En aquells anys, també (finals dels 50), Hollywood va descobrir el potencial narratiu dels relats amagats en el subconscient, utilitzant una versió molt particular de la psicoanàlisi per a les seves intencions de crear relats de suspens. A tots ens venen a la memòria grans títols de Hitchcock d'aquells mateixos anys i de factura molt similar... De fet, sempre he pensat que l'obsessió dels guionistes americans d'encabir en totes les històries un trauma (principalment infantil i inconscient), ve precisament d'aquesta època en que sentien una gran fascinació per les vessants més inspiradores de les teories freudianes.
En tot cas, "Suddenly..." està magníficament construïda com a guió. La figura esplendorosa d'Elizabeth Taylor, es veu fagocitada per la presència invisible però implacable d'un personatge desaparegut, que ens l'aniran descobrint durant tota la pel·lícula. Sebastian, el fill únic d'una excèntrica i riquíssima vídua (una immensa Katharine Hepburn), educat per a la bona vida i la creació artística com a únic leit motif, ha mort de forma poc clara durant les vacances d'estiu en què estava amb la seva cosina Catherine. La recerca de la veritat oculta en aquest història, amenaçada per una lobotomia experimental, impulsa l'actuació heterodoxa del neurocirurgià que no ho acaba de veure clar. Poc a poc, els misteris van sortint a la llum.
Cinematogràficament, la pel·lícula també destaca pel duel interpretatiu de Taylor i Hepburn, que eclipsa en gran mesura el paper digne que fa Montgomery Clift. Segurament Elizabeth Taylor en surt vencedora, amb una força tremenda que contrasta amb la hieràtica Katherine Hepburn, encorsetada per un posat sever i distingit però amb grans detalls d'excentricitat a penes dissimulada. El final no decep. Fantàstic i rodó guió, excepcionals interpretacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada