El racó de les impressions i la memòria

Chico & Rita

2012-02-10T12:14:00.000+01:00

Sé que vaig tard, però aprofitaré el tema de les nominacions als Oscar per fer-ne un petit comentari.
Chico & Rita és un bolero. En imatges, això sí. I és un cant d'amor a un gènere, a una música, a una època i a un estil de vida. D'alguna manera, Trueba i Mariscal intenten plasmar amb el seu virtuosisme un tribut als grans músics que veuen trasbalsada la seva vida per les inclemències del cor... o de la política. Evidentment tot apunta a Bebo Valdés, però segurament també a tants d'altres menys coneguts i igualment homenatjables.

Tres aspectes igualment destacables:
primer, el guió. Tot i que algunes qüestions són obligadament esquemàtiques i resumides, i d'altres són poc menys que exageracions de situacions reals, en cap cas hi ha una caricaturització dels personatges, sinó que són dotats d'una humanitat molt emotiva. La història t'enxampa de seguida i no et deixa fins el final, amb un ritme molt estudiat i d'una cadència perfecte entre l'actualitat i els flaix-backs esporàdics, quan toca.
Seguidament, la música. És evidentment l'alma màter de la pel·lícula. El tot poderós bolero es veu adornat amb incursions al jazz, la rumba, la salsa o el be-bop. Acompanya en tot moment l'acció i li dóna tot el color necessari. Les emocions troben en els ritmes càlids un vehicle perfecte.
Finalment, el dibuix. Un excel·lent treball de Mariscal ens recrea l'ambient, la llum, els patis humits o els salons d'espectacles de forma igualment efectiva. Amb aires de gran angular, aporta dinamisme a l'entorn amb enfocs que varien espectacularment. No fa un excés en l'aplicació de tècniques informàtiques -que es detecten sobretot en les textures metàl·liques dels cotxes o en les parets despintades- i els personatges mostren moviments força aconseguits, especialment una sensual Rita. Fet a través de línies netes i poc acompanyades de filigrana, un sol toc d'ombra dinàmica amb colors plans proporciona la sensació de volum necessària.

En fi, només la recomanació d'anar-la a veure qui encara no ho hagi fet. Es tracta de deixar-se portar i passar una bona estona.
Us he dit que em va agradar?

The Descendants

2012-02-07T17:03:00.000+01:00

Bon llargmetratge d'Alexander Payne que té com a protagonistes principals les emocions i sentiments. George Clooney interpreta un pare de família que descobreix com els ciments de la seva vida familiar trontollen dramàticament a partir d'un fet tràgic. Matt King (Clooney), ha de refer tot allò que l'envolta, superat pels aconteixements i amb la dificultat de no saber com gestionar els seus propis sentiments.

Abocat a prendre decisions importants, el pas enrere en tantes i tantes coses s'imposa com a l'única opció per poder seguir endavant, aquest cop amb humilitat i humanitat. La interpretació és força correcta, i en aquest aspecte destaca poderosament Shailene Woodley en el seu paper d'Alexandra, filla de Clooney. Algunes de les primeres escenes són dignes de les millors actrius, i acaba construint un personatge inesperadament madur i constructiu.
L'entorn és un retrat realista de Hawaii, un arxipèl·lag allunyat dels prospectes turístics que la converteixen en un paradís exòtic. En tot cas, acompanya discretament i facilita poder centrar-se en els actors i la seva feina.
El guió del propi Payne (i 3 més), és molt sòlid. Discursos creïbles, situacions ernredades a la seva justa mesura, no s'hi detecta cap excés. Si de cas, a mi personalment m'hi sobra un missatge final d'un ecologisme políticament correcte, que no calia. Penso que podien haver estat un pèl més creatius en la resolució del dilema.

Tanmateix, un film recomanable i de bon consumir. Salut!

Antoni Tàpies (1923-2012)

2012-02-07T16:44:00.002+01:00

La cultura catalana i mundial perden un (altre) referent. Adéu-siau, mestre.

2012-01-31T13:53:00.001+01:00

Eduardo Mendoza agafa el Pont Aeri i deixa la seva fetitxe Barcelona per raure al castís Madrid de 1936, just abans de l'alçament militar. El més curiós de tot el llibre és que ens presenta la ciutat de la mà d'un crític d'art anglès, Anthony Whitelands, especialitzat en la pintura del Segle d'Or espanyol, i més concretament en Velázquez. Aquesta és la gran excusa per fer-lo entrar en tota mena de intrigues, conxorxes i situacions més o menys folletinesques.

L'estil divertit, o més ben dit, que pretén divertir, de Mendoza ens facilita la immersió en la batalla ideològica que va prenent cos en l'espiral prebèl·lica, que tothom pot intuir clarament. D'aquesta manera, tenim accés als discursos contraposats de l'Espanya conservadora i ultracatòlica, enfront la volguda revolució boltxevic de les classes més populars. I, enmig de tot plegat, l'encesa milícia de la Falange de José Antonio, de fet un dels grans protagonistes de la novel·la.
I és que aquesta és la gràcia de "Riña de gatos": la barreja de personatges històrics de primer pla (l'impagable trio de generals colpistes: Queipo de Llano, Mola i Franco, no té pèrdua) amb altres de comedieta o d'inspiració valleincliniana, provoquen l'absurditat de situacions extremes i d'una pujada i baixada constant en l'escala social de la villa i cort. Hi trobem el ja esmentat José Antonio, humanitzat més enllà del seu personatge d'èpica barata, Niceto Alcalà Zamora, Azaña, etc., però també personatges nobiliaris ridiculitzats pels propis noms i títols, espies de totes bandes que barregen interessos i accions poc encertades, xul·los i pinxos de carrer, filòsofs de cantina, diplomàtics de pà sucat amb oli o les intrigues d'una policia republicana absolutament superada per la dinàmica dels temps.
He pogut llegir alguna crítica lletraferida sobre l'estil narratiu de Mendoza. Jo no tinc prou coneixement de causa per fer-ho, però sí que he passat una bona estona enmig de la disbauxa argumental i les peripècies d'un personatge principal que no controla cap dels nombrosos esdeveniments que es cuinen al seu voltant, i dels quals n'és un espectador privilegiat. No, no és en absolut un llibre "seriós", com va dir el propi Mendoza, perquè llavors sí que li hauríem de començar a enumerar els defectes.

Jo confesso

2012-01-05T12:16:00.000+01:00

Intentar resumir la novel·la de Jaume Cabré en unes poques idees o paraules és, com diria algun altre comentarista, "una tasca absurda, inútil i innecessària" (Jordi Cervera).

No tan sols ens trobem amb una obra immensa, plena de referències culturals vastíssimes, recuperant un classicisme actualment poc recorregut, sinó que prova amb molta eficàcia recursos narratius sorprenents, que l'acosten en moltes ocasions al llenguatge cinematogràfic d'avui dia.

Efectivament, en molts moments, el personatge que interpreta una escena determinada es converteix gràficament, visualment, en un personatge diferent d'una altra època, d'un altre lloc, amb el qual només el lliguen el discurs, diàlegs creuats, el drama de la seva vivència, els dubtes existencials... M'agradava imaginar-me la imatge d'aquesta transformació en una pantalla de cinema, on un representant de la Inquisició a la Girona del S. XIV es convertia en un resistent serbi a la segona guerra mundial, o un metge exnazi que intenta purgar els seus pecats d'incògnit a l'Àfrica profunda, tot esperant la visita del venjador sense rostre.

El narrador en tercera persona es converteix sovint en una primera persona, apropant-nos molt més a la vivència íntima del personatge. Un cop t'has acostumat a no aferrar-te a una forma narrativa monolítica, només t'has de deixar arrossegar pel viatge vertiginós de l'Adrià Ardèvol pel cor (i altres entranyes) de la cultura occidental més intensa. L'Storioni omnipresent no és tan sols un fil d'Ariadna, sinó també una metàfora del valor monetari enfrontat al valor intrínsec de l'objecte, de la seva perfecció, de la seva història. El quadre de Modest Urgell representant el paisatge que envolta Santa Maria de Gerri, és observat sempre des de la interrogació: és allà, perdura, ens observa ell a nosaltres més que nosaltres a ell.

El coneixement com a leitmotiv, la construcció de la seva personalitat des de l'exigència paterna i l'autoexigència, i dels paranys personals pels quals es sent eternament culpable, porten aquest personatge a una confessió a la seva ja desapareguda estimada Sara, quan ja entrelluca el final de la seva vida, condemnada per una decadència inesperada i inevitable. De fet, no se sap de què es confessa ben bé l'Adrià; potser d'haver estat massa "humà" enmig de tanta inhumanitat. Per això, la seva fracassada recerca de l'essència del Mal no pot arribar a bona fi.

Fa de mal dir, però potser sí que ens podem trobar davant la novel·la del segle. Gràcies, Cabré.

Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

2011-11-09T18:59:00.005+01:00

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt), com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?

1Q84 (Llibre 3)

2011-11-08T20:17:00.001+01:00

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.

L'any de Saeko

2011-10-18T18:26:00.005+02:00

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.

Com un puny (Raimon)

2011-10-08T10:08:00.004+02:00

Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon, 1973)

El plagi pictòric de Bob Dylan

2011-09-29T14:28:00.003+02:00

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

Mar de roselles

2011-09-28T12:11:00.001+02:00

La novel·la d'Amitav Gosh ens transporta a l'Índia del segle XIX, en plena puixança de l'Imperi Britànic, basada en la potent companyia de comerç que controlava extenses zones de l'orient i monopolitzava el tràfic (més que comerç) de productes com ara l'opi o fins i tot esclaus cap a d'altres zones de l'Imperi.
Com a novel·la d'aventures és força entretinguda, amb mitja dotzena de personatges ben diversos que miren de trobar el seu lloc en aquella tempesta d'interessos, prejudicis, tradicions ancestrals contraposades, etc. El final ens deixa una porta ben oberta als propers lliuraments d'una trilogia (en principi), que és de bon seguir.
El que més m'ha interessat, però, és el canvi de punt de vista dels esdeveniments d'aquells temps: fugint de la visió occidental, Ghosh ens planteja com viuen els habitants d'aquella regió les imposicions de la metròpoli britànica: l'idioma, els costums i, sobretot, el daltabaix econòmic que suposa per a la majoria de la gent que viu en zones agrícoles haver de substituir les seves plantacions tradicionals per la plantació de l'opi, a fi que l'exportació cap a la Xina enriqueixi i doni força al colonialisme. Això provoca, entre d'altres coses, enormes onades migratòries cap a suburbis de les ciutats que passaran en poc temps a ser megalòpolis, i l'aprofundiment de les diferències socials, ja marcades per altres mecanismes socials com ara la religió o el sistema de castes.
S'hi veuen retratats els principals col·lectius de la zona: els hindús, els musulmans, els xinesos i els occidentals. Les relacions entre tots ells són desequilibrades i sovint s'aboquen a desencontres que provoquen esdeveniments impactants. I en mig de tot, l'opi i els estralls que produeix en les persones de qualsevol condició.
Tot i que l'acció és força dinàmica, amb un ritme adequat, de vegades, sobretot al començament, es fa un pèl feixuc de llegir a causa del nombrós vocabulari en les principals llengües de la zona, tant per les frases transcrites en l'original i en català (cosa que s'agreeix), com en la forma de referir-se a les diverses classes, races, castes, etc., cosa que ho complica tot una mica més. A més, hi ha un important coneixement de l'art de la navegació, que fa servir molt vocabulari especialitzat que dificulta una mica més si no hi estàs molt introduït.
Al marge d'això, una molt interessant novel·la, ben resolta, tot i que m'ho pensaré abans d'entomar un hipotètic segon volum, ja que l'extensió és una mica excessiva.

La piel que habito

2011-09-26T14:57:00.000+02:00

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).

Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.

He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.

Funuke domo, kanashimi no ai wo misero

2011-09-16T19:12:00.001+02:00

Un film sorprenent, aquest, ple de secrets i situacions recargolades on es barregen tot tipus d'emocions humanes. La història es basa en una família d'una zona rural que funciona (disfunciona, de fet) al voltant de l'obsessió de la filla gran, Sumika, de ser una actriu famosa a Tokyo, cosa per a la qual, obviament, no serveix. Això la portarà a la manipulació extrema de tots els membres de la família i unes conseqüències del tot inesperades.
S'hi poden trobar grans dosis d'humor negre, sadisme i sensibilitat alhora, i la desorientació d'uns personatges totalment desbordats per les situacions que ells mateixos van creant.
El personatge principal és, però, la germana petita, Kyomi, que observa el que passa al seu voltant i ho transcriu en forma de manga, activitat que tindrà uns resultats catastròfics. El cas és que ens mostren un personatge misteriós en el seu silenci, una mica fosc i tenebrós, però que inspira al mateix temps una gran tendresa.
La fotografia és força bona, amb una saturació del color que incrementa les reaccions del públic davant els aconteixements estranys i, de vegades, certament exagerats. El recurs a una dessaturació, precisament, per fer flaix-backs aclaridors, és molt efectiu i s'agreeix.
L'ambientació és molt bona, recreant perfectament l'atmosfera real dels pobles japonesos actuals.
La recomano vivament, si voleu passar una estona sorprenent, divertida i excitant.

Easy Rider

2011-08-16T13:15:00.001+02:00

És bo fer de vegades un repàs a fites importants de la nostra cultura contemporània, ara que, després d'unes dècades, n'hem vist els efectes i la línea que s'ha seguit.
Evidentment, Easy Rider és un d'aquests punts d'inflexió, i no tan sols en el món del cinema. Va ser un referent absolut a principis dels 70, pel missatge contracultural que recollia de l'efesvercent moviment hippy, amb la inclusió de l'experimentació personal amb tot tipus de drogues com a element indissociat de la llibertat individual. També va iniciar un nou gènere cinematogràfic, el road-movie en moto que facilita el guionista a introduir la successió de personatges i la contraposició d'ambients, com a eina per engegar un manifest socialment crític. Així, la Harley Davidson passa a ser una nova icona emblemàtica de la rebel·lia.
La història és simple: dos companys, que han fet un bon grapat de calers amb una reeixida compra-venda de drogues, s'embarquen en un viatge per carretera en les seves motos i amb l'únic equipatge de la seva llibertat, per arribar al seu particular El Dorado: les festes del Mardi Gras a New Orleans, sense cap altre horitzó vital que aquell emblemàtic hedonisme. Pel camí es van creuant amb les diverses cares de la societat americana de l'època: la comuna hippy, el trionfador però insatisfet fill de bona família, la mentalitat més radicalment conservadora de l'Amèrica rural...
Com a pel·lícula, els 42 anys que ens separen de la seva estrena es fan evidents d'entrada en el disseny de producció i, sobretot, en les tècniques de muntatge. Alguns recursos experimentals que fa servir per a la transició entre escenes són poc efectius o directament desencertats, i han estat descartats en l'ortodoxia actual, per la qual cosa no podem més que fer un condescendent somriure en detectar aquells intents fallits de ser "innovadors". Tanmateix, alguna escena, com ara el "viatge" psicodèlic final amb les prostitutes de New Orleans val la pena pel que té de realment autèntic, amb iconografies properes al surrealisme i deliris descontrolats que provoquen reaccions emocionals intenses.
Els diàlegs, a voltes, són poc articulats, fruit d'improvisacions que aporten naturalitat però també una sensació de producte poc elaborat. La banda sonora, per la seva banda, és excel·lent, i forma part del paisatge humà i del context ideològic del film. Per això ha perdurat sense tant desgast com la resta.
Els personatges estan molt ben construïts: la sobrietat i serenor d'un observador Wyatt (Peter Fonda), que va aprenent de tot allò que es troba pel camí, es contraposa amb l'impulsiu i irreflexiu Billy (Dennis Hopper), però la complicitat entre ambdós és absoluta i no li calen paraules. Cal esmentar, evidentment, l'interessant paper d'un novell Jack Nicholson, molt per sobre de la resta, que exemplifica el personatge que, estant dintre el sistema, n'és absolutament crític, però no acaba de decidir-se a oposar-s'hi fontalment i escenificar un trencament total.
Un dels punts més interessants és quan Wyatt li diu, just abans de dormir, a un Billy eufòric que expressa l'alegria per haver assolit l'èxit d'haver-se convertit en rics i retirar-se a Florida: "We blew it" (aprox. "l'hem fotut"), lacònica frase que aquest no entén i que aporta importants dubtes a l'espectador. I és que el Mardi Gras no és un objectiu en ell mateix. S'endevina el final del camí.
De fet, un breu monòleg de Jack Nicholson sobre la llibertat individual, davant del foc nocturn, resumeix absolutament el missatge de la pel·lícula:

Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em. (Oh, sí, és cert. D'això és del que es tracta tot això, d'acord. Però parlar d'ella (la llibertat) i ser-ho (lliure), són dues coses diferents. Vull dir, és molt difícil ser lliure quan et compren i et venen al mercat. Per descomptat, mai li diguis a ningú que no és lliure, perquè llavors estaran realment molt ocupats matant i mutilant per demostrar-te que ho són. Oh, sí, ells et parlaran, i et parlaran, i et parlaran sobre la llibertat individual. Però si veuen un individu lliure, això els espanta).

D'una gran vigència, oi?

Francisco Solano López

2011-08-12T17:34:00.000+02:00

Certament, a molts (especialment als qui no són molt aficionats als còmics), aquest nom no els dirà massa res. Però va donar forma a una de les històries comiqueres més llegendàries del S.XX, "El Eternauta" (1957), tot un referent i pal de paller del còmic argentí.

La seva tècnica no és que fos la més revolucionària ni que excel·lís en virtuosisme, però sí que era efectiu i d'un realisme cru per a l'època. Aquesta matinada s'ha mort.

Gràcies per tot!

Magia contra la impostura - Midnight in Paris (a La Poma Daurada)

2011-07-29T22:29:00.002+02:00

La poma daurada: Magia contra la impostura - Midnight in Paris, de ...: "Si teméis al cambio, no vayáis a verla. Midnight in Paris es de aquellas películas que, en el clima propicio a la reflexión (como estos d..."

Fantàstica aportació al deliciós blog "La poma daurada". Ets un crack, Eva!

Amy Winehouse

2011-07-24T22:39:00.001+02:00

Amy Winehouse

El blues sona avui més trist que mai

Lucien Freud

2011-07-22T07:18:00.000+02:00

Mor Lucian Freud, el pintor de la carn. Un dels grans.

Sempre dol, la desaparició dels creadors.

L'última trobada

2011-07-11T13:00:00.000+02:00

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.

"Nèmesi", de Philip Roth

2011-07-01T18:38:00.000+02:00

Del primer llibre de Roth que vaig llegir no en vaig poder més que fer una ressenya boníssima. Tant que vaig seguir pendent d'agafar-ne un altre com més aviat millor per veure si confirmava les meves impressions tan favorables.

I vet aquí que sí. Roth és actualment un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és per com descriu, dissecciona i transcriu la realitat, amb un llenguatge directe, sense excessives floritures però amb profundes capbussades en el funcionament íntim de les persones.

En aquest cas, Philip Roth ens exposa uns tràgics fets derivats d'una epidèmia de pòlio que es va esdevenir a la ciutat de Newark l'estiu de 1944. Un jove sa i atlètic, tocat pel fet que un problema visual li impedeix allistar-se per anar a lluitar a Europa, fa de monitor d'esplai del barri jueu de la ciutat. La seva situació personal, amb tot de cara, comença a fer aigües quan apareixen els primers casos entre la mainada que té al seu càrrec.

Podem seguir el procés d'autorres-ponsabilització, que porta a la culpa, la dependència de les relacions emocionals d'un noi que ha tingut una infància complicada però que té un íntim complexe de culpa per com les coses semblen anar per bon camí, i s'aferra a la autodisciplina i la responsabilitat exacerbada per conduir les seves decisions, que a voltes el portaran a finals imprevistos.

És engrescador seguir el fil dels aconteixements, que a voltes semblen descontrolats i a voltes certament exagerats. El narrador és un dels nois supervivents d'aquella epidèmia, que Roth ens descriu amb cruesa i claretat, tant des d'un punt de vista mèdic com, sobretot, humà i social.

Un nou vot positiu per aquest escriptor que encara ens ha de donar moltes hores de plaent lectura.

Assassins sense rostre

2011-06-22T14:29:00.004+02:00

Petita (i ràpida) incursió al món de Henning Mankell. La lectura d’aquesta aventura de l’inspector Kurt Wallander, “Assassins sense rostre”, m’ha suposat la introducció en el món que tan clarament ens havia exposat en Pere fa temps.

L’obra en si és simplement un cas de doble assassinat en una zona rural de Suècia. Com és previsible, la investigació comporta nombroses dificultats, sospites falses, pistes poc clares, i amb implicacions amb d’altres qüestions més serioses com és el creixent sentiment xenòfob al país. Barrejat amb tot plegat, un personatge principal proper, transparent, amb virtuts i defectes molt humans, i una dedicació pràcticament obsessiva cap a la seva feina, que porta a terme de forma tan brillant com desastrosa és la seva vida familiar. Un clàssic en el gènere negre.

La prosa de Mankell és àgil i directa. Sense concessions a la floritura, va per feina. No hi ha profundes reflexions, ni descripcions farragoses de paisatges o persones. Contínuament es van succeint els esdeveniments, sense períodes de transició ni una creació de clima que desemboqui en desenllaços definitius. Més o menys previsibles, aquests esdeveniments apareixen de sobte, sense preparació. Són fets directes, tal com es van produint. Les proves del cas van apareixent poc a poc i les has de tenir sempre presents per tal de poder intuir el desenllaç de tot plegat. Però no hi cerqueu misteris complexos o dilemes irresolubles. En tot cas, Wallander apareix com un paradigma de la fi d’una època, un home amb ancoratges en esquemes antics que es veuen superats pels canvis dels temps que vivim. Tanmateix, la pinzellada queda en això, un simple apunt sobre el que hi ha de reflexionar personalment el propi lector.

Clar i directe, Mankell ens guia per una història simple amb les dosis adequades d’acció, sexe, problemes personals i dedicació vocacional a la tasca policíaca. Bona lectura per a l’estiu. Fresca i agradable.

1Q84

2011-06-11T19:48:00.006+02:00

Aprofitant que li van concedir el Premi Internacional Catalunya l'altre dia, farem un petit comentari de l'última obra de Murakami.

1Q84 (de fet, els llibres 1 i 2, ja que diuen que el 3 sortirà a la tardor) és un bon llibre, molt ben construït, entretingut, que combina diferents elements amb habilitat. En destaca la desenvolupada capacitat de Murakami de fer llargues, llarguíssimes i detallades descripcions de l'entorn. També dóna moltes voltes a tot: els dubtes, misteris, pors, interrogants, decisions... són repetits de mil i una formes, abastant totes les possibilitats existents al mateix moment que se li van ocorrent al lector. Amb això aconsegueix que et facis la història molt teva.

Però també aconsegueix allargar-la excessivament. La veritat és que les 780 pàgines d'aquest volum doble podrien haver estat 400 sense massa problema, amb una mica més de ritme. Però així és més atractiu per aquells a qui els agrada capbussar-se en el llenguatge.

L'estructura recrea fidelment la que ja va fer servir a Kafka a la platja. Dues històries alternants i gairebé paral·leles que van confluint lentament i que, indefectiblement, s'han de trobar. Poc a poc anem coneixent secrets del passat: com el passat ha fet els personatges com són ara mateix.

Els personatges... doncs sí, també semblen petites variacions dels anteriors: Tengo és en certa mesura un Kafka madurat. I l'Aomame no tant, aporta algunes coses diferents, però a la qual sembla que li hagis de posar en tot moment el rostre de la Lisbeth Salander (amb trets asiàtics, és clar).

En l'elaboració, Murakami hi ha posat els ingredients habituals per fer-ne un llibre d'èxit: personatges torturats, assassinats, elements màgics, sectes estranyes, sexe força explícit i un punt pervers, amor etern... i la seva irreparable tendència a col·locar els ja sabuts discos clàssics de jazz! Aquest home no té perdó! Bé, en tot cas se li pot tenir en compte que ho intenta compensar fent alguna petita incursió a la música clàssica més especialitzada.

Penso que no passarà a la història de la literatura, però se'l pot qualificar de bon llibre pel que té de bon llegir, de saber copsar l'atenció i mantenir vius els principals interrogants durant la major part del trajecte literari. Recomanable, sí.

NON SOLUM

2011-05-29T20:11:00.006+02:00

Uns cinc minuts triga l'actor a posar-se el públic a la butxaca. Parteix d'un decorat nul, tant sols una caixa o petita tarima a l'escenari i res més, només ell. S'expresa i es mou al cim de l'escenari fins que entres dins la seva pel.lícula, un amant que entra d'amagat a casa la seva estimada i se'n troba un altre i després un altre que són com ell.
Amb gran naturalitat i capacitat, va representant diferents personatges i va omplint ell sol tot l'escenari fins a ser multitud, i ens va conduint de la realitat d'un pis a uns paisatges més irreals ocupats d'una gernació humana. Amb gesticulació evident que fa pensar en la manera de fer d'en Rubianes, ocupa tot l'escenari i canta fent-se ell mateix l'orquestra.
Un gran actor capaç de trasmetre la seva història que a vegades no és fàcil d'entendre però que no perd la capacitat de fer-te riure i maravellar-te.
El seu missatge passa per reflexions existencials, "tot som iguals..no jo sòc diferent.. i jo també.." , sobre l'òptica del masculí femení, home-dona... Canviant el punt de visió de l'espectador, quan el mateix actor es converteix en un membre del públic i comparteix la crítica del que estem veient tot ironitzant sobre la complexitat del missatge.
Queden molt bones sensacions després d'una hora i mitja de gran treball a l'escenari que et diverteix i et sorprén

Elvis Presley

2011-05-03T08:46:00.002+02:00

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?

Petits crims conjugals

2011-04-20T11:33:00.004+02:00

Un plantejament senzill, una escenografia encara més senzilla i un guió sobri ens porten una adaptació prou efectiva d'en Xicu Masó d'aquesta obra de Schmitt.

El desenvolupament de la història, lineal i en temps real, va fent evolucionar la realitat inicial d'una forma contínua, cada cop més a fons, fins a un final més o menys esperat.

Basat clarament en la potència de la interpretació de la parella protagonista, que redescobreixen la seva relació en un sol espai distribuidor, de treball i de descans alhora, aquest és potser l'aspecte que deixa un petit regust a poc, a que caldria alguna cosa més per fer-la recordable. A un solvent Ramon Madaula s'hi oposa una voluntariosa Laura Conejero que es troba més còmoda en les escenes d'aflorament emotiu que en les de contenció i normalitat.

Per tant, la podem considerar un bon entreteniment teatral que potser podria haver incorporat algun element més transgressor, més original, amb més potència creativa. Aprovadet.

Corto Maltese

2011-03-30T08:22:00.001+02:00

Una grandíssima obra d'art al Grand Palais. Si algú s'acosta a París...

La Pinacoteca de París exposa els originals d'Hugo Pratt

Botxan

2011-03-18T13:29:00.007+01:00

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.

El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.

El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.

Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.

El discurs del Rei

2011-03-16T08:40:00.007+01:00

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.

El cementiri de Praga

2011-03-15T09:22:00.009+01:00

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.

I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.

D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.

The Tourist

2011-02-01T17:59:00.003+01:00

Plantejada com una posada al dia d'un thriller pseudo-comèdia a l'estil Hitchcock, aquesta cinta és una decepció enorme per a qui esperava més d'un director que va sorprendre tothom agradablement amb "La vida de los otros" (Florian Henckel von Donnersmark, 2006).

El guió no està a l'alçada: personatges caricaturescs, situacions inversemblants, diàlegs patètics, girs argumentals MOLT previsibles... Sort que l'acció continuada fa que no ens adormim!

Els actors, molt fluixets i sense una mínima química entre ells. Johnny Depp assajant per Jack Sparrow quan tenia l'ocasió, en persecucions al límit... del ridícul. Angelina Jolie, tota glamurosa, es passa de freda i tibada, ja que intenta passar per britànica: l'anglesa menys creïble que he vist en tota ma vida. Malaguanyats, realment.

Visualment és digerible, però està molt lluny d'aportar una fotografia evocadora que faci justícia a Venècia, decorat privilegiat del film. En realitat, semblen imatges rodades per un turista (valgui la ironia) i no per professionals del cinema.

A banda d'això, les greus errades de localització fa que, aquells que estimem la ciutat dels canals, no ens creguem pràcticament res més. Un exemple: l'arribada a l'estació del tren de Santa Lucia, on agafen un taxi-barca per anar a l'hotel, i arriben al Gran Canale des de San Giorgio Maggiore, a l'extrem oposat de l'illa! O l'escena en que Depp fa caure a l'aigua accidentalment un policia que sembla tret d'una pel·lícula de Dino Risi de 1955! Això no és Venècia, home!

Conclusió: estalvieu-vos-la. Pot ser un telefilm de diumenge a la tarda, sense més pretensions.

Ulisses, de James Joyce

2011-01-31T13:27:00.003+01:00

Fa difícil d'escriure alguna cosa interessant d’una novel·la com l’”Ulisses”. De fet, és considerada de forma comuna com l’obra mestra del s.XX. Com que aquest blog està pensat per exposar les impressions que ens causen les diverses obres culturals i artístiques a les que assistim, parlaré més d’això que pas del llibre en si.

Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.

De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.

Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.

La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.

En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.

Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.

Les BSO de dol: John Barry e.p.d.

2011-01-31T11:26:00.002+01:00

"Out of Africa", "Midnight Cowboy", "Born Free" o "James Bond", grandíssimes peces que formen part de la BSO de la nostra vida.

In Memoriam.

THE LONG WALK

2011-01-30T11:12:00.008+01:00

Partint de cert desconeixement i de treure conclusions ràpides, vaig pensar que aquesta pel·lícula estava basada en el llibre, “tan lluny com els peus em portin”, que explicava la fugida solitària d’un soldat alemany d’un camp de treball de sibèria.

Les coincidències són significatives, un camp de treball a Siberia després de la 2ª Guerra Mundial, treballs a les mines amb pronòstic curt de supervivència, una fugida durant molts mesos travessant l’antiga Unió Soviètica per arribar, uns a la India, l’altre a Persia.

Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que el film plasmava amb força fidelitat els fets escrits en un llibre escrit pel protagonista de la fugida, un jove polonès. Un llibre amb el mateix nom que la pel.lícula i no exempt de polèmica, ja que l’autor ha estat demandat per una persona que s’atribueix esser el verdader protagonista a traves del qual l’escriptor en va conèixer la història.

Què ho fa que històries tan extraordinàries acabin en èxit? Voluntat, constància al límit, no desistir davant els obstacles i cercar sortides, coneixement del medi i de com afrontar les possibles adversitats i sobretot... sort. Quantes persones hi ha que no podran escriure un llibre perquè no van reeixir en les seves escapades, segurament moltes més que les que varen sobreviure.

Un film correcte que sap transmetre les difícils relacions del grup de fugitius, empesos per la necessitat de mantenir-se junts per tenir més seguretat i amb les tensions pròpies per competir pels recursos, aigua, aliments, roba.

Les cares conegudes d’Ed Harris i Colin Farrell donen solidesa a la projecció, aquest últim en un paper molt treballat de delinqüent i personatge del món marginal pel qui les presons formen part de la seva expectativa de vida.

Paisatges per gaudir, des dels boscos siberians nevats, als deserts de Mongòlia per acabar a les terrasses plantades de té, a les muntanyes de la India. Posats a demanar, hi afegiria alguna imatge més complet del llac Baikal per mostrar, encara que sigui en part, la seva immensitat.

