El salze cec i la dona adormida

Aquest és el darrer llibre que llegeixo de Haruki Murakami. Almenys durant una temporada. Vaig gaudir de Tòquio Blues i sobretot de Kafka a la platja. La cosa va decaure força amb L'amant perillosa. Esperava reprendre el to amb El salze cec i la dona adormida, però no. Ha estat un pèl decebedor.

Aquest és un recull de 24 relats. Bé, recull no crec que sigui la paraula, perquè no són relats que hagi aplegat de la seva trajectòria literària. Símplement havia de fer un llibre de contes, i els va escriure. I això es nota. Es nota tant, que ell mateix s'ha de justificar en un pròleg on intenta defensar la legitimitat i la validesa dels relats curts. No cal defensar-los, crec. Cal escriure'ls amb inspiració i mestratge. I això li manca en aquests.

No dic que no hi hagi passatges ben descrits, sentiments ben relatats, algun personatge ben trobat o situacions que desvetllin un cert interès. Però no és el global de tots els contes. Sovint trobem els personatges japonesos fora del seu entorn: als EUA, en una illa grega, a la Toscana... i és interessant saber la visió de la situació des de l'altre punt de vista, el del japonès. La mentalitat nipona transmesa d'una forma natural, sense els estereotips a que estem avesats. Això està bé.

Els personatges solen viure situacions normals, algunes plenes de melangia o de mediocritat o de tràgedia personal, però en totes s'hi dóna un punt, un element inexplicable, màgic, inusual. Aquest factor modifica, o no, tots els plantejaments que donàvem per sabuts, però ells l'assimilen a la seva vida, passa a formar part de manera molt natural del seu entorn i la seva quotidianitat.

Una qüestió que algú li hauria de dir a Murakami, és que es repeteix sempre amb un tema autobiogràfic que ell trasllada als seus personatges: curiosament tots són grans amants del jazz, i tots tenen una col·lecció entranyable i valuosa de vells discs de vinil dels millors instrumentistes d'aquest gènere. Home...

Per tant, com a conclusió, El salze cec i la dona adormida és un llibre molt normalet, que rebaixa potser una mica les expectatives creades amb Murakami. I és que, quan un és un geni en alguna disciplina artística, ho és sempre. I Murakami ha demostrat que, de vegades, és un bon escriptor.

Australia

Per error, vam assistir a aquest "bòdrio" de pel·lícula (sé que no s'hauria de dir així, però no sé cap adjectiu que s'ajusti millor al que vàrem veure). No esperàvem cap gran obra, sinó símplement una història entretinguda, dinàmica, i de bella factura, que ens mostrés fantàstics escenaris d'aquelles terres amb una bona fotografia.

Res d'això.

Tan patètica era des del començament, que als 10 minuts ja estàs esperant que s'acabi. Però a sobre és llarga!! Aquesta pel·lícula no la van filmar: la van perpetrar!!!

Quatre dades perquè us en féu una idea. Les interpretacions són deplorables: Hugh Jackman està símplement fora de lloc, desencaixat en un personatge que, de tan increïble i postís, resulta ridícul. Nicole Kidman revela la seva categoria com a actriu: de tercera regional!! Ni per fer els pastorets (amb tots els respectes per aquests grans actors que els escenifiquen voluntariosament cada any per aquestes dates). De la resta, no cal que en parlem: cap d'ells arribarà a ser famós, de debò.

El guió és tan simple (en el pitjor sentit de la paraula), que pots jugar sense risc a endevinar què succeirà a cada moment i què dirà cada personatge en les patètiques situacions que es troben. Les escenes són d'allò més mal plantejades. Els personatges són unidimensionals: els bons, extrabons; els dolents, ultradolents.

Als aborígens australians els fan un trist favor: tots els pinten com absolutament dignes, honestos, de sentiments purs i altruistes, valents i sacrificats fins a l'extrem... fins a l'extrem de donar la seva vida per tal que els personatges principals se'n surtin bé (blancs, és clar). La causa no és la seva causa, sinó la dels blancs bons (Jackman/Kidman).

