Ja s’han complert 30 anys des que en
Francis-Ford Coppola va presentar
Apocalypse Now al Festival de Cannes. Cal fer un breu recordatori, isn’t it?
Entre els centenars de pel·lícules que s’han arribat a fer sobre la guerra del Vietnam (des del punt de vista americà, evidentment), Apocalypse Now sempre ocuparà un lloc d’honor. I és que, probablement, cap altra obra ha sabut reflexar la irracionalitat, la destrucció de l’essència humana, amb més cruesa que aquesta pel·lícula. Tot queda exposat: els conflictes morals, la hipocresia, la bogeria, el salvatgisme, el sadisme més absolut, la pèrdua total de sentiments en un ambient de devastació que ho supera tot i a qui ningú no hi pot fer front.
Partint d’una fantàstica obra de Joseph Conrad, “
El cor de les tenebres”, i en un rar cas d’explosió creativa, Coppola va superar el llindar marcat pel llibre de Conrad, magnífic, d’altra banda. Trasllada el drama personal viscut a les profunditats de l’Àfrica colonial més obscura del S.XIX a la guerra més traumàtica per a l’imaginari col·lectiu de l’Amèrica contemporània: Vietnam.
Suposo que tots l’heu vista, no un ni dos cops, sinó una colla. En faig una breu sinòpsi: al Capità Willard, en plena crisi personal, li encarreguen una missió: localitzar un brillant coronel dels serveis especials, el Coronel Kurtz, que ha desertat muntant una mena de comuna al cor de la selva cambotjana amb els seus homes. La missió comporta eliminar el Coronel, ja que el seu caràcter mesiànic és un perill per al propi exèrcit, Durant tota la història, Willard es va apropant, físicament i psicològicament, a la figura de Kurtz, que finalment esdevé immensa, fora de tota comprensió dels que l’envolten, abocat a la destrucció personal a causa de la immersió en ... l’horror. Sí, l’horror.
En el record de tothom perduren elements importantíssims de la pel·lícula. Coppola aporta una estètica poètica, filosòfica, moral, a la guerra més immoral, crua i absurda que s’ha viscut.
D’una banda, uns magnífics personatges impossibles d’oblidar: el Tinent Coronel Kilgore, interpretat magistralment per en Robert Duvall, encarna com ningú l’absència de moral, el triomf del sadisme per sobre de cap altra consideració com a estratègia per sobreviure a l’infern. Les lliçons colpidores d’un Kurtz mesiànic, il·luminat, que ha albirat dolorosament realitats que els altres ni imaginem. Els dubtes morals d’un Willard al caire de l’abisme, conscient de la injustícia i del seu propi sentit del deure, al mateix temps, embarcat en un viatge que el transforma decisivament.
D’altra banda, escenes de gran impacte emocional. Escenes que, dirigides amb gran mestratge, perduraran en la història del cinema. Trobem el genial atac de la cavalleria (ara helicòpters) sota els acords de la Cavalcada de les Walkíries de Wagner, el surf sota els bombardejos amb napalm a les platges vietnamites (“...fa olor de... victòria!”), o el delirant combat contra l’eneimc invisible en la defensa impossible d’un pont. També l’arribada a la comuna de Kurtz, observats per soldats estranys, perduts, alienats. O les lliçons morals de Kurtz-Brando combinades amb imatges de cerimònies tradicionals de tribus cambotjanes, amb sacrifici d’un bou inclòs.
Els actors mereixen un gran reconeixement: Martin Sheen va fer el paper de la seva vida, amb un posat de sorpresa espiritual continua. Un Marlon Brando entre ombres ens construeix un gurú destrossat però més enllà del bé i del mal. Robert Duvall ratlla la perfecció en el paper de Kilgore (“Charlie don’t surf!”). Fins i tot trobem un jovenet Harrison Ford en un paper breu i sobri, encarcarat, o el contrapunt de Dennis Hopper com a reporter.
La banda sonora és un altre dels elements claus del film i que el converteixen en obra mestra. Al marge de les Walkíries que hem esmentat, el rock i la psicodèlia (memorable “The End” de The Doors) de l’època ens ajuda a situar-nos en la bogeria i la desmesura de tot plegat, barrejat amb el recurs a les substàncies al·lucinògenes que estaven de moda i ajudaven a l’evasió d’una realitat massa dura.
D’aquesta pel·lícula han perdurat no tan sols la música, les imatges i els personatges, sinó que és una font impressionant d’anècdotes i de cites impactants. Us en deixo una que m’agrada molt:
“
I watched a snail crawl along the edge of a straight razor. That's my dream. That's my nightmare. Crawling, slithering, along the edge of a straight... razor... and surviving” (Colonel Kurtz).
M'ho temia.
Com pot ser que ni la gendarmeria de Roma ni la guàrdia vaticana siguin capaços de trobar un assassí que va deixant-los pistes per tot arreu? Com pot ser que els científics de partícules subatòmiques facin experiments importantíssims en un lloc com el CERN sense que ho sàpiga ningú més que dues o tres persones?? Com pot ser que obtinguin... L'ANTIMATÈRIA i la tinguin confinada en un potet de vidre entre dos electroimants, i que tot depengui que no se li acabi la bateria al potet??!! Com pot ser que una experta en física subatòmica també hi entengui en medicina forense??