Pel que fa al llibre, la història és d'una gran força personal, l'home passa més de dos anys en terres soviètiques essent acollit per tribus nòmades de Sibèria. Impacta les seqüeles amb les que arriba al seu país, ceguesa parcial per excessiva exposició a la neu i sobretot un pànic institiu als russos que li fa tenir paranoia persecutòria inclús a l'Alemania Occidental.

Malgrat tenir noticies que se n'ha fet una pel.lícula, no tinc constància que s'hagi estrenat a casa nostra.

Blake Edwards

2010-12-16T19:16:00.001+01:00

Blake Edwards s'ha mort. Riguem en pau.

Jack Nicholson

2010-11-19T18:52:00.009+01:00

Una vegada vaig llegir que a Salvador Dalí se li havia concedit una de les majors llibertats que ha conegut el S.XX. Doncs bé, aquesta frase em venia contínuament al cap mentre llegia aquesta biografia de Jack Nicholson: amb quina llibertat més absoluta ha viscut el final del S.XX (i primers del XXI!).
Escrit sense cap ajuda per part de l'actor (les entrevistes que concedeix a la premsa són molt escasses i planificades per desorientar l'entrevistador més avesat), el llibre recull la trajectòria d'un noi de New Jersey apassionat pel cinema i molt segur d'ell mateix, que es va instal·lar a Los Angeles cercant un triomf que va trigar, i que ell pensava aconseguir com a director o productor, però que el va convertir en un dels millors actors de tots els temps.

Què desperta Nicholson en l'espectador que el fa tan especial? Hi ha alguna cosa més enllà d'unes celles anguloses, un somriure burleta i una forma d'actuar histriònica? Segur que sí. En els grans papers que ens ha ofert hi han quedat moments i frases que ja pertanyen a la història del cinema i, per extensió, de la cultura occidental. El cinisme d'aquell somriure que ensenya intimidadorament la part superior de la dentadura es pot veure fulminantment transformat en una mirada intensa, dura i assassina que jutja sense pietat en una transformació animal que el converteix en predador despietat. Penso que aquestes seves creacions provoquen una admiració i respecte derivats d'una por visceral, perquè se l'identifica com allò que, de salvatge, guardem al nostre interior.

Com podríem definir Jack Nicholson? L'adjectiu més acurat que se m'acudeix és calavera. Jack el calavera. Realment, ha fet el que li ha vingut de gust en cada moment, tant en la seva vida privada com en els papers que ha protagonitzat, sobretot a partir d'un punt de notorietat tan brillantment aconseguit. Coneguda la seva afició a determinades drogues i a una molt particular manera d'entendre les relacions amb el sexe femení, la seva vida personal ha estat airejada sovint, sense que ell hagi participat voluntàriament d'aquesta exhibició pública.

Es va convertir en un dels més il·lustres moradors de Mulholland Rd., veí de l'impossible Marlon Brando, el més gran. Encara avui fa una defensa aferrissada de la ciutat de Los Angeles, tot i que és molt diferent d'aquell lloc que el va acollir els anys 60. Potser hi té alguna cosa a veure la seva passió tan coneguda pels Lakers...

Més enllà de la seva llegenda personal, plena d'escàndols, fills legítims i il·legítims, embolics i morts dramàtiques o
episodis escabrosos (és íntim amic de Roman Polanski, p.ex.), el que Nicholson representa és la figura d'un immens actor, d'aquells que justifica per la seva sola presència anar al cinema a veure una pel·lícula. I és que tot sol omple la pantalla i es menja el seu contrincant encara que sigui molt més jove i atractiu.

Pot esgrimir 12 nominacions a l'Oscar, dels quals en va guanyar 3 (per "Algú va volar sobre el niu del cu-cut", "La fuerza del cariño" y "Millor... impossible"). Però, a més, hi ha altres grandíssimes actuacions que han quedat sense premi però que de ben segur ho mereixien: el Jack Torrance de "El resplandor" (The Shining, 1980), el Frank Chambers de "El cartero siempre llama dos veces" (The Postman Always Rings Twice, 1981), el Daryl Van Horne de "Las brujas de Eastwick" (The Witches of Eastwick, 1987), el Joker de "Batman" (Batman, 1989) o el Frank Costello de "Infiltrados" (The Departed, 2006), per exemple.

Què ens espera encara d'aquest enorme personatge? Properament ho sabrem, però coneixent la seva habilitat per triar papers (tret d'honroses excepcions), segur que encara podrem gaudir d'algun personatge que quedi fixat a la memòria viva del cinema.

Spartacus

2010-10-05T14:45:00.010+02:00

Poques coses a dir, ja que se n'han escrit veritables tesis doctorals. Només que avui fa 50 anys de la seva estrena. Us deixo algunes fotos interessants.

I afegir un record sentit per Tony Curtis, traspassat fa només 3 dies.

L'elegància de l'eriçó

2010-10-04T12:11:00.004+02:00

Aquest celebrat llibre escrit el 2006 per una professora de filosofia francesa ha estat una d'aquelles obres refrescants de l'última dècada. Totes les crítiques la solen valorar molt positivament; va ser número 1 de vendes durant moltes setmanes a França; li van donar el Premi Llibreter francès el 2007; l'han traduïda a 50 llengües... Tot un èxit, ja veieu. A més, el 2009 en van fer la versió cinematogràfica (Le hérisson, de Mona Achache), que haig de confessar que no he vist.

Bé, val la pena? En part sí, ja que amb aquesta frescor que us deia al començament, Barbery fa un clam enormement necessari avui dia a favor de la intel·ligència, la cultura, l'educació, el cultiu d'un mateix i de l'amistat. D'una manera omnipresent a tot el llibre ens ofereix vincles sòlids cap a pilars de la cultura contemporània, ja siguin la literatura russa, el cinema japonès, els grans constructes filosòfico-polítics, la gastronomia... El ventall és riquíssim i ens colpeix molts cops per tots aquells forats que conté la nostra xarxa de coneixements culturals.
D'altra banda, el llibre en sí és un pèl ampulòs, sobrerrecarregat, lent i mancat de ritme, sobretot al començament. Jo en vaig tenir la impressió d'un esquema molt estudiat, un llibre que es va dissenyar a partir d'idees originals i engrescadores, però que després, un cop posades les lletres al paper (o a la pantalla), no s'ha vestit potser prou sòlidament. El plànning del doble discurs solapat, dos punts de vista que es van alternant i confluint progressivament en la història, és una bona elecció.
No em crec prou, però, els personatges. La portera Renée, posseidora d'una vastíssima cultura extraacadèmica, que ha d'amagar de les mirades alienes per culpa d'un trauma infantil (renoi, sí que va caure baix, l'autora, per anar a parar a aquest manit recurs holywodienc); la Paloma Josse, filla d'un ministre, que des dels seus 12 anys i una intel·ligència extremadament superdotada veu la vida amb un sentit crític àcid i ingenu al mateix temps; el nou veí japonès Kakuro Ozu, que esdevé el catalitzador de tots els canvis que s'esdevenen... Tots ells són personatges prou interessants, perduts en un entorn formal, ple de convencions i encotillat, al qual no encaixen. El problema, potser, és que no són prou creïbles, de tan exclusius com són. Tenen les seves debilitats, sí, però una força suprema, capaç de trencar els tabús i convencions de la societat burgesa (alta societat d'esquerres, això sí) on es troben encastats, com en una peixera ;-)
De totes maneres, fa de bon llegir i, si pot ser, segurament la pel·lícula fa de bon veure.

Nuages - Django Reinhardt

2010-09-08T12:28:00.001+02:00

A sang freda

2010-08-23T13:21:00.007+02:00

Ben bé, aquest llibre és una crònica, més que una novel·la. Una crònica detallada, descriptiva i analítica, d'un crim múltiple als EUA rurals de començaments dels 60.

