Nuages - Django Reinhardt

A sang freda

Ben bé, aquest llibre és una crònica, més que una novel·la. Una crònica detallada, descriptiva i analítica, d'un crim múltiple als EUA rurals de començaments dels 60.

Truman Capote ens detalla la vida i la forma de ser de les víctimes, les virtuts i defectes de cadascun dels membres de la família, les obres passades, les il·lusions i projectes, les relacions amb el seu entorn, la seva comunitat...
Però també ens aproxima a la vida dels assassins, de quines són les seves característiques personals, els factors i trajectòria que els portaran a cometre un crim força inexplicable, que deixa tota la comunitat en estat de xoc. I també el patiment dels policies encarregats del cas, els locals i els federals, la desorientació, l'aparició del dolor i la desconfiança en els veïns de tota la vida. I molt més.
El ritme és molt bo, la història flueix amb una cadència adequada, et va atrapant en les seves profunditats i et transporta d'un personatge a un altre, d'un món a un altre. Tot i que el desenllaç és d'allò més previsible (recordem, no és una novel·la), l'interès de saber com deixa la història a cadascun dels personatges et fa seguir-la atentament fins el final sense perdre la força amb què s'inicia. Tots els fets recollits són tractats literàriament amb la mateixa factura, d'una forma sòlida i sense altibaixos.

Per acabar us deixo una foto dels sr. Capote perquè ens faci enveja a tots plegats...

Les Extraordinàries Aventures d'Adèle Blanc-Sec

Tot aprofitant l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de les aventures d'Adèle Blanc-Sec, Norma Editorial ha tornat a editar els 4 primers episodis d'aquest còmic certament especial.
N'he fet una rellegida, després de molts anys, i m'ha tornat a sorprendre agradablement. Encara que els còmics d'avui són força més espectaculars i amb tècniques gràfiques molt més desenvolupades, la frescor i lucidesa de Jacques Tardi bé s'ho mereixen.
La història en sí no deixa de tenir un punt d'absurdesa. Els personatges són caricatures mig serioses (una definició pròpia que se m'acut a l'hora de recordar-los) de perfils existents exagerats en les seves debilitats i/o obsessions. La mateixa Adèle no sabem ben bé per quins set sous es troba embolicada en tota una sèrie d'esdeveniments inexplicables i misteriosos. De fet, l'atmosfera (no tan sols a nivell artístic, sinó sobretot a nivell de mentalitat) està molt ben aconseguida, reflectint les diverses formes d'encarar els esdeveniments mig científics i mig sobrenaturals que es van trobant.
De Tardi també hem de recordar sempre aquelles recreacions del paisatge urbà tan detallades, en aquest cas el París de principis del Segle XX. Ens fa fer algunes passejades molt més glamuroses que amb l'Strret View! La documentació de l'autor es revel·la ingent, i sempre entesa com un valor molt important per a la història.
Bé, sense voler allargar-me més, us en recomano vivament la lectura. Un clàssic dels còmics de les darreres dècades.
I una petició: si algú ha vist la pel·lícula dirigida per Luc Besson (la van estrenar el mes d'abril, penso), us agrairia que ens en féssiu cinc cèntims. Tinc curiositat.

Charles Aznavour

Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.

El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!

Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.

Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.

En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.

Fernando Fernández

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.
D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.
Ahir ens va deixar per sempre.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

La famosa novela de Michael Chabon és, abans que res, un homenatge. A diverses coses, però sobretot a un món i a una època. A l'època daurada dels còmics, i al reconeixement d'aquests com un art i una forma comunicativa.

El llibre és una d'aquelles obres escrites amb una factura absolutament acadèmica. La història és absolutament lineal, sense artificis ni trampes narratives. Com a bones aventures, es van succeïnt fets, més o menys previsibles, però expressats amb gran mestratge. T'has de deixar portar, i Chabon t'ho posa fàcil.

La temàtica no és gaire novedosa: un parell de cosins que es troben a causa de la fugida d'un d'ells (Josef Kavalier) de la seva Praga ocupada pels nazis, on ha hagut de deixar la família. L'altre (Sam Clay) és un noi jueu amb problemes personals més o menys solapats (l'abandonament del pare, els efectes de la polio, una homosexualitat latent) al cor del New York més innovador i estimulant. Els seus talents junts els porten a entrar en el món del còmic de superherois, on aniran desenvolupant personatges al mateix temps que a ells mateixos.

La confusió permanent (o, diguem-ne, la projecció que ambdós porten a terme) entre la seva vida personal, amb les dèries i traumes corresponents, i la seva obra publicada els porta a una aventura vital plena d'esdeveniments, èxits i fracassos que els uneix, els separa, els apropa a la glòria o a la destrucció.

L'autor va introduint elements de l'època, com ara les reserves morals de les autoritats cap els còmics als anys 50, el llegat de l'escapista Houdini, tradicions jueves com el Gòlem, o fins i tot una aparició sorprenent de Dalí en una festa molt... surrealista. També val la pena especificar que l'ambient i la realitat descrites per Michael Chabon deuen molt als gran noms que van popularitzar els còmics: Jack Kirby, Stan Lee o el propi Will Eisner, que el van ajudar a comprendre l'entorn creatiu i empresarial on es va desenvolupar.

Cal afegir que el personatge principal (una sèrie inexistent) inventat per Kavalier i Clay, l'Escapista, va ser entomat per una editorial i en van fer uns quants números reals en còmic per part d'alguns dels millors autors actuals, amb guions del propi Chabon. Tanmateix, l'experiment no va tenir èxit. De la mateixa manera, fa uns quants anys que es prepara un projecte per portar el llibre al cinema, per al qual ja han corregut diversos noms de directors i actors però, pel que sembla, de moment s'han aturat.

Amb tot, i resumint, és un llibre molt ben escrit, entretingut, amè, que va guanyar el Premi Pulitzer, i que alguns situen entre els millors del que portem de segle. Jo potser no en diria tant, ja que d'innovador en té poc, però sí que deixa un regust molt agradable.

Carta oberta a Aurum Producciones, S.A. sobre El Senyor dels Anells.

L'he enviada avui:

Muy sres. míos,

Desde que se filmaron las 3 películas sobre la obra de J.R.R. Tolkien, The Lord of the Rings, me propuse esperar al día en que se editaran conjuntamente en el mejor formato posible para conservarlas y disfrutarlas de tanto en tanto, ya que me parecieron unas magníficas cintas de aventuras y una adaptación suficientemente rigurosa y respetuosa con el original. Veo que, finalmente, han sacado ustedes el pack de los 3 filmes con los extras correspondientes. Lo vi esta tarde en una gran superficie de mi ciudad. Lamentablemente... bien, les cuento una pequeña historia, abusando de su amabilidad.

Hace ya más de 20 años que se editó el primero de los libros en mi lengua. Acto seguido se publicó el segundo y, con una impaciencia corrosiva, tuve que esperar més de un año a que se terminara la traducción del último volumen y así poder devorarlo. Desde luego, podía haber conseguido fácilmente el tercer volumen en otra lengua, pero vi que no era lo mismo: los nombres de los personajes, de razas y seres, la toponímia... Todo ello me indujo a esperar. Desde entonces ha llovido. Mucho.

En 2001 se proyectó finalmente en los cines The fellowship of the ring, y tuve grandes dificultades para, en mi ciudad, poder verla proyectada con un doblaje en mi lengua. Creo que más de una queja llevó a que la publicación de la película en VHS (todavía existía) se hiciera también en esa lengua, mientras que el DVD disponía de múltiples lenguajes, pero ninguno era en el mio propio. The Two Towers se editó, creo recordar, incluyendo ya mi lengua entre las numerosas que contenía el disco, mientras que creo que ya no salió en VHS. Pero, oh sorpresa!!, The Return of the King volvía a olvidar incluir mi lengua (en mi país, no se crean), entre las 8 o 10 versiones que se incluyeron. Y no porque no existiera el doblaje, ya que en los cines sí se proyectó (aunque en horarios intempestivos y salas diminutas, pero ya estamos acostumbrados) en ese idioma.

