Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

La famosa novela de Michael Chabon és, abans que res, un homenatge. A diverses coses, però sobretot a un món i a una època. A l'època daurada dels còmics, i al reconeixement d'aquests com un art i una forma comunicativa.

El llibre és una d'aquelles obres escrites amb una factura absolutament acadèmica. La història és absolutament lineal, sense artificis ni trampes narratives. Com a bones aventures, es van succeïnt fets, més o menys previsibles, però expressats amb gran mestratge. T'has de deixar portar, i Chabon t'ho posa fàcil.

La temàtica no és gaire novedosa: un parell de cosins que es troben a causa de la fugida d'un d'ells (Josef Kavalier) de la seva Praga ocupada pels nazis, on ha hagut de deixar la família. L'altre (Sam Clay) és un noi jueu amb problemes personals més o menys solapats (l'abandonament del pare, els efectes de la polio, una homosexualitat latent) al cor del New York més innovador i estimulant. Els seus talents junts els porten a entrar en el món del còmic de superherois, on aniran desenvolupant personatges al mateix temps que a ells mateixos.

La confusió permanent (o, diguem-ne, la projecció que ambdós porten a terme) entre la seva vida personal, amb les dèries i traumes corresponents, i la seva obra publicada els porta a una aventura vital plena d'esdeveniments, èxits i fracassos que els uneix, els separa, els apropa a la glòria o a la destrucció.

L'autor va introduint elements de l'època, com ara les reserves morals de les autoritats cap els còmics als anys 50, el llegat de l'escapista Houdini, tradicions jueves com el Gòlem, o fins i tot una aparició sorprenent de Dalí en una festa molt... surrealista. També val la pena especificar que l'ambient i la realitat descrites per Michael Chabon deuen molt als gran noms que van popularitzar els còmics: Jack Kirby, Stan Lee o el propi Will Eisner, que el van ajudar a comprendre l'entorn creatiu i empresarial on es va desenvolupar.

Cal afegir que el personatge principal (una sèrie inexistent) inventat per Kavalier i Clay, l'Escapista, va ser entomat per una editorial i en van fer uns quants números reals en còmic per part d'alguns dels millors autors actuals, amb guions del propi Chabon. Tanmateix, l'experiment no va tenir èxit. De la mateixa manera, fa uns quants anys que es prepara un projecte per portar el llibre al cinema, per al qual ja han corregut diversos noms de directors i actors però, pel que sembla, de moment s'han aturat.

Amb tot, i resumint, és un llibre molt ben escrit, entretingut, amè, que va guanyar el Premi Pulitzer, i que alguns situen entre els millors del que portem de segle. Jo potser no en diria tant, ja que d'innovador en té poc, però sí que deixa un regust molt agradable.

Carta oberta a Aurum Producciones, S.A. sobre El Senyor dels Anells.

L'he enviada avui:

Muy sres. míos,

Desde que se filmaron las 3 películas sobre la obra de J.R.R. Tolkien, The Lord of the Rings, me propuse esperar al día en que se editaran conjuntamente en el mejor formato posible para conservarlas y disfrutarlas de tanto en tanto, ya que me parecieron unas magníficas cintas de aventuras y una adaptación suficientemente rigurosa y respetuosa con el original. Veo que, finalmente, han sacado ustedes el pack de los 3 filmes con los extras correspondientes. Lo vi esta tarde en una gran superficie de mi ciudad. Lamentablemente... bien, les cuento una pequeña historia, abusando de su amabilidad.

Hace ya más de 20 años que se editó el primero de los libros en mi lengua. Acto seguido se publicó el segundo y, con una impaciencia corrosiva, tuve que esperar més de un año a que se terminara la traducción del último volumen y así poder devorarlo. Desde luego, podía haber conseguido fácilmente el tercer volumen en otra lengua, pero vi que no era lo mismo: los nombres de los personajes, de razas y seres, la toponímia... Todo ello me indujo a esperar. Desde entonces ha llovido. Mucho.

En 2001 se proyectó finalmente en los cines The fellowship of the ring, y tuve grandes dificultades para, en mi ciudad, poder verla proyectada con un doblaje en mi lengua. Creo que más de una queja llevó a que la publicación de la película en VHS (todavía existía) se hiciera también en esa lengua, mientras que el DVD disponía de múltiples lenguajes, pero ninguno era en el mio propio. The Two Towers se editó, creo recordar, incluyendo ya mi lengua entre las numerosas que contenía el disco, mientras que creo que ya no salió en VHS. Pero, oh sorpresa!!, The Return of the King volvía a olvidar incluir mi lengua (en mi país, no se crean), entre las 8 o 10 versiones que se incluyeron. Y no porque no existiera el doblaje, ya que en los cines sí se proyectó (aunque en horarios intempestivos y salas diminutas, pero ya estamos acostumbrados) en ese idioma.