Truman Capote ens detalla la vida i la forma de ser de les víctimes, les virtuts i defectes de cadascun dels membres de la família, les obres passades, les il·lusions i projectes, les relacions amb el seu entorn, la seva comunitat...
Però també ens aproxima a la vida dels assassins, de quines són les seves característiques personals, els factors i trajectòria que els portaran a cometre un crim força inexplicable, que deixa tota la comunitat en estat de xoc. I també el patiment dels policies encarregats del cas, els locals i els federals, la desorientació, l'aparició del dolor i la desconfiança en els veïns de tota la vida. I molt més.
El ritme és molt bo, la història flueix amb una cadència adequada, et va atrapant en les seves profunditats i et transporta d'un personatge a un altre, d'un món a un altre. Tot i que el desenllaç és d'allò més previsible (recordem, no és una novel·la), l'interès de saber com deixa la història a cadascun dels personatges et fa seguir-la atentament fins el final sense perdre la força amb què s'inicia. Tots els fets recollits són tractats literàriament amb la mateixa factura, d'una forma sòlida i sense altibaixos.

Per acabar us deixo una foto dels sr. Capote perquè ens faci enveja a tots plegats...

Les Extraordinàries Aventures d'Adèle Blanc-Sec

2010-08-18T17:38:00.003+02:00

Tot aprofitant l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de les aventures d'Adèle Blanc-Sec, Norma Editorial ha tornat a editar els 4 primers episodis d'aquest còmic certament especial.
N'he fet una rellegida, després de molts anys, i m'ha tornat a sorprendre agradablement. Encara que els còmics d'avui són força més espectaculars i amb tècniques gràfiques molt més desenvolupades, la frescor i lucidesa de Jacques Tardi bé s'ho mereixen.
La història en sí no deixa de tenir un punt d'absurdesa. Els personatges són caricatures mig serioses (una definició pròpia que se m'acut a l'hora de recordar-los) de perfils existents exagerats en les seves debilitats i/o obsessions. La mateixa Adèle no sabem ben bé per quins set sous es troba embolicada en tota una sèrie d'esdeveniments inexplicables i misteriosos. De fet, l'atmosfera (no tan sols a nivell artístic, sinó sobretot a nivell de mentalitat) està molt ben aconseguida, reflectint les diverses formes d'encarar els esdeveniments mig científics i mig sobrenaturals que es van trobant.
De Tardi també hem de recordar sempre aquelles recreacions del paisatge urbà tan detallades, en aquest cas el París de principis del Segle XX. Ens fa fer algunes passejades molt més glamuroses que amb l'Strret View! La documentació de l'autor es revel·la ingent, i sempre entesa com un valor molt important per a la història.
Bé, sense voler allargar-me més, us en recomano vivament la lectura. Un clàssic dels còmics de les darreres dècades.
I una petició: si algú ha vist la pel·lícula dirigida per Luc Besson (la van estrenar el mes d'abril, penso), us agrairia que ens en féssiu cinc cèntims. Tinc curiositat.

Charles Aznavour

2010-08-18T09:47:00.005+02:00

Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.

El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!

Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.

Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.

En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.

Fernando Fernández

2010-08-11T09:35:00.007+02:00

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.
D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.
Ahir ens va deixar per sempre.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

2010-07-12T12:09:00.007+02:00

La famosa novela de Michael Chabon és, abans que res, un homenatge. A diverses coses, però sobretot a un món i a una època. A l'època daurada dels còmics, i al reconeixement d'aquests com un art i una forma comunicativa.

El llibre és una d'aquelles obres escrites amb una factura absolutament acadèmica. La història és absolutament lineal, sense artificis ni trampes narratives. Com a bones aventures, es van succeïnt fets, més o menys previsibles, però expressats amb gran mestratge. T'has de deixar portar, i Chabon t'ho posa fàcil.

La temàtica no és gaire novedosa: un parell de cosins que es troben a causa de la fugida d'un d'ells (Josef Kavalier) de la seva Praga ocupada pels nazis, on ha hagut de deixar la família. L'altre (Sam Clay) és un noi jueu amb problemes personals més o menys solapats (l'abandonament del pare, els efectes de la polio, una homosexualitat latent) al cor del New York més innovador i estimulant. Els seus talents junts els porten a entrar en el món del còmic de superherois, on aniran desenvolupant personatges al mateix temps que a ells mateixos.

La confusió permanent (o, diguem-ne, la projecció que ambdós porten a terme) entre la seva vida personal, amb les dèries i traumes corresponents, i la seva obra publicada els porta a una aventura vital plena d'esdeveniments, èxits i fracassos que els uneix, els separa, els apropa a la glòria o a la destrucció.

L'autor va introduint elements de l'època, com ara les reserves morals de les autoritats cap els còmics als anys 50, el llegat de l'escapista Houdini, tradicions jueves com el Gòlem, o fins i tot una aparició sorprenent de Dalí en una festa molt... surrealista. També val la pena especificar que l'ambient i la realitat descrites per Michael Chabon deuen molt als gran noms que van popularitzar els còmics: Jack Kirby, Stan Lee o el propi Will Eisner, que el van ajudar a comprendre l'entorn creatiu i empresarial on es va desenvolupar.

Cal afegir que el personatge principal (una sèrie inexistent) inventat per Kavalier i Clay, l'Escapista, va ser entomat per una editorial i en van fer uns quants números reals en còmic per part d'alguns dels millors autors actuals, amb guions del propi Chabon. Tanmateix, l'experiment no va tenir èxit. De la mateixa manera, fa uns quants anys que es prepara un projecte per portar el llibre al cinema, per al qual ja han corregut diversos noms de directors i actors però, pel que sembla, de moment s'han aturat.

Amb tot, i resumint, és un llibre molt ben escrit, entretingut, amè, que va guanyar el Premi Pulitzer, i que alguns situen entre els millors del que portem de segle. Jo potser no en diria tant, ja que d'innovador en té poc, però sí que deixa un regust molt agradable.

Carta oberta a Aurum Producciones, S.A. sobre El Senyor dels Anells.

2010-07-02T23:40:00.005+02:00

L'he enviada avui:

Muy sres. míos,

Desde que se filmaron las 3 películas sobre la obra de J.R.R. Tolkien, The Lord of the Rings, me propuse esperar al día en que se editaran conjuntamente en el mejor formato posible para conservarlas y disfrutarlas de tanto en tanto, ya que me parecieron unas magníficas cintas de aventuras y una adaptación suficientemente rigurosa y respetuosa con el original. Veo que, finalmente, han sacado ustedes el pack de los 3 filmes con los extras correspondientes. Lo vi esta tarde en una gran superficie de mi ciudad. Lamentablemente... bien, les cuento una pequeña historia, abusando de su amabilidad.

Hace ya más de 20 años que se editó el primero de los libros en mi lengua. Acto seguido se publicó el segundo y, con una impaciencia corrosiva, tuve que esperar més de un año a que se terminara la traducción del último volumen y así poder devorarlo. Desde luego, podía haber conseguido fácilmente el tercer volumen en otra lengua, pero vi que no era lo mismo: los nombres de los personajes, de razas y seres, la toponímia... Todo ello me indujo a esperar. Desde entonces ha llovido. Mucho.

En 2001 se proyectó finalmente en los cines The fellowship of the ring, y tuve grandes dificultades para, en mi ciudad, poder verla proyectada con un doblaje en mi lengua. Creo que más de una queja llevó a que la publicación de la película en VHS (todavía existía) se hiciera también en esa lengua, mientras que el DVD disponía de múltiples lenguajes, pero ninguno era en el mio propio. The Two Towers se editó, creo recordar, incluyendo ya mi lengua entre las numerosas que contenía el disco, mientras que creo que ya no salió en VHS. Pero, oh sorpresa!!, The Return of the King volvía a olvidar incluir mi lengua (en mi país, no se crean), entre las 8 o 10 versiones que se incluyeron. Y no porque no existiera el doblaje, ya que en los cines sí se proyectó (aunque en horarios intempestivos y salas diminutas, pero ya estamos acostumbrados) en ese idioma.

Bien, abusando de ingenuidad, creyendo que todo era fruto del azar, la mala suerte o un simple error (no creía que nadie quisiera perjudicar a su clientela, sería de necios), decidí esperar a que se editara el conjunto de la obra en -ahora sí- blue-ray. Y esta tarde lo he tenido en las manos. Sin demora, le he dado la vuelta para ver los idiomas incluídos y (oh, Dios!) sólo figuraban dos que no eran el mío propio, el de mi país, en el que yo leí los libros hace 23 años, en el que yo los entiendo y he asimilado esa obra como algo propio de mi historia personal. No es que no pueda entender otros idiomas, no crean, ya que seguramente podría sin dificultad haberlos leído (o escuchado un doblaje) en otros 3 o 4 idiomas diferentes. No es un problema de ignorancia, quiero aclarar.

Así pues, quería preguntarles: ¿a qué se debe que, exisitendo un doblaje muy bien conseguido, unas ayudas públicas, un sector de público (cliente) dispuesto a comprar el producto, hayan ustedes obviado en el pack citado la lengua propia del país donde se vende (en doblaje y/o subtítulos)? No me dirán que por cuestiones técnicas o de espacio: eso sería poco creíble en la versión blue-ray. Tampoco creo que esta vez haya sido otro "simple" error, ya que esto se produjo hace años y se levantaron no pocas ampollas y voces indignadas. Entonces. ¿Por qué ha sido? ¿Podrían contestarme? Y, sobretodo, ¿podrían cambiar de actitud en un futuro próximo en lo que se refiere al respeto para con sus clientes? Por favor.

Les agradezco su atención, si es que han conseguido llegar hasta aquí, y les pido disculpas si la memoria me ha fallado en alguno de los datos que les he expuesto.

Por cierto, se me olvidaba: mi lengua es el catalán, una lengua milenaria hablada por cerca de 10 millones de personas.

Atentamente,

Jordi Solé

PS: al final, no adquirí su producto. Como hace 23 años, decidí esperar a que se corrija la anomalía, espero que en una segunda edición.

Que reste-t-il de nos amours (DALIDA et CHARLES TRENET)

2010-06-21T14:27:00.003+02:00

José Saramago

2010-06-18T14:30:00.003+02:00

Fins sempre, mestre.
Amb tota la nostra admiració.

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

2010-05-27T08:55:00.004+02:00

Poques coses descobrirem d'en Quim Monzó a aquestes alçades. La seva fina ironia traspua des d'aquests articles apareguts a la premsa entre el 2001 i el 2004. El meu dubte era si el pas del temps afectaria la lusidesa de la seva mirada al que l'envolta. Doncs la resposta és... a mitges.

Certament, hi ha fenòmens que, vuit anys després, han evolucionat i, aquella anàlisi crítica que en feia l'autor, ara potser ja no és tan evident, tot i que, la majoria de les ocasions, la cosa ha anat a més. Internacional Papanates descriu de forma molt adient un corrent de pensament (i d'acció) basat en un neopuritanisme bonista, que s'adscriu a la tonteria flower-power sempre que sigui sota un paraigua d'allò políticament correcte. D'aquesta manera s'arriben a modes o actituds que ratllen en l'absurd. I això es pot aplicar en els gustos pel menjar, la política, els transports públics, el tabac, o qualsevol altre aspecte de les nostres vides quotidianes.

Monzó aplica sempre el mateix esquema: partint d'una notícia breu dels mitjans de comunicació (locals o foranis) o d'un comportament observat (normalment en alguna cafeteria o restaurant), reflexiona de forma lúcida i sarcàstica sobre aquells fenòmens que solem donar per habituals (i, per tant, comuns i corrents) relacionats amb aquest primer i que no solem aturar-nos a analitzar-los nosaltres mateixos. I finalitza amb alguna sortida imprevista tan humorística com sigui possible. Bé, és un esquema efectiu però que, quan ajuntes un centenar d'articles iguals, es nota repetitiu.

En termes generals coincideixo força amb el diagnòstic que Monzó fa sobre la nostra societat actual (bé, aspectes molt concrets i quotidians), que porten desenvolupant-se ja fa algunes dècades i, qui sap, sembla que estiguin arribant a un punt àlgid (per exemple, l'absurditat de voler reanomenar les festes de Nadal per tal de no... ofendre!). Molt de papanatisme, corre pel món actual, i es sol percebre en les coses més senzilles i properes.

Las teorías salvajes

2010-05-23T18:49:00.005+02:00

Buf, vaig dir, tot parafrasejant Monsó.

I no n'hi ha per menys. Aquest és un llibre com pocs. Amb l'agoserament dels principiants, Pola Oloixarac (amb un cognom tot exòtic que potser no calia: era Caracciolo -gireu-lo-), una jove argentina moderna i descarada deixa anar tot un reguitzell d'idees impactants en un magma de vocabulari riquíssim i enormes coneixements historicoculturals vehiculars que t'atropellen d'una forma molt dura i amb un ritme vivíssim.

Anem a pams. En algun lloc he llegit que és impossible resumir aquest llibre amb un parell de paràgrafs. Per tant, demano disculpes d'entrada. Certament, les històries contingudes tenen una vitalitat tremenda, i solen caure en una degradació o en una exaltació poc esperable. Jo, si alguna cosa valoro en les històries (ja siguin literàries, cinematogràfiques, etc.) és que no siguin previsibles. I, a fe, que aquestes no ho són.

Ens trobem bàsicament tres històries solapades, amb temps, persona narrativa i ritme molt diversos. Des d'una estudiant de filosofia a qui la revelació i capacitat de correcció i reformulació d'una teoria marginal (o marginada) d'un seu professor li desvetlla tanmateix la passió impossible per l'home, amb la il·luminació del projecte com a far últim, o bé la pròpia arqueologia de la teoria de les Transmissions Joiques en un relat hilarant dels orígens -i finals- de la teoria, fins a un parell d'estudiants poc agraciats però amb una brillantor poc corrent embolicats amb una altra parella de personatges plenament triomfadors, que ordeixen conjuntament un terrible pla per somoure consciències... Queda poc aclaridor, exposat d'aquesta forma, però és difícil de recollir-ne l'estil i la voluntat de l'autora transcrivint-ho en un llenguatge mínimament comprensible. De debò.

De fet, aquesta és la gran troballa: un llenguatge extremadament complexe, exprimit fins els límits, farcit de cultismes i cites més o menys explícites que li aporten o li treuen, segons el moment, sentit a tot plegat. Molt sovint costa destriar si el que ens entafora l'autora és una idea brillantíssima o una sonora presa de pèl, ja que el llibre també va curull de cinisme i provocació a parts iguales, tot això en un entorn actualíssim, que en podríem anomenar 2.0.

D'altra banda, el fil de les històries de fons dóna per més, crec jo. Alguna no està ben acabada del tot, d'altres prenen girs inesperats que deixen temes sense resoldre... S'hi podia haver treballat una mica més en en el fons, i potser no tant en la forma.

També he llegit a dir coses que juguen a favor del misteri: que si un llibre d'aquesta mena no pot haver estat escrit per una autora novell tan jove -i tan guapa: sí, és la de la foto- i apunten a una broma de la combinació d'una sèrie d'autors consagrats; que si, ara que ha deixat anar tot això, què li queda per escriure a aquesta autora? En fi, bestieses...

No voldria avorrir més amb descripcions poc encertades i encara menys aclaridores sobre el llibre de la Pola Oloixarac. Tan sols voldria afegir que, qui s'atreveixi a escometre'l, convé que disposi d'una gran base cultural, des de la filosofia a la psicoanàlisi, de l'antropologia a la història més contemporània, de La Divina Comèdia a Sun Tzu... Per acabar d'embolicar la troca, una granada sèrie de localismes bonaerencs acaben de dificultar-ho tot per al lector foraster que no conegui mínimament aquella fantàstica ciutat.

Per tots aquests motius, m'atreveixo a pronosticar un escàs èxit d'aquest fantàstic llibre. I és que no està a l'abast del gran públic. Tot i així, em comprometo a fer-ne apologia i a retornar-hi amb moltes ganes... d'aquí un temps.

Frank Frazetta

2010-05-12T14:11:00.011+02:00

És sobrer ressaltar les qualitats d'aquest gran mestre, creador d'escola, que va saber plasmar com ningú la força i la bestialitat, crear personatges sinistres al límit, monstres impossibles, noies terriblement voluptuoses en perill i una nova visió de coneguts personatges com Tarzan o Conan.
Es va morir el passat 10/05/2010. Sembla impossible. Però resta la seva immensa obra.

