Corto Maltese

Una grandíssima obra d'art al Grand Palais. Si algú s'acosta a París...

La Pinacoteca de París exposa els originals d'Hugo Pratt

Botxan

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.

El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.

El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.

Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.

El discurs del Rei

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.

El cementiri de Praga

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.


I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.


D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.

The Tourist

Plantejada com una posada al dia d'un thriller pseudo-comèdia a l'estil Hitchcock, aquesta cinta és una decepció enorme per a qui esperava més d'un director que va sorprendre tothom agradablement amb "La vida de los otros" (Florian Henckel von Donnersmark, 2006).

El guió no està a l'alçada: personatges caricaturescs, situacions inversemblants, diàlegs patètics, girs argumentals MOLT previsibles... Sort que l'acció continuada fa que no ens adormim!

Els actors, molt fluixets i sense una mínima química entre ells. Johnny Depp assajant per Jack Sparrow quan tenia l'ocasió, en persecucions al límit... del ridícul. Angelina Jolie, tota glamurosa, es passa de freda i tibada, ja que intenta passar per britànica: l'anglesa menys creïble que he vist en tota ma vida. Malaguanyats, realment.

Visualment és digerible, però està molt lluny d'aportar una fotografia evocadora que faci justícia a Venècia, decorat privilegiat del film. En realitat, semblen imatges rodades per un turista (valgui la ironia) i no per professionals del cinema.

A banda d'això, les greus errades de localització fa que, aquells que estimem la ciutat dels canals, no ens creguem pràcticament res més. Un exemple: l'arribada a l'estació del tren de Santa Lucia, on agafen un taxi-barca per anar a l'hotel, i arriben al Gran Canale des de San Giorgio Maggiore, a l'extrem oposat de l'illa! O l'escena en que Depp fa caure a l'aigua accidentalment un policia que sembla tret d'una pel·lícula de Dino Risi de 1955! Això no és Venècia, home!

Conclusió: estalvieu-vos-la. Pot ser un telefilm de diumenge a la tarda, sense més pretensions.

Ulisses, de James Joyce

Fa difícil d'escriure alguna cosa interessant d’una novel·la com l’”Ulisses”. De fet, és considerada de forma comuna com l’obra mestra del s.XX. Com que aquest blog està pensat per exposar les impressions que ens causen les diverses obres culturals i artístiques a les que assistim, parlaré més d’això que pas del llibre en si.

Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.

De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.

Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.

La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.

En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.

Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.

Les BSO de dol: John Barry e.p.d.

"Out of Africa", "Midnight Cowboy", "Born Free" o "James Bond", grandíssimes peces que formen part de la BSO de la nostra vida.

In Memoriam.

THE LONG WALK

Partint de cert desconeixement i de treure conclusions ràpides, vaig pensar que aquesta pel·lícula estava basada en el llibre, “tan lluny com els peus em portin”, que explicava la fugida solitària d’un soldat alemany d’un camp de treball de sibèria.

Les coincidències són significatives, un camp de treball a Siberia després de la 2ª Guerra Mundial, treballs a les mines amb pronòstic curt de supervivència, una fugida durant molts mesos travessant l’antiga Unió Soviètica per arribar, uns a la India, l’altre a Persia.

Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que el film plasmava amb força fidelitat els fets escrits en un llibre escrit pel protagonista de la fugida, un jove polonès. Un llibre amb el mateix nom que la pel.lícula i no exempt de polèmica, ja que l’autor ha estat demandat per una persona que s’atribueix esser el verdader protagonista a traves del qual l’escriptor en va conèixer la història.

Què ho fa que històries tan extraordinàries acabin en èxit? Voluntat, constància al límit, no desistir davant els obstacles i cercar sortides, coneixement del medi i de com afrontar les possibles adversitats i sobretot... sort. Quantes persones hi ha que no podran escriure un llibre perquè no van reeixir en les seves escapades, segurament moltes més que les que varen sobreviure.

Un film correcte que sap transmetre les difícils relacions del grup de fugitius, empesos per la necessitat de mantenir-se junts per tenir més seguretat i amb les tensions pròpies per competir pels recursos, aigua, aliments, roba.

Les cares conegudes d’Ed Harris i Colin Farrell donen solidesa a la projecció, aquest últim en un paper molt treballat de delinqüent i personatge del món marginal pel qui les presons formen part de la seva expectativa de vida.

Paisatges per gaudir, des dels boscos siberians nevats, als deserts de Mongòlia per acabar a les terrasses plantades de té, a les muntanyes de la India. Posats a demanar, hi afegiria alguna imatge més complet del llac Baikal per mostrar, encara que sigui en part, la seva immensitat.

