bona, una bellíssima filla del sud, d'un poble d'Alabama. I va conquerir el nord. Però el nord se la va crospir. No va ser ballarina, no va ser escriptora, no va ser bona mare ni bona esposa. No va ser tantes coses...

Gilles Leroy la intenta rescatar en aquest deliciós llibre, ple de fantasia i realitat barrejades, o bé amagades sota noms falsos. La tormentosa relació (renoi, quin tòpic!) entre Zelda i F. Scott Fitgerald agafa un altre caire des d'aquest prisma.

Una bona opció per llegir amb tranquil·litat. Assaborint.

Bienvenue chez les Ch'tis

En efecte, m'estic referint a "Bienvenidos al Norte", una pel·lícula dissortadament doblada al castellà, perquè si en algun cas és important conservar la llengua original, era aquest.
Us diré que és una comèdia molt ben estructurada, amb humor senzill i efectiu, i escenes de gran qualitat emotiva. Tot plegat fa un film entranyable, d'aquells que deixen bon gust de boca.

La qüestió que m'ha plantejat és que, en un món que sembla rodolar sense fre cap a la globalització (ara n'estem començant a patir els enormes desajustaments que això provoca), és molt adequat que aparegui una obra com aquesta, basada en l'èmfasi del particularisme, de com, del tòpic i el prejudici forassenyat, en pot sortir el coneixement, el respecte i l'estimació per l'altre. Segurament això ha fet que s'hagi convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès (de debò?). En el fons, la gent vol, desitja, necessita la identitat particular, saber d'on és i com és, i donar-li un valor a això. I fer saber a tothom que això no és dolent i que no implica el menyspreu dels altres.

Tornant a la pel·lícula, Dany Boon aconsegueix fer-nos riure sense embuts, riure amb els personatges i les situacions curioses (un xic meloses) que els toca viure. He llegit a algun lloc que en Will Smith n'ha comprat els drets per fer-ne una adaptació "a l'americana". Ai, Senyor! Em temo que ens trobarem amb una repetició del desafortunat cas de "Tres solteros y un biberón".

No us la perdeu, però. I si pot ser, en francès.

Spamalot dels Monty Python

Una de les propostes teatrals que podem trobar en l’actualitat a la ciutat de Barcelona sense ànim de fomentar el centralisme és la que ens ve de la factoria dels Monty Python al Teatre Victòria amb una idea original d’Eric Idle i John Du Prez: "Spamalot".

El terme "spam" (marca d'embotit tipus “chopped” o mortadel·la que ha esdevingut sinònim de correu brossa) es combina amb "a lot" (a dojo en català) i forma una paraula similar a Camelot.

Des de la seva estrena a la ciutat de Nova York l’any 2005, el musical ha tingut una gran acollida per part del públic d’arreu. Ha rebut, entre altres premis, un Grammy a la millor banda sonora de la que destaco la colla de músics conduits per un “director” que, en ocasions, pren cert protagonisme en clau d’humor i, tots plegats, donen sentit a la paraula “musical”.

L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".

L’argument es basa en la recerca del Sant Grial per part del Rei Artús (Jordi Bosch) i una colla de cavallers arreplegats pel camí. No s’ha de buscar res en profunditat, tot està cobert d’aparent simplicitat i d’hilarant comicitat. L’absurd ultrapassa la línia imaginària entre l’escena i el públic en totes les situacions que es succeeixen. Als actors se’ls nota que s’ho passen bé amb l’espectacle i si no és així, ho dissimulen de meravella.

-Què dir més?

A favor:

-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.

-Que aviat ens vam oblidar del preu de les entrades comissió bancària inclosa.

En contra:

-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)

-Que a la citada “promo” asseguren: “Riures garantits per tots els públics” i jo, com a pare, hi afegiria: “... públics que siguin majors de tretze anys”. No perquè em titlleu de pare censor, sinó perquè crec que hi ha alguns moments... i alguns moviments... Sí, sí, podreu dir que me l’agafo amb pinces, però és que em costa trobar-li pegues.