Caldria parlar dels efectes especials. Certament estan inspirats en grans obres del cinema, i estan a la seva alçada: a l'alçada dels anys 40, alguns!! Podem veure cavalcades de Jackman/Kidman dignes de les pel·lícules de John Ford (pel que fa als efectes especials, em refereixo!), estampides de ramats de vaques dignes d'un videojoc dolent, imatges del port de Darwin amb vaixells de guerra pastades a les de Titànic (i ja han passat uns quants anys), atacs aeris trets de La batalla de Midway, escenes de devastació de després del bombardeig que recordaven Gone With The Wind (Allò que el vent s'endugué). És evident que la inspiració (i la qualitat tècnica) d'aquest director, del qual no en vull publicitar el nom, es troba en grans obres!!

La fotografia no és res de l'altre món, i els grans paisatges apareixen puntualment, però només una part petita del nord de l'illa. No fa justícia a la magnitud del continent. I a més hi ha un abús d'imatges aèries de l'avi aborigen del nen protagonista en el seu penya-segat, i de postes de sol pròpies de calendaris barats. La il·luminació nocturna acaba de carregar-se la poca credibilitat de les escenes que transcorren a les fosques, ja sigui a la sabana o a la ciutat: hi ha uns reflexes de focus laterals intolerables.

Finalment, una última mala nota: el doblatge en català. Desgraciadament, sembla que no hi ha nens al nostre país que sàpiguen parlar català sense accent xava... Tant costa pronunciar les vocals neutres? Per què és impossible sentir una "s" sonora? En fi, així anem...

Per tant, en poques paraules, "Australia" em va semblar una presa de pèl, un intent de reeditar Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per tal de potenciar una marca comercial, per a la qual cosa estic segur que el govern del país va deixar anar un bon cabàs de calerons, decisió de la que es deuen penedir profundament hores d'ara. No hi anéu.

The Spirit

Estem en plena ebullició de pel·lícules basades en personatges o històries del món del còmic. El cinema ho té això: fam d'històries, i si troba un filó on n'hi ha de bones, les assimila costi el que costi.
És el cas dels còmics. Bones històries (ep, no totes!), encara per explotar suficientment.
A més, es dóna la circumstància que el nivell tecnològic d'avui dia permet crear fàcilment les imatges que van tenir el seu origen en el paper, en la tinta i els colors d'artistes que, amb mitjans normalment molt artesans, recreaven móns, històries i idees molt espectaculars, impossibles de fer d'altra manera. Ara és el moment.
El cas de The Spirit, però, és diferent. Aquest és un còmic clàssic, aparegut el 1940 en tires curtes als diaris americans, que va anar variant tot sovint de format, amb altres històries més llargues, experimentacions molt audaces, etc. I aquesta setmana estrenen la pel·lícula basada en el personatge. Val a dir que només he vist algunes imatges d'un parell de trailers, però... no m'ha agradat gens. Diré per què.
L'obra de Will Eisner (dempeus! Estem parlant del boss dels còmics!) és impressionant. Des de tots els punts de vista. Com a dibuixant, va perfeccionar el seu estil de manera que crec que se'l pot considerar un dels millors dibuixants del s.XX. Com a explicador d'històries... què us haig de dir! Símplement genial! The Spirit intentava recollir en uns temps convulsos diferents aspectes de la societat nordamericana: amb un estil humorístic, caricaturesc, reflectia el descontentament amb certes institucions, l'existència de personatges marginals i marginats, la delinqüència ocasional o la organitzada, la malícia contra la innocència, la discriminació racial... però tot això de forma divertida i entretinguda.
The Spirit és una mena de detectiu privat que lluita contra el crim des del seu particular prisma. És valent, arriscat, lluitador, però també vulnerable i molt innocent. La pròpia estètica és còmica, de tant increïble: un simple antifaç petit serveix perquè ningú pugui reconèixer Danny Colt, que suposadament va morir. Les dones (les dones fatals, em refereixo), el persegueixen i l'intenten seduir per utilitzar-lo i portar-lo cap al costat fosc de la Llei, però ell és ferm i incorruptible.
No obstant, crec que el principal valor de les històries de The Spirit no té res a veure amb aquest personatge ni els seus propers (el Comissari Dolan, la seva filla Helen, Ebony White...). El que realment és apassionant són els secundaris que apareixen en cada història: dolents absurds, pobres homes arribats al límit, vampiresses irresistibles (P,Gell, Sand Saref)... De vegades aquest personatge, aquesta història, ni tan sols és l'oponent de The Spirit, sinó algú que apareix al fons, en segon pla, i que té alguna cosa a explicar-nos. No m'enrotllo més, sóc massa pesat. Llegiu algunes d'aquestes històries i ho veureu.
Passem doncs a la versió cinematogràfica. M'ensumo que Miller (gran fan de Eisner) haurà recollit un grapat d'escenes d'acció trepidant, magnificarà l'heroi en una història impactant, haurà tingut una cura especial de tot l'entorn gràfic de la producció. Sí, n'estic segur. Però The Spirit no és això. Són els secundaris, de veritat. Ni tant sols els dolents. Els secundaris i les seves històries. The Spirit és només una excusa per fer-los aparèixer per al gran públic. I molt em temo que això no ho hauran tingut en compte.
Sin City va ser una adaptació fantàstica, fidel, creïble i d'una factura extraordinària. 300 no va estar malament, tot i que sobrava artificialitat i no va acabar de recollir la força del còmic. Però crec que The Spirit serà un fracàs. Perquè pot ser una mena de Dare Devil amb més gràcia, però no serà The Spirit. Potser és que no és un còmic per ser adaptat al cinema. Podríem discutir-ho.
Espero equivocar-me.