Bien, abusando de ingenuidad, creyendo que todo era fruto del azar, la mala suerte o un simple error (no creía que nadie quisiera perjudicar a su clientela, sería de necios), decidí esperar a que se editara el conjunto de la obra en -ahora sí- blue-ray. Y esta tarde lo he tenido en las manos. Sin demora, le he dado la vuelta para ver los idiomas incluídos y (oh, Dios!) sólo figuraban dos que no eran el mío propio, el de mi país, en el que yo leí los libros hace 23 años, en el que yo los entiendo y he asimilado esa obra como algo propio de mi historia personal. No es que no pueda entender otros idiomas, no crean, ya que seguramente podría sin dificultad haberlos leído (o escuchado un doblaje) en otros 3 o 4 idiomas diferentes. No es un problema de ignorancia, quiero aclarar.

Así pues, quería preguntarles: ¿a qué se debe que, exisitendo un doblaje muy bien conseguido, unas ayudas públicas, un sector de público (cliente) dispuesto a comprar el producto, hayan ustedes obviado en el pack citado la lengua propia del país donde se vende (en doblaje y/o subtítulos)? No me dirán que por cuestiones técnicas o de espacio: eso sería poco creíble en la versión blue-ray. Tampoco creo que esta vez haya sido otro "simple" error, ya que esto se produjo hace años y se levantaron no pocas ampollas y voces indignadas. Entonces. ¿Por qué ha sido? ¿Podrían contestarme? Y, sobretodo, ¿podrían cambiar de actitud en un futuro próximo en lo que se refiere al respeto para con sus clientes? Por favor.

Les agradezco su atención, si es que han conseguido llegar hasta aquí, y les pido disculpas si la memoria me ha fallado en alguno de los datos que les he expuesto.

Por cierto, se me olvidaba: mi lengua es el catalán, una lengua milenaria hablada por cerca de 10 millones de personas.

Atentamente,

Jordi Solé

PS: al final, no adquirí su producto. Como hace 23 años, decidí esperar a que se corrija la anomalía, espero que en una segunda edición.

Que reste-t-il de nos amours (DALIDA et CHARLES TRENET)

José Saramago

Fins sempre, mestre.
Amb tota la nostra admiració.

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Poques coses descobrirem d'en Quim Monzó a aquestes alçades. La seva fina ironia traspua des d'aquests articles apareguts a la premsa entre el 2001 i el 2004. El meu dubte era si el pas del temps afectaria la lusidesa de la seva mirada al que l'envolta. Doncs la resposta és... a mitges.

Certament, hi ha fenòmens que, vuit anys després, han evolucionat i, aquella anàlisi crítica que en feia l'autor, ara potser ja no és tan evident, tot i que, la majoria de les ocasions, la cosa ha anat a més. Internacional Papanates descriu de forma molt adient un corrent de pensament (i d'acció) basat en un neopuritanisme bonista, que s'adscriu a la tonteria flower-power sempre que sigui sota un paraigua d'allò políticament correcte. D'aquesta manera s'arriben a modes o actituds que ratllen en l'absurd. I això es pot aplicar en els gustos pel menjar, la política, els transports públics, el tabac, o qualsevol altre aspecte de les nostres vides quotidianes.

Monzó aplica sempre el mateix esquema: partint d'una notícia breu dels mitjans de comunicació (locals o foranis) o d'un comportament observat (normalment en alguna cafeteria o restaurant), reflexiona de forma lúcida i sarcàstica sobre aquells fenòmens que solem donar per habituals (i, per tant, comuns i corrents) relacionats amb aquest primer i que no solem aturar-nos a analitzar-los nosaltres mateixos. I finalitza amb alguna sortida imprevista tan humorística com sigui possible. Bé, és un esquema efectiu però que, quan ajuntes un centenar d'articles iguals, es nota repetitiu.

En termes generals coincideixo força amb el diagnòstic que Monzó fa sobre la nostra societat actual (bé, aspectes molt concrets i quotidians), que porten desenvolupant-se ja fa algunes dècades i, qui sap, sembla que estiguin arribant a un punt àlgid (per exemple, l'absurditat de voler reanomenar les festes de Nadal per tal de no... ofendre!). Molt de papanatisme, corre pel món actual, i es sol percebre en les coses més senzilles i properes.