16/8/08

L'Eneida

Sóc un admirador entregat de les grans obres homèriques (La Ilíada i L'Odissea). Per això em vaig acostar amb certa recança a l'Eneida, de Virgili, després de tants anys. Dic això perquè la fantàstica cultura grega (començant per la seva riquíssima Mitologia) va ser absorbida (fagocitada, diria) pel puixant Imperi Romà, així que l'Eneida m'havia semblat sempre una usurpadora d'aquella glòria poètica i èpica. És realment així?

Bé, d'entrada l'Eneida (en concret l'edició d'Editorial Empúries, amb traducció de Joan Bellès) m'ha semblat un llibre molt ben escrit, amb una claredat en el llenguatge que fa que la lectura sigui molt plaent i entretinguda. Fa de mal imaginar que tingui 2000 anys, ja que el ritme, les històries enllaçades, la cruesa de les escenes bèl·liques, els afanys, dubtes, submissió als designis del destí dels seus personatges, etc. que hi trobem són descrites com perfectament podrien ser-ho avui dia en la literatura que coneixem. És cert, però, que s'hi troben molts cants deutors directes de la influència d'Homer: per exemple, les metàfores i comparacions que fa servir per il·lustrar la força d'un heroi, l'impacte de la ràbia en l'esdevenidor d'una batalla, o la forja de l'escut de l'heroi, són pràcticament les mateixes que a La Ilíada. Les marrades dels troians en el seu periple marí, els atacs d'una part de l'Olimp (en concret de Juno/Hera) per evitar l'èxit del seu viatge, calcats de L'Odissea, etc. En tot cas, deixo a l'opinió dels experts la qüestió de la influència del traductor en aquestes sensacions, ja que el meu aparcat llatí no dóna per afrontar una obra d'aquestes dimensions.

Per no avorrir ningú, us faig només un breu resum del contingut. Crec que l'obra té tres parts bàsiques: en la primera, Eneas, que ha arribat a Cartago, explica a la Reina Dido la caiguda i destrucció de Troia a mans dels aqueus (grecs), la seva fugida del desastre salvant el seu pare i gairebé tota la nissaga, i fugint per mar cap a un destí marcat pels Déus. Aquest destí no és altre que la fundació de Roma (una nova Troia), destinada a governar el món, a les ribes del Tíber, al Laci italià. Amb aquest relat Dido queda meravellada per Eneas, i se li lliura en un amor absolutament apassionat que dissortadament serà anorreat pels designis divins, ja que a Eneas l'espera un altre destí lluny de les costes cartagineses. El tràgic final de Dido resta en els anals de la literatura com una de les escenes més impactants mai escrites sobre el gran drama de l'amor absolut i definitiu.

Un segon moment bàsic és el descens als Inferns d'Eneas acompanyat per la Sibil·la de Cumes, essent un dels pocs mortals que ha tingut el luxe de fer-ho en vida... i sortir-ne. Allà pot retrobar el seu pare Anquises, mort durant el periple, i li és reconfirmat el seu destí gloriós. Se li descriuen importants episodis d'un esdevenidor gloriós, la futura Roma que els seus descendents bastiran. Aquesta escena li va valdre a Virgili l'honor de ser l'acompanyant i guia del Dant en la davallada a l'Infern i la visita al Purgatori a La Divina Comèdia.

Finalment, la tercera part és l'arribada d'Eneas a les terres itàliques que l'han d'acollir, el seu pacte amb alguns dels reis del territori (Evandre) i, sobretot, la gran guerra definitiva amb el poble llatí dels rútuls, que ha de decidir un futur que tothom ja coneixia abans de començar. En aquest punt sobresurt poderosament l'enfrontament d'Eneas amb Turn, cap dels exèrcits llatins, un enorme heroi a l'estil de l'Hèctor troià que, malgrat la seva força i decisió, està predestinat a caure a les mans d'Eneas. El xoc dels titans posa el punt i final a aquest enorme poema èpic.

L'Eneida va ser escrita per tal de glorificar la figura de l'emperador Octavi August i la seva nissaga, donar un caire mític a l'origen de Roma i de la família Júlia, explicar d'alguna forma que el destí de l'Imperi era dominar el món i el perquè de la gènesi del seu històric enfrontament amb els cartaginesos. Amb aquest objectiu, Virgili s'apropia d'un personatge secundari de la cort troiana i el va magnificant. Veiem com la figura d'Eneas (i de fet, tot el que el segueix) va creixent amb la narració, esdevenint un autèntic semidéu (era fill de Venus/Afrodita). Virgili també va barrejant elements de les tradicions gregues i paganes amb costums i ritus propis de la Roma clàssica, cosa que els fa més propers als seus lectors de l'època.

En fi, l'Eneida és, efectivament, una mena de seqüela de La Ilíada i L'Odissea, posada al servei d'un interès político-social, però escrita amb gran mestratge per part d'un dels pares de la cultura occidental. Val la pena haver-lo llegit.

Cap comentari: