Crim de sang

Un llibre que deixa un regust estrany. Es nota que hi ha molta feina al darrere, molta documentació i concentració en l'elaboració per copsar l'enrarit ambient de la guerra civil, a Barcelona.
Personatges esfereïdors, els de la FAI, que, per cert, tenen tots uns cognoms predisposants. Els religiosos, en canvi, solen ser més elaborats, amb més matisos, dubtes existencials, etc.
Deia això del regust perquè en els primers capítols sembla que s'obren moltes portes, que estem davant una obra enciclopèdica amb nombrosos fils argumentals, i fa l'efecte que en tant poques pàgines, no es podrà enllestir ni encabir-hi tot el que s'hi apunta.
Efectivament, poc a poc, les temàtiques es van simplificant, algunes es tallen de cop o porten a carrerons tancats. Així que les 4 històries van convergint des dels nexes que ja sabem des de l'inici, i ens porten indefectiblement a un final apoteòsic, molt ben trobat i molt ben resolt per l'Alzamora.
El ritme és constant i precís, tot i que en el final que esmentem va in crescendo, tal com s'espera.
Ara bé, el tema vampíric i el frankesteinià (ho dic així per no desvetllar un dels arguments), m'han semblat una mica "bolets" dins de tota la història general, i no els trobo del tot ben encaixats. Són divertits de llegir, però pequen de poc creïbles en comparació amb la resta de la història. M'hauria agradat una mica més de mà de morter literària per fer que tot plegat estigués més ben relacionat, enlloc de ser meres coincidències espaciotemporals.
Però bé, és un llibre de bon llegir que, crec, està una mica pensat des de la perspectiva de les possibilitats de ser traspassat al cinema. M'equivoco? I si m'equivoco, crec que faria una pel·lícula interessant.
Bé, força bé.

Marilyn Monroe (1926-1962)

Avui fa 50 anys que el món és una mica pitjor. In memoriam.

Adéu a Gore Vidal

Un altre gran escriptor, guionista, assagista i activista, que se'n va.
http://www.nytimes.com/2012/08/01/books/gore-vidal-elegant-writer-dies-at-86.html?_r=1&hp

El enredo de la bolsa y la vida

Una altra divertidíssima obra d’Eduardo Mendoza, amb l’estil vibrant a què ens té acostumats. Aquest cop, el nostre “detectiu” pringat fins al surrealisme s’envolta aquest cop d’una colla d’arreplegats absolutament passats de voltes per tal de resoldre un petit misteri que el portarà irremissiblement a una aventura totalment esbojarrada per diversos racons de Barcelona i fins i tot algun de la Costa Brava, amb una mirada original per la seva acidesa.

Els personatges competeixen entre sí en absurditat, poc seny i menys recursos però, això sí, tots amb un llenguatge cultíssim que Mendoza empra com a recurs humorístic pel que té de contradictori i de contrast amb les seves característiques personals.

M’ha seguit reforçant la imatge d’Eduardo Mendoza com el nostre Tom Sharpe particular.

No us el perdeu!

Furari

Segueixo en una total Lluna de mel amb un dels meus autors de capçalera: Jirô Taniguchi. No hi ha obra d’aquest enorme artista que no m’arrabassi totalment i em faci patir a mesura que es van acabant les pàgines que resten per assaborir.

Torno a insistir (i no crec que em cansi) en el seu estil delicat i deliciós, la perfecció dels dissenys, les línies exactes en cada moment, paisatges d’una bellesa extrema, el gust per la delicadesa i el detall... No hi ha res sobrer en els personatges, que parlen expressivament en el seu silenci.

En aquest cas, la història es va anar publicant en breus capítols, que ara han estat recollits en aquest únic volum. En ells, titulats cadascun amb el nom d’algun animal o element de la natura, Tadataka Ino, un funcionari jubilat del final de l’època Edo, intenta fer de les seves caminades una forma de mesura el més exacta possible, que finalment resultarien en el primer mapa a escala de tot el Japó. Aquestes passejades són l’excusa per mostrar-nos amb cert detall la vida al carrer a l’antiga Edo (l’actual Tokyo) d’una manera amable i pausada.

Taniguchi, personificat en el personatge de Tadataka, combina de forma increïble el rigor científic amb la sensibilitat artística, una ànima poètica que s’atura en els detalls més lleugers de la natura, amb una delicadesa extrema.

Una obra per llegir –bé, caldria dir “gaudir”, “assaborir”...- poc a poc, sense cap mena de pressa. Molt “zen”, com es sol dir ara. Relaxant, en un sentit semblant a “El caminante” o “El olmo del Cáucaso”, del mateix autor.

