Eric Rohmer

Ens torna a deixar un dels clàssics. Aquest cop Eric Rohmer, el director de les històries humanes. Cinema d'aquell intemporal.

Eichmann in Jerusalem

Deixant momentàniament la ficció, m'ha colpit tornar a la realitat. I quina realitat! A través de l'impressionant informe que Hannah Arendt (una important sociòloga jueva d'origen alemany) va realitzar del judici que es va fer a Adolf Eichmann a Jerusalem entre 1961 i 1962, es pot entrar a les interioritats del pensament nazi a través d'un dels principals artífexs de la Solució Final.
Eichmann va ser un membre de les SS a qui tenien com a expert en assumptes jueus, per la qual cosa li van fer l'encàrrec (sota les ordres de Reinhard Heydrich) de gestionar la Solució Final al problema jueu. El que en un principi era la deportació dels jueus, primer dels territoris alemanys i assimilats, i després de tota Europa a fi de deixar el Continent judenfrei (lliure de jueus), amb l'avançament de la II Guerra Mundial es va implementar el que s'intuïa: els jueus no tan sols havien de ser deportats, sinó eliminats físicament. Així, a partir de 1942 es van bastir els mecanismes d'un impressionant dispositiu d'assassinat industrial d'éssers humans, i un dels seus principals enginyers era Eichmann. No cal recordar com va anar tot plegat des d'aquest punt, oi?
Un cop consumada la derrota del nazisme el 1945, Eichmann va amagar-se en diferents llocs sota una identitat fictícia (fins i tot la seva família creia que era mort), i finalment es va establir a l'Argentina, on es va poder reunir amb la seva dona i iniciar una nova vida. Malgrat tot, finalment va ser descobert (sembla que ell mateix ho va propiciar) pels serveis secrets israelians i, en una controvertida operació a Buenos Aires, l'any 1960 va ser segrestat i transportat a Jerusalem on havia de ser jutjat.
Hannah Arendt no tan sols relata els esdeveniments del judici, sinó que, sobretot, fa una profunda immersió en la personalitat d'Eichmann, en els condicionants que el van portar a actuar d'aquesta forma tan monstruosa i en l'evolució a tots els països de la Solució Final. També analitza fredament el paper dels Consells Jueus de cada comunitat, i la seva col·laboració amb les autoritats nazis, i amb molta rigorositat, quins eren els objectius d'aquell judici i les seves mancances jurídiques.
El subtítol de l'edició en anglès (A Report on the Banality of Evil) ens dóna pistes del que es va descobrir en aquells dos anys d'interrogatoris i declaracions: Eichmann no era un monstre sàdic, sinó que era una persona eficient, d'unes aptituds intel·lectuals mediocres, bàsicament integrada al sistema, un sistema que li proporcionava el marc moral que va fer possible la Shoah (Holocaust), tot banalitzant aquells preceptes morals universals basats en el respecte a l'altre. Així va ser possible un extermini en massa de jueus i altres pobles inferiors a la raça ària, sense cap càrrec de consciència per als qui hi van participar ni per als veïns que ho observaven.
Arendt no intenta respondre alguns dels grans interrogants d'aquells fets: d'on sorgeix i com funciona un règim totalitari? com és possible que els jueus no es revoltessin? Ja hi ha altres obres per analitzar-ho. En canvi, es centra en el paper d'aquest judici en la consciència històrica del poble jueu, en la necessitat de fer justícia fins i tot per damunt de la legislació internacional, sobre l'aparició d'un nou concepte jurídic: el crim contra la humanitat a diferència del genocidi, i la necessitat de pofer abordar-lo des d'una perspectiva internacional. En aquest punt va ser una decidida precursora.
Una obra imprescindible.

Barri llunyà

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).

El trastorn de Portnoy

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.


Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.


L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.


Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.


En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).

Carnaval

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència.

L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

Ágora

Ai, Amenábar, Amenábar...

La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.

Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.

L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).

Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...

Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.

La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.

La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.

Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.

Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.

Mercedes Sosa

Avui la gran "Negra" està lluitant desesperadament per recuperar-se d'una greu afecció. Aquest cop no volia fer un post de despedida, com tants cops, sinó un homentatge que intenti enviar una mica d'ànims i força.
Us deixo una de les cançons que millor ha interpretat, que posa els pèls de punta tot recordant la mítica mort d'una altra gran dama de la cultura argentina, la poetessa Alfonsina Storni.

Escolteu-la bé, val tant la pena...

La UNESCO declara el Tango "bé cultural immaterial de la Humanitat"

Molt bé per la UNESCO!

http://www.rnw.nl/es/español/article/la-unesco-declara-al-tango-bien-cultural

La remor de les onades

Ja fa uns mesos que en Xenofílic ens va fer una recomanació d'aquest llibre (http://lacosapublica.blogspot.com/2009/02/la-remor-de-les-onades-yukio-mishima.html), i ara he tingut ocasió de llegir-lo.
Bàsicament, concordo plenament amb tot el que hi diu: la dolça història d'amor juvenil, innocent i fresca, viscuda en un entorn que li fa de marc i de guia moral, molt més enllà de ser un mer paisatge, tot i les brillantíssimes descripcions de Mishima. La senzillesa forma part indissoluble de la vida a la petita illa d'Utajima, en la qual podem veure-hi la vida tradicional dels pobles de pescadors del Japó, així com la seva forma de ser i de pensar, les tradicions més arrelades des d'un punt de vista molt natural. Tot regalima naturalitat, en aquesta obra.
No obstant, sempre hi ha d'haver l'aparició d'algun inconvenient, per tal de poder construir una trama mínimament interessant: els gelos, la supèrbia, les diferències de classe, els drames familiars deguts a les tragèdies de la mar...
Tot i això, els personatges principals són clars i transparents, de cor simple i humil. Tant Shinji, un jove pescador que personifica la senzillesa de ment i esperit, com Hatsue, la seva enamorada exponent de tot tipus de virtuts, com els "rivals" (que no ho són tant) en la història d'amor, o el pare d'ella i la mare d'ell... tots formen part d'un mateix conjunt que batega uniformement, amb uns valors sòlids i immutables.
Té raó en Xenofílic quan exposa que el "salat" dels illencs es fa una mica estrany, comparat amb el llenguatge "standard" del narrador (i del japonès "standard", se suposa), però no sé si hi havia alguna forma millor de fer-ho. En tot cas, és un punt curiós, que ens acosta una mica la novel·la a la nostra quotidianitat.
Per tant, heus ací un llibre senzill, agradable, ben escrit, amb unes descripcions fantàstiques i uns personatges poc menys que entranyables. Recomanable, sí.