José Saramago

Fins sempre, mestre.
Amb tota la nostra admiració.

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Poques coses descobrirem d'en Quim Monzó a aquestes alçades. La seva fina ironia traspua des d'aquests articles apareguts a la premsa entre el 2001 i el 2004. El meu dubte era si el pas del temps afectaria la lusidesa de la seva mirada al que l'envolta. Doncs la resposta és... a mitges.

Certament, hi ha fenòmens que, vuit anys després, han evolucionat i, aquella anàlisi crítica que en feia l'autor, ara potser ja no és tan evident, tot i que, la majoria de les ocasions, la cosa ha anat a més. Internacional Papanates descriu de forma molt adient un corrent de pensament (i d'acció) basat en un neopuritanisme bonista, que s'adscriu a la tonteria flower-power sempre que sigui sota un paraigua d'allò políticament correcte. D'aquesta manera s'arriben a modes o actituds que ratllen en l'absurd. I això es pot aplicar en els gustos pel menjar, la política, els transports públics, el tabac, o qualsevol altre aspecte de les nostres vides quotidianes.

Monzó aplica sempre el mateix esquema: partint d'una notícia breu dels mitjans de comunicació (locals o foranis) o d'un comportament observat (normalment en alguna cafeteria o restaurant), reflexiona de forma lúcida i sarcàstica sobre aquells fenòmens que solem donar per habituals (i, per tant, comuns i corrents) relacionats amb aquest primer i que no solem aturar-nos a analitzar-los nosaltres mateixos. I finalitza amb alguna sortida imprevista tan humorística com sigui possible. Bé, és un esquema efectiu però que, quan ajuntes un centenar d'articles iguals, es nota repetitiu.

En termes generals coincideixo força amb el diagnòstic que Monzó fa sobre la nostra societat actual (bé, aspectes molt concrets i quotidians), que porten desenvolupant-se ja fa algunes dècades i, qui sap, sembla que estiguin arribant a un punt àlgid (per exemple, l'absurditat de voler reanomenar les festes de Nadal per tal de no... ofendre!). Molt de papanatisme, corre pel món actual, i es sol percebre en les coses més senzilles i properes.

Las teorías salvajes

Buf, vaig dir, tot parafrasejant Monsó.

I no n'hi ha per menys. Aquest és un llibre com pocs. Amb l'agoserament dels principiants, Pola Oloixarac (amb un cognom tot exòtic que potser no calia: era Caracciolo -gireu-lo-), una jove argentina moderna i descarada deixa anar tot un reguitzell d'idees impactants en un magma de vocabulari riquíssim i enormes coneixements historicoculturals vehiculars que t'atropellen d'una forma molt dura i amb un ritme vivíssim.

Anem a pams. En algun lloc he llegit que és impossible resumir aquest llibre amb un parell de paràgrafs. Per tant, demano disculpes d'entrada. Certament, les històries contingudes tenen una vitalitat tremenda, i solen caure en una degradació o en una exaltació poc esperable. Jo, si alguna cosa valoro en les històries (ja siguin literàries, cinematogràfiques, etc.) és que no siguin previsibles. I, a fe, que aquestes no ho són.

Ens trobem bàsicament tres històries solapades, amb temps, persona narrativa i ritme molt diversos. Des d'una estudiant de filosofia a qui la revelació i capacitat de correcció i reformulació d'una teoria marginal (o marginada) d'un seu professor li desvetlla tanmateix la passió impossible per l'home, amb la il·luminació del projecte com a far últim, o bé la pròpia arqueologia de la teoria de les Transmissions Joiques en un relat hilarant dels orígens -i finals- de la teoria, fins a un parell d'estudiants poc agraciats però amb una brillantor poc corrent embolicats amb una altra parella de personatges plenament triomfadors, que ordeixen conjuntament un terrible pla per somoure consciències... Queda poc aclaridor, exposat d'aquesta forma, però és difícil de recollir-ne l'estil i la voluntat de l'autora transcrivint-ho en un llenguatge mínimament comprensible. De debò.

De fet, aquesta és la gran troballa: un llenguatge extremadament complexe, exprimit fins els límits, farcit de cultismes i cites més o menys explícites que li aporten o li treuen, segons el moment, sentit a tot plegat. Molt sovint costa destriar si el que ens entafora l'autora és una idea brillantíssima o una sonora presa de pèl, ja que el llibre també va curull de cinisme i provocació a parts iguales, tot això en un entorn actualíssim, que en podríem anomenar 2.0.

D'altra banda, el fil de les històries de fons dóna per més, crec jo. Alguna no està ben acabada del tot, d'altres prenen girs inesperats que deixen temes sense resoldre... S'hi podia haver treballat una mica més en en el fons, i potser no tant en la forma.

També he llegit a dir coses que juguen a favor del misteri: que si un llibre d'aquesta mena no pot haver estat escrit per una autora novell tan jove -i tan guapa: sí, és la de la foto- i apunten a una broma de la combinació d'una sèrie d'autors consagrats; que si, ara que ha deixat anar tot això, què li queda per escriure a aquesta autora? En fi, bestieses...