Pel que fa al llibre, la història és d'una gran força personal, l'home passa més de dos anys en terres soviètiques essent acollit per tribus nòmades de Sibèria. Impacta les seqüeles amb les que arriba al seu país, ceguesa parcial per excessiva exposició a la neu i sobretot un pànic institiu als russos que li fa tenir paranoia persecutòria inclús a l'Alemania Occidental.

Malgrat tenir noticies que se n'ha fet una pel.lícula, no tinc constància que s'hagi estrenat a casa nostra.

Blake Edwards

Blake Edwards s'ha mort. Riguem en pau.

Jack Nicholson

Una vegada vaig llegir que a Salvador Dalí se li havia concedit una de les majors llibertats que ha conegut el S.XX. Doncs bé, aquesta frase em venia contínuament al cap mentre llegia aquesta biografia de Jack Nicholson: amb quina llibertat més absoluta ha viscut el final del S.XX (i primers del XXI!).
Escrit sense cap ajuda per part de l'actor (les entrevistes que concedeix a la premsa són molt escasses i planificades per desorientar l'entrevistador més avesat), el llibre recull la trajectòria d'un noi de New Jersey apassionat pel cinema i molt segur d'ell mateix, que es va instal·lar a Los Angeles cercant un triomf que va trigar, i que ell pensava aconseguir com a director o productor, però que el va convertir en un dels millors actors de tots els temps.

Què desperta Nicholson en l'espectador que el fa tan especial? Hi ha alguna cosa més enllà d'unes celles anguloses, un somriure burleta i una forma d'actuar histriònica? Segur que sí. En els grans papers que ens ha ofert hi han quedat moments i frases que ja pertanyen a la història del cinema i, per extensió, de la cultura occidental. El cinisme d'aquell somriure que ensenya intimidadorament la part superior de la dentadura es pot veure fulminantment transformat en una mirada intensa, dura i assassina que jutja sense pietat en una transformació animal que el converteix en predador despietat. Penso que aquestes seves creacions provoquen una admiració i respecte derivats d'una por visceral, perquè se l'identifica com allò que, de salvatge, guardem al nostre interior.


Com podríem definir Jack Nicholson? L'adjectiu més acurat que se m'acudeix és calavera. Jack el calavera. Realment, ha fet el que li ha vingut de gust en cada moment, tant en la seva vida privada com en els papers que ha protagonitzat, sobretot a partir d'un punt de notorietat tan brillantment aconseguit. Coneguda la seva afició a determinades drogues i a una molt particular manera d'entendre les relacions amb el sexe femení, la seva vida personal ha estat airejada sovint, sense que ell hagi participat voluntàriament d'aquesta exhibició pública.

Es va convertir en un dels més il·lustres moradors de Mulholland Rd., veí de l'impossible Marlon Brando, el més gran. Encara avui fa una defensa aferrissada de la ciutat de Los Angeles, tot i que és molt diferent d'aquell lloc que el va acollir els anys 60. Potser hi té alguna cosa a veure la seva passió tan coneguda pels Lakers...

Més enllà de la seva llegenda personal, plena d'escàndols, fills legítims i il·legítims, embolics i morts dramàtiques o
episodis escabrosos (és íntim amic de Roman Polanski, p.ex.), el que Nicholson representa és la figura d'un immens actor, d'aquells que justifica per la seva sola presència anar al cinema a veure una pel·lícula. I és que tot sol omple la pantalla i es menja el seu contrincant encara que sigui molt més jove i atractiu.

Pot esgrimir 12 nominacions a l'Oscar, dels quals en va guanyar 3 (per "Algú va volar sobre el niu del cu-cut", "La fuerza del cariño" y "Millor... impossible"). Però, a més, hi ha altres grandíssimes actuacions que han quedat sense premi però que de ben segur ho mereixien: el Jack Torrance de "El resplandor" (The Shining, 1980), el Frank Chambers de "El cartero siempre llama dos veces" (The Postman Always Rings Twice, 1981), el Daryl Van Horne de "Las brujas de Eastwick" (The Witches of Eastwick, 1987), el Joker de "Batman" (Batman, 1989) o el Frank Costello de "Infiltrados" (The Departed, 2006), per exemple.

Què ens espera encara d'aquest enorme personatge? Properament ho sabrem, però coneixent la seva habilitat per triar papers (tret d'honroses excepcions), segur que encara podrem gaudir d'algun personatge que quedi fixat a la memòria viva del cinema.