Taniguchi, un dels millors poetes gràfics del nostre temps.

Gustav Klimt

Avui fa 150 anys del naicement d'aquest genial pintor. Un dels meus preferits des que me'l van fer descobrir.

Rolling Stones, 50 anys rebentant els escenaris

Doncs al final serà veritat, que el temps estava del seu costat. Felicitats, Stones!

Corto Maltese fa 125 anys

No ens espantéssim. Quan encar no fa 100 anys del naixement d'Hugo Pratt, no pot ser que el Corto en faci 125, no?
Però segons la seva biografia, va néixer el 10 de juliol de 1887, o sigui que sí, en fa 125 que volta pel món. Celebrem-ho!

http://www.lavanguardia.com/cultura/20120712/54323936232/corto-maltes-125-anos.html

Suddenly, last summer

 Una de les grans pel·lícules d'uns anys especialment bons per al cinema. Quan s'ajunten literatura i cinema, poden sortir bones històries. En aquest cas, Joseph L. Mankiewicz va adaptar la novel·la de Tennessee Williams que, juntament amb Gore Vidal, van elaborar un esplèndid guió.
En aquells anys, també (finals dels 50), Hollywood va descobrir el potencial narratiu dels relats amagats en el subconscient, utilitzant una versió molt particular de la psicoanàlisi per a les seves intencions de crear relats de suspens. A tots ens venen a la memòria grans títols de Hitchcock d'aquells mateixos anys i de factura molt similar... De fet, sempre he pensat que l'obsessió dels guionistes americans d'encabir en totes les històries un trauma (principalment infantil i inconscient), ve precisament d'aquesta època en que sentien una gran fascinació per les vessants més inspiradores de les teories freudianes.
En tot cas, "Suddenly..." està magníficament construïda com a guió. La figura esplendorosa d'Elizabeth Taylor, es veu fagocitada per la presència invisible però implacable d'un personatge desaparegut, que ens l'aniran descobrint durant tota la pel·lícula. Sebastian, el fill únic d'una excèntrica i riquíssima vídua (una immensa Katharine Hepburn), educat per a la bona vida i la creació artística com a únic leit motif, ha mort de forma poc clara durant les vacances d'estiu en què estava amb la seva cosina Catherine. La recerca de la veritat oculta en aquest història, amenaçada per una lobotomia experimental, impulsa l'actuació heterodoxa del neurocirurgià que no ho acaba de veure clar. Poc a poc, els misteris van sortint a la llum.
Cinematogràficament, la pel·lícula també destaca pel duel interpretatiu de Taylor i Hepburn, que eclipsa en gran mesura el paper digne que fa Montgomery Clift. Segurament Elizabeth Taylor en surt vencedora, amb una força tremenda que contrasta amb la hieràtica Katherine Hepburn, encorsetada per un posat sever i distingit però amb grans detalls d'excentricitat a penes dissimulada. El final no decep. Fantàstic i rodó guió, excepcionals interpretacions.

  

Es va fent més i més tard

Un petit llibre de vegades pot contenir molta saviesa. Crec que aquest és el cas del llibre “Es va fent més i més tard”, un seguit de cartes que van amarades de tot tipus d’emocions, derivades de les més diverses històries i relacions humanes. I és que d’humanitat tracta el llibre.

Antonio Tabucchi fa servir el seu magnífic coneixement de l’ofici per transmetre’ns aquestes emocions de forma absolutament colpidora. Tenen forma de carta, però, en moltes ocasions, no són més que testaments d’una vida, d’una relació. Es donen explicacions, s’exposen arguments, es dibuixen fantasies i esperances, somnis perduts, abandonats o fracassats, alegries viscudes o només somniades, dolors infinits i deserts de l’ànima... Però l'amor sempre al capdavall de tot.

Sempre he considerat un mèrit dels grans escriptors quan ens poden parlar amb llenguatges diferents. I aquí ho podem veure. Cadascun dels autors de la carta (tots homes, tret de l’última), parla amb veu pròpia, amb una estructuració diferent del llenguatge, de les idees, del vocabulari. De vegades es tracta de personatges racionals, metòdics, o d’altres que transiten per diverses línies de pensament; de vegades les paraules són dures i directes, però en altres ocasions la metàfora esdevé la reina del relat; en ocasions és fred, o d’altres sensible i tendre.

La localització de les històries ens va movent per tota Europa: principalment la Mediterrània (Itàlia i Grècia), però també Paris o Londres. De la mateixa manera, els autors de les cartes solen ser artistes d’arts diverses, que ens transporten al seu món particular: des d’harpistes a pintors, poetes, etc.
Una bona elecció per gaudir de petites històries emotives que fan reflexionar.