Watchmen

quis custodiet ipsos custodes?

Watchmen és una GRAN novel·la gràfica. M'explico.

Va ser editada entre 1986 i 1987, dividida en 12 volums breus. Dibuixada per Dave Gibbons i escrita per Alan Moore, ens descriu una història complexa en la que anem descobrint les profunditats i, per tant, les contradiccions d'un grup d'ex-superherois (o millor, aventurers emmascarats) en un entorn de preapocalipsi atòmica, ambientada en una Nordamèrica fictícia en alguns de les seves dades històriques, cap allà el 1985.

Alan Moore, el gran pare de l'obra, va crear un univers nou, reescrivint el paper dels superherois en un món convuls. Per fer-ho en va crear un grapat de nous, si bé que basats en alguns de secundaris ja existents. La novetat és que no tenien superpoders (excepte un d'ells) i que eren rebutjats per l'opinió pública i proscrits per la llei. La veritat és que tot l'entramat creat per Moore és imponent, els girs argumentals sorprenents, i la profunditat dels plantejaments i la crítica al sistema molt ben plantejada. L'exercici i la finalitat última del poder queden en qüestió. Les teories conspiratòries a gran escala ens remeten a visions paranoides o apocalíptiques de la nostra civilització. De la mateixa manera, els personatges són analitzats amb gran detall, revelant una profunditat psicològica poc freqüent en aquests tipus d'històries. A més, l'encavalcament amb històries paral·leles afegeix interès a tot l'entrellat. Gran.

Pel que fa al grafisme de Gibbons... bé, jo el trobo una mica pobre, la veritat. És massa poc espectacular per a la grandiositat de l'obra. A més, queda una mica antiquat, se li nota el pas del temps. El color és molt simle, basat en primaris, tot i que això se li pot perdonar per les opcions d'impressió de l'època. El moviment és transmès amb moltes limitacions; en això s'ha avançat molt. He llegit que pretenia recrear l'ambientació dels còmics clàssics dels anys 40, però a mi el que em fa és una mica més farragosa la lectura. No obstant, com a dissenyador, l'ús de símbols és molt bo, són omnipresents, ben posats i ajuden a construir la història. Per això he dit al començament que era una gran novel·la gràfica. Crec que el concepte la descriu millor que el de còmic. Aquí la imatge ajuda, però no és primordial. En un bon còmic això ha d'estar compensat.

La història no us l'explicaré, evidentment (tot i que els de wikipedia ho van fer de dalt a baix, tsc). Només us apunto que tot parteix del misteri de l'assassinat d'un exheroi, i la investigació difícil que segueix. A partir d'aquí es van descobrint totes les històries anteriors entre el grup de superherois, que han quedat una mica desubicats en el món. Els dubtes morals, frustracions personals, els enfrontaments ideològics i de filosofia vital són el més ric de tot plegat, que regna per sobre de l'acció. És cert que posteriorment s'han realitzat altres obres del gènere que han abordat aquestes qüestions des d'altres perspectives, però segurament són totes elles deutores, en major o menor grau, de Watchmen.

I, per què aquest post ara? Doncs perquè al juny de 2009 estrenen l'adaptació al cinema. Així que tothom té temps de llegir-la abans (fins i tot en català). Jo, per les imatges que he vist, han aconseguit una molt bona adaptació gràfica. Allò que us deia com passat de moda, doncs crec que ho han posat al dia, han treballat molt bé la fotografia i la llum. Faltarà per veure l'adaptació de la història. D'entrada, ho tenen difícil, perquè és massa llarga com per encabir-la en una sola pel·lícula, i si es sacrifiquen les històries paral·leles o la subtilitat de les relacions entre personatges, serà únicament una pel·lícula més d'entreteniment. I Watchmen no és això.

Veurem.

Miriam Makeba

Se n'ha anat quan estava al peu del canó, però sempre ens quedarà la seva música...

Ne me quitte pas

Segurament, la millor cançó en francès de tots els temps. Reserveu poc més de 4 minuts de la vostra vida per assaborir-la.

Ne me quitte pas - Jacques Brel

Ne me quitte pas.

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit dejà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment.

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur.

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas.

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Où il ne pleut pas.

Je creuserai la terre

Jusqu'apres ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière.

Je ferai un domaine

Où l'amour sera roi

Où l'amour sera loi

Où tu seras reine.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

Ne me quitte pas.

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras.

Je te parlerai

De ces amants là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser.

Je te racont'rai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux.

Il est paraît-il

Des terres brûlées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril.

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

Ne me quitte pas.

Je ne vais plus pleurer,

Je ne vais plus parler.

Je me cacherai là

À te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire.

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre,

L'ombre de ta main,

L'ombre de ton chien.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

Retrat de l'artista adolescent

Hi ha llibres que, per la seva densitat, costen de païr. Aquest n'és un.

En aquesta obra, publicada inicialment el 1916, James Joyce ens fa unes quantes pinzellades per entendre el desenvolupament de la personalitat d'Stephen Dedalus, d'un dels personatges que després sortiran a l'Ulisses. I dic pinzellades perquè hi ha una sensació de salts enormes sense solució de continuïtat, cronològicament parlant. Poc a poc te n'has d'anar adonant quina edat deu tenir el personatge en cadascun dels episodis que s'enllacen. La maduresa progressiva adquireix, doncs, un caràcter de guia per a situar el lector.

Stephen Dedalus és, diuen, una mena de Joyce infantil. Els fets exposats, o, més que els fets, les idees que es van construint durant tota l'obra, són autobiogràfiques, i reflexen l'evolució del propi Joyce en aquells temes que esdevindran capdals a la seva vida. Per aquí exposa des de les dificultats inherents a l'amistat, la relació distant amb la mare, el descobriment -que esdevindrà culpabilitzador- del sexe, el fet nacional irlandès i les seves tensions amb la cultura i poder de l'Imperi Anglès i, sobretot, la dificultat en acceptar la molt interioritzada religió catòlica.

El personatge, que va fent una impressionant evolució intel·lectual, es troba internat en una escola jesuïta, i arriba molt a prop d'integrar-se a l'ordre religiosa. Els dubtes sobre els dogmes de la Fe són, però, immensos, i no ajuda gens l'ús que en fan les estructures eclesiàstiques. De vegades planteja unes preguntes simples que, de tant evidents, sorprenen pel seu qüestionament d'aquests dogmes. Malgrat tot, ell continua fascinat a nivell intel·lectual per la filosofia que se'n deriva, aplicant-la de forma continuada a tots els afers de l'existència.

A mi m'ha copçat, sobretot, un sermó d'un dels pares jesuïtes on descriu, de forma crudíssima, els detalls més bèsties dels patiments de l'infern, per tal d'abonar en l'ànim dels joves el temor de Déu (de l'Infern, bàsicament). Impressionant.

Al final, el llibre deixa el jove a la línia de sortida de la vida adulta, secament.

L'obra va ser totalment reescrita molts anys més tard, cosa que em fa sospitar que va perjudicar la seva integritat estructural. D'altra banda, els diàlegs entre els personatges són, de vegades, difícils de seguir, amanits de qüestions pressuposades o referències a la cultura irlandesa més local. La profunditat dels conceptes, però, és el més positiu de l'obra.