Bien, abusando de ingenuidad, creyendo que todo era fruto del azar, la mala suerte o un simple error (no creía que nadie quisiera perjudicar a su clientela, sería de necios), decidí esperar a que se editara el conjunto de la obra en -ahora sí- blue-ray. Y esta tarde lo he tenido en las manos. Sin demora, le he dado la vuelta para ver los idiomas incluídos y (oh, Dios!) sólo figuraban dos que no eran el mío propio, el de mi país, en el que yo leí los libros hace 23 años, en el que yo los entiendo y he asimilado esa obra como algo propio de mi historia personal. No es que no pueda entender otros idiomas, no crean, ya que seguramente podría sin dificultad haberlos leído (o escuchado un doblaje) en otros 3 o 4 idiomas diferentes. No es un problema de ignorancia, quiero aclarar.

Así pues, quería preguntarles: ¿a qué se debe que, exisitendo un doblaje muy bien conseguido, unas ayudas públicas, un sector de público (cliente) dispuesto a comprar el producto, hayan ustedes obviado en el pack citado la lengua propia del país donde se vende (en doblaje y/o subtítulos)? No me dirán que por cuestiones técnicas o de espacio: eso sería poco creíble en la versión blue-ray. Tampoco creo que esta vez haya sido otro "simple" error, ya que esto se produjo hace años y se levantaron no pocas ampollas y voces indignadas. Entonces. ¿Por qué ha sido? ¿Podrían contestarme? Y, sobretodo, ¿podrían cambiar de actitud en un futuro próximo en lo que se refiere al respeto para con sus clientes? Por favor.

Les agradezco su atención, si es que han conseguido llegar hasta aquí, y les pido disculpas si la memoria me ha fallado en alguno de los datos que les he expuesto.

Por cierto, se me olvidaba: mi lengua es el catalán, una lengua milenaria hablada por cerca de 10 millones de personas.

Atentamente,

Jordi Solé

PS: al final, no adquirí su producto. Como hace 23 años, decidí esperar a que se corrija la anomalía, espero que en una segunda edición.

Que reste-t-il de nos amours (DALIDA et CHARLES TRENET)

José Saramago

Fins sempre, mestre.
Amb tota la nostra admiració.

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Poques coses descobrirem d'en Quim Monzó a aquestes alçades. La seva fina ironia traspua des d'aquests articles apareguts a la premsa entre el 2001 i el 2004. El meu dubte era si el pas del temps afectaria la lusidesa de la seva mirada al que l'envolta. Doncs la resposta és... a mitges.

Certament, hi ha fenòmens que, vuit anys després, han evolucionat i, aquella anàlisi crítica que en feia l'autor, ara potser ja no és tan evident, tot i que, la majoria de les ocasions, la cosa ha anat a més. Internacional Papanates descriu de forma molt adient un corrent de pensament (i d'acció) basat en un neopuritanisme bonista, que s'adscriu a la tonteria flower-power sempre que sigui sota un paraigua d'allò políticament correcte. D'aquesta manera s'arriben a modes o actituds que ratllen en l'absurd. I això es pot aplicar en els gustos pel menjar, la política, els transports públics, el tabac, o qualsevol altre aspecte de les nostres vides quotidianes.

Monzó aplica sempre el mateix esquema: partint d'una notícia breu dels mitjans de comunicació (locals o foranis) o d'un comportament observat (normalment en alguna cafeteria o restaurant), reflexiona de forma lúcida i sarcàstica sobre aquells fenòmens que solem donar per habituals (i, per tant, comuns i corrents) relacionats amb aquest primer i que no solem aturar-nos a analitzar-los nosaltres mateixos. I finalitza amb alguna sortida imprevista tan humorística com sigui possible. Bé, és un esquema efectiu però que, quan ajuntes un centenar d'articles iguals, es nota repetitiu.

En termes generals coincideixo força amb el diagnòstic que Monzó fa sobre la nostra societat actual (bé, aspectes molt concrets i quotidians), que porten desenvolupant-se ja fa algunes dècades i, qui sap, sembla que estiguin arribant a un punt àlgid (per exemple, l'absurditat de voler reanomenar les festes de Nadal per tal de no... ofendre!). Molt de papanatisme, corre pel món actual, i es sol percebre en les coses més senzilles i properes.

Las teorías salvajes

Buf, vaig dir, tot parafrasejant Monsó.

I no n'hi ha per menys. Aquest és un llibre com pocs. Amb l'agoserament dels principiants, Pola Oloixarac (amb un cognom tot exòtic que potser no calia: era Caracciolo -gireu-lo-), una jove argentina moderna i descarada deixa anar tot un reguitzell d'idees impactants en un magma de vocabulari riquíssim i enormes coneixements historicoculturals vehiculars que t'atropellen d'una forma molt dura i amb un ritme vivíssim.

Anem a pams. En algun lloc he llegit que és impossible resumir aquest llibre amb un parell de paràgrafs. Per tant, demano disculpes d'entrada. Certament, les històries contingudes tenen una vitalitat tremenda, i solen caure en una degradació o en una exaltació poc esperable. Jo, si alguna cosa valoro en les històries (ja siguin literàries, cinematogràfiques, etc.) és que no siguin previsibles. I, a fe, que aquestes no ho són.

