Mort a la Fenice

Quan hom tingui necessitat de desconnectar, amb novel·la negra de la bàsica, pot acudir a Donna Leon. Lluny de voler fer experiments insegurs, Leon s'aferra als tòpics del gènere, amb un inspector que porta una vida normal, familiar, i tot i així, ha de mirar de comprendre els viaranys més foscs de la natura humana per arribar a la resolució del cas que l'ocupa.
No he llegit més llibres de Donna Leon, i no sé si ho faré, però si la resta de llibres protagonitzats per Guido Brunetti són com aquest primer, de 1992, l'autora mostra bon ofici però poc art. Tirant de tòpics, el món de Brunetti té punts una mica fluixos per la seva pròpia tipicitat. Per exemple, el cap de Brunetti, un buròcrata curt de gambals i de vergonya, que no dubte a aprofitar-se dels èxits i la feina dels subordinats. Poc creïble, certament.
Leon és una americana fincada a Venècia. Això és en part un avantatge i en part un handicap. Com a estrangera (un foraster mai serà un venecià), veu la vida a la ciutat amb perspectiva. Però això mateix li impedeix absorbir tota l'essència de la vil·la ducal, envoltada de massa misteris per a l'estranger. Tot i així, Brunetti ens regala alguns passeigs interessants per la ciutat dels canals, passant per barris popular o pels palaus del Canal Grande. No deixa de ser interessant, però no aporta res nou.
En definitiva, una novel·la negra senzilla, lineal, on poc a poc els misteris es van aclarint, i que no trenca cap dels tòpics del gènere, amb un llenguatge planer que facilita la lectura. Intranscendent.