Els nois d'història

Pel teatre m'hi passo poc, i no per falta de ganes. Fer-ne de l'art escènic una afició habitual és pecuniàriament contraproduent. Per això, quan hi vaig, n'espero alguna cosa molt especial. No és com anar al cinema, que si et toca una pel·lícula infumable, doncs no passa res; te'n rius amb qui hi hagis anat. Al teatre, en canvi, si l'obra no és meravellosa, em queda un mal gust de boca, tot i que segurament és injust. Però és així; valorem les coses pel preu que costen.

Divendres passat vam anar a veure "Els nois d'història", de l'incombustible Josep Maria Pou i basada en un text d'Alan Bennett, al remodelat teatre Goya. L'obra apunta maneres i guanya en interès a mida que va passant l'estona, però hi ha alguna cosa que la fa fluixejar. Interpretativament, el que en surt més ben parat és el propi Pou a la pell d'un professor (massa) particular. La resta, irregulars.

El que més ens va estranyar, però, és l'argument i el desenllaç (si és que n'hi ha) d'aquest. No vull desvetllar res, en podem parlar amb qui l'hagi vist, però no vam acabar d'entendre que es parli tan simpàticament i banal d'un tema tan gruixut com el que toca, i és que entre d'altres fils argumentals, l'abús (més o menys acusat) d'alumnes per part d'algun professor sembla quelcom divertit i poc seriós. Desconec el text original de Bennett, no sé si n'han fet una adaptació més o menys lliure o si és clavat a l'original, però és, si més no, sorprenent.

Tango

Quan hom passeja per San Telmo, a Buenos Aires, la brutal immersió en la cultura tanguera et pot deixar aclaparat. Malgrat el pas del temps, malgrat la imposició de les modes pròpies i foranies, la passió pel Tango continua viva en aquells carrers al voltant de la Plaza Dorrego, en els Cafetins, en els teatres, sales de festes i en el propi carrer.

Ja ha passat prou temps des de l’època gloriosa del Tango com perquè el puguem considerar simplement un estil passat de moda (amb el component despectiu que això comporta) i puguem veure en perspectiva la seva història i la importància que va tenir, quin paper juga en la història musical. Va néixer a la segona meitat del S.XIX amb el desordre social tan gran provocat per una de les migracions més massives de la història: el Río de la Plata va quintuplicar en pocs anys la seva població, que es va establir en gran part a Buenos Aires i Montevideo. Allà, l’ambient portuari (“porteño”), marcat pels prostíbuls ("lo de la china"), els negocis bruts i la violència a flor de pell, va servir d’amalgama de les passions més primàriament humanes, en la barreja dels desposseïts provinents de tots els racons del planeta, que fugien de les guerres, la misèria i els desastres. D’allà havia de sortir alguna cosa especial, i aquesta cosa va ser el Tango, que va començar a agafar rellevància a partir del 1900.

Musicalment, va agafar essències molt diverses, des de la rumba, l’havanera, la jota o la tuna. És un exemple clàssic de mestissatge, però el seu ritme és únic i inconfusible. Va adoptar per instrument identitari el bandoneó, procedent d’Alemanya, pel seu so semblant a una queixa (el rezongo). I el ball... El ball va ser considerat immediatament per les institucions tradicionals i benpensants d’Europa com una indecència impròpia que calia prohibir. Podríem considerar que la dansa dels cossos arrapats es transmeten mutus missatges de desig. No obstant, el ball del Tango té molts elements de seducció bàsicament, intrínsecament, masculina: la passió a través de la possessió, del control del partenaire, dels moviments enèrgics i impulsius.



Malgrat tot, jo volia sobretot parlar de les lletres. El que va començar com una música-ball, va passar a incorporar lletres adients a la seva condició original. Aquestes històries estaven farcides de dolor, desesperació, fracàs, desamor. En definitiva, els components més genuïns de la tragèdia humana, les emocions més punyents, la desesperació més amargant. En tota aquest brou hi ha un element més que li aporta genuïnitat: el lunfardo. En moltes de les lletres hi trobem mots i expressions propis d’aquesta parla portenya, barreja de mil idiomes que convivien en aquell entorn.