Ens trobem bàsicament tres històries solapades, amb temps, persona narrativa i ritme molt diversos. Des d'una estudiant de filosofia a qui la revelació i capacitat de correcció i reformulació d'una teoria marginal (o marginada) d'un seu professor li desvetlla tanmateix la passió impossible per l'home, amb la il·luminació del projecte com a far últim, o bé la pròpia arqueologia de la teoria de les Transmissions Joiques en un relat hilarant dels orígens -i finals- de la teoria, fins a un parell d'estudiants poc agraciats però amb una brillantor poc corrent embolicats amb una altra parella de personatges plenament triomfadors, que ordeixen conjuntament un terrible pla per somoure consciències... Queda poc aclaridor, exposat d'aquesta forma, però és difícil de recollir-ne l'estil i la voluntat de l'autora transcrivint-ho en un llenguatge mínimament comprensible. De debò.

De fet, aquesta és la gran troballa: un llenguatge extremadament complexe, exprimit fins els límits, farcit de cultismes i cites més o menys explícites que li aporten o li treuen, segons el moment, sentit a tot plegat. Molt sovint costa destriar si el que ens entafora l'autora és una idea brillantíssima o una sonora presa de pèl, ja que el llibre també va curull de cinisme i provocació a parts iguales, tot això en un entorn actualíssim, que en podríem anomenar 2.0.

D'altra banda, el fil de les històries de fons dóna per més, crec jo. Alguna no està ben acabada del tot, d'altres prenen girs inesperats que deixen temes sense resoldre... S'hi podia haver treballat una mica més en en el fons, i potser no tant en la forma.

També he llegit a dir coses que juguen a favor del misteri: que si un llibre d'aquesta mena no pot haver estat escrit per una autora novell tan jove -i tan guapa: sí, és la de la foto- i apunten a una broma de la combinació d'una sèrie d'autors consagrats; que si, ara que ha deixat anar tot això, què li queda per escriure a aquesta autora? En fi, bestieses...

No voldria avorrir més amb descripcions poc encertades i encara menys aclaridores sobre el llibre de la Pola Oloixarac. Tan sols voldria afegir que, qui s'atreveixi a escometre'l, convé que disposi d'una gran base cultural, des de la filosofia a la psicoanàlisi, de l'antropologia a la història més contemporània, de La Divina Comèdia a Sun Tzu... Per acabar d'embolicar la troca, una granada sèrie de localismes bonaerencs acaben de dificultar-ho tot per al lector foraster que no conegui mínimament aquella fantàstica ciutat.

Per tots aquests motius, m'atreveixo a pronosticar un escàs èxit d'aquest fantàstic llibre. I és que no està a l'abast del gran públic. Tot i així, em comprometo a fer-ne apologia i a retornar-hi amb moltes ganes... d'aquí un temps.

Frank Frazetta

És sobrer ressaltar les qualitats d'aquest gran mestre, creador d'escola, que va saber plasmar com ningú la força i la bestialitat, crear personatges sinistres al límit, monstres impossibles, noies terriblement voluptuoses en perill i una nova visió de coneguts personatges com Tarzan o Conan.
Es va morir el passat 10/05/2010. Sembla impossible. Però resta la seva immensa obra.

Edith Piaf - Padam Padam

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...

Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...

Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

ADREÇA DESCONEGUDA

Kressman Taylor és el pseudònim de Katherin Kressman, escriptora nordamericana que va viure tot el segle vint, del 1903 al 1996. Publica aquesta novel.la curta de 70 pàgines, el 1938, quan Hitler ja havia establert el tercer Reich a Alemanya.
Plantejada com un intercanvi epistolar, aborda la relació de dos socis d'una galeria d'art, entre el 1932 i el 1934. Un soci és jueu i l'altre alemany, aquest darrer marxa per establir-se a Alemanya i a través d'ell anem coneguen el clima que es viu amb la puixança del nacionalsocialisme.
En poques paraules et situa en una realitat que justifica una ideologia que varen compartir, en part, molts alemanys. Emmarca un context de resorgiment de l'autoestima de país, després del desastre de la primera guerra, i com un personatge demagog, esdevé un lider capaç de canalitzar les esperances d'un poble. Com aquest "nosaltres" es construeix a partir d'assenyalar i rebutjar uns "altres" (jueus) que tenen la culpa dels nostres mals. Tot això en la comunicació entre els dos personatges.
Relat curt i demolidor, anticipatori de posteriors desastres. L'autora s'exclama i s'indigna per les injusticies i atrocitats que comencen a perpetrar-se a l'Alemanya del tercer Reich. Els relats de la gent que ha viscut els darrers temps a Alemanya l'alarmen i vol fer alguna cosa per trencar la política del seu país de no voler saber res dels afers d'Europa. Aquest posicionament la motiva a escriure aquest llibre.

1914-1918: La Guerra de las trincheras

Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.

No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.

Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.