Si la cosa pinta malament, ja saps, comença a xiular...

"Life's a piece of shit

When you look at it

Life's a laugh and death's a joke, it's true.

You'll see it's all a show

Keep 'em laughing as you go

Just remember that the last laugh is on you.

And, always look on the bright side of life..."

Amb permís dels traductors que hi hagi a la sala:

"La vida és un tros de merda

Quan te la mires (la vida)

La vida és una rialla i la mort un joc, és veritat.

Veuràs que tot plegat és un espectacle (show)

fes-ne mofa mentre te'n vas

tan sols recorda que l'última rialla està dins teu.

I, mira sempre la part bona de la vida..."

Potser hi haurà qui l’hagi vist i vulgui completar la llista de pros i contres.

Potser algú rectificarà la meva traducció.

Potser no us agradarà.

Potser sí.

Potser.

Pot.

P...

_______________________________

(Post editat el dia 26 de gener de 2009)

Extra! Extra! Notícies fresques!
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).

Rodona?!?

-Ànims Edu, que ets un fenomen i te’n sortiràs, només cal que t’estudiïs una miqueta més la lliçó i l’absurditat que envolta el seu món... (... ty Phyton).

_____________________________

Bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe

Vaig conèixer Edgar Allan Poe l’any 1984.

No fou en persona, és clar, feia més d’un segle que era mort i jo tot just feia setze anys que vivia, però sí que vaig conèixer una petita part de la seva obra.

Avui fa dos-cents anys del seu naixement a Boston, als Estats Units, i això és prou motiu per commemorar l'efemèride penjant un post homenatge.

Us deixo uns breus trets biogràfics d’aquest autor de caràcter turbulent:

Edgar Allan Poe
(19 de gener de 1809 – 7 d’octubre de 1849)

A l’edat de dos anys va quedar orfe i el recollí John Allan, un ric comerciant de Virginia que se l’endugué a Anglaterra per tal que rebés una educació clàssica. La seva vida va estar plena d’alts i baixos i els problemes amb la beguda i el joc el dugueren a contraure molt deutes dels que, finalment, John Allan no se’n va voler fer càrrec. Edgar, ofès, tallà la relació.

Expulsat de la Universitat i de l’Acadèmia Militar es va quedar en la misèria fins que es casà amb una cosina seva de gairebé 14 anys i es traslladaren a Nova York on, després de col·laborar en diverses revistes, es guanyà un nom com a escriptor de contes. Va tornar a caure en la misèria i, fins i tot, perdé la seva dona per una malaltia. Donava conferències que li proporcionaven alguns diners i intentà casar-se amb algunes dones riques sense obtenir el resultat esperat. El seu alcoholisme el dugué a la mort l’any 1849.

Com crec que no podia ser d’una altra manera, tot això es veu reflectit en la seva obra i la part que vaig conèixer de Poe foren uns contes de misteri. Tres narracions en un recull que em va caure a les mans: L’escarabat d’or (amb l'afegitó d'intriga que l'autor aporta amb la tècnica criptogràfica per resoldre un criptograma), La carta robada i el Manuscrit trobat en una ampolla. Tres narracions obscures i colpidores basades en les intrigues de l’ànima humana.

El principal mèrit de l'autor i la seva originalitat fou saber dotar de lògica les narracions, a pesar d'acostar-se a fenòmens extraordinaris i antinaturals. En la seva obra destaquen temes com la mort, la fatalitat i la perversitat, a banda del terror i l’angoixa.

Un autor que no em deixà indiferent, sens dubte i que gràcies a aquesta efemèride, tornaré a revisar, si goso...

Els Museus Vaticans

D’entre els molts museus importants i impressionants que hi ha pel món, n’hi ha un que, no sé per què, em té el cor robat. I és que els museus són, per definició, els espais per a la memòria cultural per excel·lència. Apleguen i posen a disposició dels visitants grans obres d’art i ofereixen sensacions impossibles de transmetre en un catàleg imprès o en una visita virutal. La degustació “en persona” d’una obra d’art (tant les plàstiques com les musicals, per exemple) no té res a veure amb la contemplació d’una reproducció, per bona que sigui.