Tot i que es va intentar prohibir la presència del lunfardo en els tangos en diverses ocasions, la realitat sol imposar-se tossudament a les mentalitats estretes. M’agrada sentir el lament de l’home que ha perdut l’esperança, el dolor fet poesia com només els argentins saben fer. El pas del temps que tant s’emporta el que més estimem com suavitza les ferides més sagnants. La nostàlgia de l’origen més primari: el barri (arrabal), la mare, els primers amors... Per cert, si algú té problemes amb el lunfardo, que no pateixi: tinc un diccionari.

Evidentment, el gran mestre, la icona mundial d’aquesta tragèdia feta cançó, va ser Carlos Gardel. Amb el seu repertori clàssic, que tots coneixem des de petits, abordava tots aquests temes d’una forma magistral, i va elevar el Tango a nivell mundial. Eren les dècades dels anys 1920 i 1930. En aquestes peces abocava una personalitat tendent a la malenconia que lligava plenament amb tot l’ambient tanguero. Posteriorment a Gardel, que va morir prematurament en accident d’avió a major glòria de la seva llegenda, van venir altres grans mestres que constituïen la vella guàrdia del Tango, les grans orquestres que van ubicar-lo definitivament en els cabarets del centre de la ciutat (recordem que era una música arrabalera, menystinguda per les classes dominants). Després, arribarien les renovacions d'Astor Piazzola als anys 60 i 70, i les fusions amb altres estils (jazz, rock, música electrònica...) que existeixen actualment.

En fi, que si algú vol saber ben bé quina és l’essència del Tango, llegeixi aquesta meravellosa composició que interpretava com ningú Julio Sosa, el Varón del Tango, en una nova versió de La Cumparsita:

Pido permiso, señores,
que este tango... este tango habla por mi.
Y mi voz entre sus sones dirá...
dirá por qué canto así.

Porque cuando pibe,
porque cuando pibe me acunaba en tangos
la canción materna pa' llamar el sueño,
y escuché el rezongo de los bandoneones
bajo el emparrado de mi patio viejo.

Porque vi el desfile de las inclemencias
con mis pobres ojos llorosos y abiertos,
y en la triste pieza de mis buenos viejos
cantó la pobreza su canción de invierno.

¡Y yo me hice en tangos!
Me fui modelando en barro, en miseria,
en las amarguras que da la pobreza.
En llantos de madre,
en la rebeldía del que es fuerte
y tiene que cruzar los brazos
cuando el hambre viene.

Y yo me hice en tangos porque...
Porque el tango es macho!!
Porque el tango es fuerte!!
Tiene olor a vida.
Tiene gusto... a muerte.

Porque quise mucho, y porque me engañaron.
Y pasé la vida masticando sueños.
Porque soy un árbol que nunca dio frutos,
porque soy un perro que no tiene dueño.

Porque tengo odios que nunca los digo.
Porque cuando quiero...
Ja!! ¡porque cuando quiero me desangro en besos!
Porque quise mucho, y no me han querido.
Por eso canto tan triste... !por eso!


Per si voleu, podem encetar una mica de debat sobre el component masclista inherent al Tango, de la vigència o no d'aquests sentiments masculins, etc.

SREBRENICA

Srebrenica

Hi ha una pintada en una paret de Girona que diu : Srebrenica, no t'oblidarem..

Aquest és un escrit que feia temps que volia fer i he anat madurant.
En llegir la noticia de la detenció de Radovan Karadzic, el mes de juny d'aquest any passat, vaig tenir curiositat per ampliar la noticia i vaig anar saltant de link en link fins arribar a http://www.guiamanresa.com/srebrenica/cat/2/index.html
on hi ha penjat un seguit d'informes oficials sobre la massacre: De l'ONU, de Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, de la de la República SRPSKA (serbobosnis) i altres.
Em va impactar llegir l'informe de l'ONU. De la tragèdia només vull apuntar els prop de 20.000 morts, en pocs dies, fruit d'una planificació de neteja ètnica i altres ultratges, comparable a les estratègies d'extermini nazi (en trobareu exemples al llibre "les benignes")
Deixo de banda aquella informació que es vincula a l'impacte emocional, per destacar aspectes que ens ajuden a entendre una lògica de comportament humà, de les persones, organitzacions i societats, que ens pot semblar que no copsem quan ens fem la pregunta "perquè aquesta barbaritat?"
Apuntar que la història és plena de matances de població civil, com l'anoerrament de Cartago per part dels Romans, o ja dins els genocidis més coneguts, l'extermini de cultures indigenes americanes per part dels europeus, Armènia, Rwanda...

L'informe de l'ONU explica que intenten protegir la població dins un conflicte, (Bòsnia 1992) on operen exercits més o menys constituïts: els Serbobosnis, recolzats per Sèrbia, els Bosniacs, musulmans, i els Croats de Bosnia, recolzats per Croàcia;. A les ciutats que pensen que poden ser atacades i objecte d'eliminació de població, les qualifiquen com a zones segures i són protegides per unitats de les forces de l'ONU (UNPROFOR)

A Srebrenica, hi va ser destinat una unitat amb soldats holandesos. El juliol de 1995 l'exercit Serbobosnià , més poderòs que els altres, va avançar per ocupar la ciutat. El seu objectiu consistia en "desplaçar"(eliminar) els pobladors musulmans, d'una ciutat que era una illa musulmana en una zona de majoria serbobosniana. L'avenç i els bombardejos , varen durar del 6 a l'11 de juliol. En aquest temps, els militars de l'ONU, varen demanar que l'aviació de l'OTAN,(que donava suport aeri a la UNPROFOR) bombardeges l'exercit que avançava. El vist-i-plau de qualsevol acció militar, passava per una línia de comandaments, militars, polítics... Les primera demanda es va aturar en els comandaments militars perquè els serbis de Bòsnia tenien personal de l'ONU com a ostatges.(utilitzaven aquesta amenaza i també la de tallar les vies de convois humanitaris) Una segona demanda va ser desatesa perquè el responsable de torn va considerar que l'atac havia de ser un últim recurs. El dia 10 després de discussions i que l'exercit atacant hagués capturat soldats de l'ONU, es va decidir acceptar l'atac aeri, però com que ja es feia de nit i les hostilitats s'havien aturat, es va decidir esperar al dia següent.

A les 7 del matí el destacament holandés esperava l’inici dels atacs amb avió, que no es varen produir. Varen enviar més sol.licituds , hi ha certa confusió en quins comunicats es varen fer entre 7 i 10 i fins on varen arribar. Sembla que també hi va haver confusió entre tenir suport (que els avions estiguin preparats) i fer atacs directes. A les 10 els avions de l’OTAN, que estaven enlairats des de les 6 del matí, es retiren a Italia a repostar i diuen que tornaran a ser operatius a les 14h. A les 11h del matí l’exercit serbobosni comença a avançar i abans de les 2 ja ocupa la ciutat, llavors els avions de l’OTAN inicien un atac, però han de desistir perquè els atacants tenen com a ostatges el batalló holandès i la mateixa población de Srebrenica..

Una part de la población fuig pels boscos i serà perseguida i aniquilada durant dies, una altra part és retinguda i se la trasllada en convois dels que les forces de l’ONU intenten fer un control sense resultat i son destinats a camps on es feran afusellaments massius…

Recomano també la lectura de l’informe de la república SRPSKA, fet uns anys després de la massacre.

La qüestió que m’inquieta és si realment les forces internacionals (ONU, OTAN) podien haver evitat aquest acte de genocidi. Com un elefant en un cristalleria, el seu poder rau en la imatge, però no es poden moure per por a trencar alguna cosa. Un elefant molt vulnerable, amb xantatges com els ostatges de l’ONU i organitzacions humanitaries, tancament de pas de convois humanitaris fins a generar situacions crítiques a la població, acusacions d’ajudar a alguna de les parts en conflicte. El concepte de zona segura és paper mullat per un atacant que sap jugar les seves cartes com els serbobosnis, avança poc a poc per veure si hi ha alguna reacció de l’aviació, en no ser així llança l’atac definitiu.

Les societats desenvolupades, sobretot l’europea, estem en una illa de poca violència social. Crec que és el nostre deure procurar perquè aquestes condicions arribin a tot el món. Però quan es fan intervencions en zones de conflícte hem de conèixer bé els valors dels qui participen a l’escenari i els riscos que això comporta.

Quina actuació esperem dels mateixos agents internacionals en el conflicte del Congo?