No voldria avorrir més amb descripcions poc encertades i encara menys aclaridores sobre el llibre de la Pola Oloixarac. Tan sols voldria afegir que, qui s'atreveixi a escometre'l, convé que disposi d'una gran base cultural, des de la filosofia a la psicoanàlisi, de l'antropologia a la història més contemporània, de La Divina Comèdia a Sun Tzu... Per acabar d'embolicar la troca, una granada sèrie de localismes bonaerencs acaben de dificultar-ho tot per al lector foraster que no conegui mínimament aquella fantàstica ciutat.

Per tots aquests motius, m'atreveixo a pronosticar un escàs èxit d'aquest fantàstic llibre. I és que no està a l'abast del gran públic. Tot i així, em comprometo a fer-ne apologia i a retornar-hi amb moltes ganes... d'aquí un temps.

Frank Frazetta

És sobrer ressaltar les qualitats d'aquest gran mestre, creador d'escola, que va saber plasmar com ningú la força i la bestialitat, crear personatges sinistres al límit, monstres impossibles, noies terriblement voluptuoses en perill i una nova visió de coneguts personatges com Tarzan o Conan.
Es va morir el passat 10/05/2010. Sembla impossible. Però resta la seva immensa obra.

Edith Piaf - Padam Padam

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...

Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...

Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

ADREÇA DESCONEGUDA

Kressman Taylor és el pseudònim de Katherin Kressman, escriptora nordamericana que va viure tot el segle vint, del 1903 al 1996. Publica aquesta novel.la curta de 70 pàgines, el 1938, quan Hitler ja havia establert el tercer Reich a Alemanya.
Plantejada com un intercanvi epistolar, aborda la relació de dos socis d'una galeria d'art, entre el 1932 i el 1934. Un soci és jueu i l'altre alemany, aquest darrer marxa per establir-se a Alemanya i a través d'ell anem coneguen el clima que es viu amb la puixança del nacionalsocialisme.
En poques paraules et situa en una realitat que justifica una ideologia que varen compartir, en part, molts alemanys. Emmarca un context de resorgiment de l'autoestima de país, després del desastre de la primera guerra, i com un personatge demagog, esdevé un lider capaç de canalitzar les esperances d'un poble. Com aquest "nosaltres" es construeix a partir d'assenyalar i rebutjar uns "altres" (jueus) que tenen la culpa dels nostres mals. Tot això en la comunicació entre els dos personatges.
Relat curt i demolidor, anticipatori de posteriors desastres. L'autora s'exclama i s'indigna per les injusticies i atrocitats que comencen a perpetrar-se a l'Alemanya del tercer Reich. Els relats de la gent que ha viscut els darrers temps a Alemanya l'alarmen i vol fer alguna cosa per trencar la política del seu país de no voler saber res dels afers d'Europa. Aquest posicionament la motiva a escriure aquest llibre.

1914-1918: La Guerra de las trincheras

Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.

No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.

Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.

Les tombes blanques

Si voleu un llibret senzill, tendre, fàcil de llegir, fresc, dolç, femení... podeu triar aquest.
Si voleu unes històries lentes, delicades, sense gaire acció, centrades en sentiments diversos però molt íntims... podeu triar aquestes.
Si voleu una recreació del clima mediterrani, d'aquesta terra eixuta amb oliveres i pins, abocada al mar i al sol, on les llegendes es barregen amb les històries de vida més casolanes... podeu escollir aquesta.
Si voleu flashos d'intimitat, moments breus d'una vida enlloc de llargs periples o complicades xarxes de relacions... podeu trobar-les aquí.
Els divuit petits contes que ens regala la Susanna Rafart, amb una cura pel llenguatge molt ben assolida, són d'aquells que et deixen pòsits d'humanitat, més que una petjada que et remogui plantejaments o creences. No tenen vocació de marcar època, sinó solament moments de reflexió i evocacions de sentiments, il·lusions o pèrdues, passions extingides, amors no concretats, somnis viscuts més a l'interior que en una exposició pública, insinuacions per damunt de declaracions.

Maco, tendre, discret, de fàcil digestió.

El Sindicat de policies jueus

Michael Chabon ens proposa en aquesta novel·la una ucronia (utopia alternativa a la realitat històrica - What if...) en la qual la comunitat jueva es troba emplaçada en un districte molt llunyà (la quinta forca, textualment) d'Alaska, terra que els van cedir durant 60 anys després de l'Holocaust, per tal que anessin cercant una sortida a la Diàspora. En aquest context, l'inspector Landsman, un típic antiheroi, amb la seva vida en total decadència, es troba casualment amb un cas d'assassinat que l'embolica en un tornado de conxorxes, secrets polítics, poders sectaris, pseudomiracles, etc. que ens endinsa en les intimitats més profundes del pensament i les creences yiddish.

S'hi poden trobar barrejats els elements d'una novel·la negra, d'una història amorosa, de l'estil cínic i humorístic de Chabon, de la crítica de la religió com a excusa per al poder, dels escacs com a desafiament per a l'intel·lecte, etc. Tot això amb un llenguatge molt ric, descripcions humanes i paisatgístiques molt aconseguides, i amb un ritme pausat però sostingut.
Per a Landsman, el seu improbable cosí Berko i la seva exdona Bina, aquest cas els servirà com a redempció personal, sacsejarà els dimonis que arrossegaven fins ara, els conduirà a decisions sense alternativa.

Sense ser una obra mestra, però, Chabon demostra, un cop més, que està cridat a ser un dels noms de referència de les properes dècades de la literatura mundial.

City of Life and Death

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.