Doncs aquesta “memòria” és especialment curiosa de viure als Museus Vaticans. L’Estat Vaticà es va dedicar, amb tota la barra i el poder dels seus exèrcits i dels exèrcits aliats, a rapinyar obres d’art antigues, a major glòria de Déu. De fet, res diferent del que van fer totes les metròpolis d’Imperis ja desapareguts (o camí de fer-ho). I amb els seus propis recursos econòmics, també van actuar de mecenes encarregant algunes de les obres d’art més importants de tota la humanitat i uns espais impressionants projectats inicialment per a d’altres usos. Això ens deixa un llegat històrico-artístic complexe, irregular, inconnexe (de fet, es tracta de “Museus Vaticans”, així, en plural, ja que són molt diversos) però d’un valor incomparable. Val la pena, quan hi passeges, pensar en l’origen de tot allò.

D’entre les moltes estances i espais diferents que composen els Museus Vaticans, la Pinacoteca és com un museu a part: conté sales dedicades a alguns dels grans (Giotto, Raffaello, Leonardo, Caravaggio...), en un palauet petit separat de la resta del complexe principal. La part originària dels Museus, però, era un preciós pati octogonal (Il Cortile Ottogonale), que en un inici era obert al públic (estem parlant de 1506!), i que dóna pas al Museu d’Antiguitats Clàssiques, on hi ha escultures greco-romanes, aplegades en l’època renaixentista. D’entre totes destaca de forma indiscutible el conjunt escultòric de Laocoont, devorat juntament amb els seus fills en la seva desesperació per salvar-los de les serps mitològiques. Moltes altres escultures ens fan entrar poc a poc als Palaus Vaticans sense adonar-nos-en.

No em faré pesat enumerant les obres principals contingudes a la resta de museus. Penseu que hi ha un Museu Gregorià Egipci i un altre d’Etrusc; un Museu Històric Vaticà i un Museu Missionari Etnològic; als Palaus Vaticans trobem el Belvedere, Galeries imponents com la Cartogràfica, Apartaments de Pius V o dels Borgia, capelles i salons farcits de tresors, o les meravelloses Estances de Raffaello, on hi podem trobar una de les seves meravelles: L’Escola d’Atenes, un fresc on s’hi representen els principals filòsofs grecs en un entorn totalment Renaixentista.

Però, per damunt de tot, els Museus Vaticans són coneguts per una de les obres d’art més importants de tots els temps: La Capella Sixtina, decorada pel mestre Michelangelo Buonarrotti, entre d'altres. Evidentment, no descobriré per a ningú aquesta meravella, però sí que volia transmetre les sensacions tan intenses que tens quan et trobes assegut en aquella capella intentant assimilar la grandiositat del Judici Universal al fons o la volta més famosa del món, amb les escenes de la Creació de l’Univers, d’Adam, l’expulsió del Paradís, el Diluvi Universal, etc. enmig de Sibil·les, Profetes, etc. En aquell rectangle de quaranta metres, sembla que el temps s'aturi, i t'indigna la teva pròpia incapacitat d'assaborir millor allò que els teus ulls et diuen que és a pocs metres, però que tu sempre has tingut a l'esperit. T'indigna que el temps passi i no et deixi formar part d'aquell espai tant temps com calgui. T'indigna la gent que no és capaç de comportar-se amb el respecte que mereix l'escenari i que trenquen contínuament l'atmòsfera de mística evocació de la grandesa de l'art com l'expressió més elevada del geni humà. En fi, t'obliga a aïllar-te de la indignació i concentrar-te en un passeig visual pels episodis representats i reproduïts fins a la sacietat. Una experiència certament única, si hi vas amb l'ànim preparat.

Després, quan en surts, tot et sembla ja petit i intrascendent.