Edith Piaf - Padam Padam

2010-05-12T08:28:00.001+02:00

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...

Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...

Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

ADREÇA DESCONEGUDA

2010-05-08T17:33:00.006+02:00

Kressman Taylor és el pseudònim de Katherin Kressman, escriptora nordamericana que va viure tot el segle vint, del 1903 al 1996. Publica aquesta novel.la curta de 70 pàgines, el 1938, quan Hitler ja havia establert el tercer Reich a Alemanya.
Plantejada com un intercanvi epistolar, aborda la relació de dos socis d'una galeria d'art, entre el 1932 i el 1934. Un soci és jueu i l'altre alemany, aquest darrer marxa per establir-se a Alemanya i a través d'ell anem coneguen el clima que es viu amb la puixança del nacionalsocialisme.
En poques paraules et situa en una realitat que justifica una ideologia que varen compartir, en part, molts alemanys. Emmarca un context de resorgiment de l'autoestima de país, després del desastre de la primera guerra, i com un personatge demagog, esdevé un lider capaç de canalitzar les esperances d'un poble. Com aquest "nosaltres" es construeix a partir d'assenyalar i rebutjar uns "altres" (jueus) que tenen la culpa dels nostres mals. Tot això en la comunicació entre els dos personatges.
Relat curt i demolidor, anticipatori de posteriors desastres. L'autora s'exclama i s'indigna per les injusticies i atrocitats que comencen a perpetrar-se a l'Alemanya del tercer Reich. Els relats de la gent que ha viscut els darrers temps a Alemanya l'alarmen i vol fer alguna cosa per trencar la política del seu país de no voler saber res dels afers d'Europa. Aquest posicionament la motiva a escriure aquest llibre.

1914-1918: La Guerra de las trincheras

2010-04-30T09:25:00.003+02:00

Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.

No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.

Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.

Les tombes blanques

2010-04-28T11:29:00.003+02:00

Si voleu un llibret senzill, tendre, fàcil de llegir, fresc, dolç, femení... podeu triar aquest.
Si voleu unes històries lentes, delicades, sense gaire acció, centrades en sentiments diversos però molt íntims... podeu triar aquestes.
Si voleu una recreació del clima mediterrani, d'aquesta terra eixuta amb oliveres i pins, abocada al mar i al sol, on les llegendes es barregen amb les històries de vida més casolanes... podeu escollir aquesta.
Si voleu flashos d'intimitat, moments breus d'una vida enlloc de llargs periples o complicades xarxes de relacions... podeu trobar-les aquí.
Els divuit petits contes que ens regala la Susanna Rafart, amb una cura pel llenguatge molt ben assolida, són d'aquells que et deixen pòsits d'humanitat, més que una petjada que et remogui plantejaments o creences. No tenen vocació de marcar època, sinó solament moments de reflexió i evocacions de sentiments, il·lusions o pèrdues, passions extingides, amors no concretats, somnis viscuts més a l'interior que en una exposició pública, insinuacions per damunt de declaracions.

Maco, tendre, discret, de fàcil digestió.

El Sindicat de policies jueus

2010-04-18T20:43:00.002+02:00

Michael Chabon ens proposa en aquesta novel·la una ucronia (utopia alternativa a la realitat històrica - What if...) en la qual la comunitat jueva es troba emplaçada en un districte molt llunyà (la quinta forca, textualment) d'Alaska, terra que els van cedir durant 60 anys després de l'Holocaust, per tal que anessin cercant una sortida a la Diàspora. En aquest context, l'inspector Landsman, un típic antiheroi, amb la seva vida en total decadència, es troba casualment amb un cas d'assassinat que l'embolica en un tornado de conxorxes, secrets polítics, poders sectaris, pseudomiracles, etc. que ens endinsa en les intimitats més profundes del pensament i les creences yiddish.

S'hi poden trobar barrejats els elements d'una novel·la negra, d'una història amorosa, de l'estil cínic i humorístic de Chabon, de la crítica de la religió com a excusa per al poder, dels escacs com a desafiament per a l'intel·lecte, etc. Tot això amb un llenguatge molt ric, descripcions humanes i paisatgístiques molt aconseguides, i amb un ritme pausat però sostingut.
Per a Landsman, el seu improbable cosí Berko i la seva exdona Bina, aquest cas els servirà com a redempció personal, sacsejarà els dimonis que arrossegaven fins ara, els conduirà a decisions sense alternativa.

Sense ser una obra mestra, però, Chabon demostra, un cop més, que està cridat a ser un dels noms de referència de les properes dècades de la literatura mundial.

City of Life and Death

2010-04-18T11:04:00.009+02:00

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.

El secreto de sus ojos

2010-03-31T08:11:00.014+02:00

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)

Jirô Taniguchi

2010-03-17T14:19:00.021+01:00

Fa poc vaig fer una petita ressenya d’un còmic de l’autor japonès Jirô Taniguchi (nascut el 1947), Barri llunyà. Crec que aquest és l’unic treball d’aquest mangaka que ha estat traduït al català, però en espanyol en podem trobar alguns altres. Com em passa sovint, m’ha picat l’interès i he pogut llegir-ne (gaudir-ne) uns quants aquests dies. Els comento breument.

El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.

Crónicas del viento (Aka Kaze no shō, amb guió de Kan Furuyama, 1992)
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.

El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.

El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.

El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.

Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.

Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.

N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.

Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.

El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.

Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.

Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.

Nine

2010-03-02T11:52:00.004+01:00

Fluixeta. De debò.
La vaig voler veure sense prejudicis, però l'ombra del 8 1/2 és molt allargada. Fellini és massa gran per als americans. Ei, potser m'he passat?

No es pot fer una revisió d'un clàssic com el 8 1/2 sense intentar fer alguna cosa millor que l'original. Intentar-ho, si més no. Per a fer entreteniment, siusplau, que busquin alguna altra cosa.
Us diré què és el que no em va agradar:

Els números musicals semblen EXCLUSIVAMENT pensats per a lluïment de les diverses actrius. No aporten res substancial. Em direu que aquesta obra és l'adaptació d'un musical i que d'això es tracta, oi? Doncs que s'hagués quedat en això, un musical en un teatre. El cinema dóna opcions que en cap moment són recollides aquí.
La simplificació del personatge: el director torturat pel seu procés creatiu (Guido Contini a Nine; Guido Anselmi a 8 1/2) perd en aquesta actualització la seva profunditat, les seves incoherències, els seus fantasmes i traumes, que esdevenen trivialitzacions d'episodis consecutius. Allò que en l'original implicava la pròpia essència de la condició humana, en una recreació surrealista de les pròpies pors, complexes, conflictes no resolts, al film de Rob Marshall són únicament petites relacions fragmentades d'aparença vidriosa. Dit d'una altra manera: la foscor dels enigmes que acompanyen les imatges inconscients es transforma en un espectacle transparent d'embolics tramposos.
La visió que els americans tenen d'Itàlia i els italians no passa de ser un catàleg de petits arquetips anecdòtics, prejudicis i estereotips simplons que ridiculitzen formes de ser vitals, essències creades al llarg de mil·lenis d'experiències riquíssimes, vigoritzants al mateix temps que decadents, un existencialisme especial que difícilment es pot entendre des de l'altre costat de l'Atlàntic més enllà de l'anècdota ridícula. Be Italian! diu la cançó.

Total, el film cau en l'avorriment, solament intenta ser preciosista en les imatges, la il·luminació, la posada en escena. Poca cosa més.

Les interpretacions són prou correcte pel que fa a la parella principal: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard. El fiasco no és responsabilitat seva. El guió no s'havia treballat prou. O potser massa: es va adequar a una mentalitat absolutament diferent a la que anava dirigida (i estava igualment en la gènesi) de la pel·lícula original de Fellini.

Si us plau: reviseu 8 1/2.

Taràs Bulba

2010-02-09T09:12:00.006+01:00

Taràs Bulba és una de les figures mítiques de la cultura i tradició dels cossacs. Nicolai Gógol en va fer una recuperació romàntica el 1840, que ensalça les virtuts d’aquells homes rudes i valents, de la seva política llibertària i aventurera que va assolar durant diversos segles les estepes del sud de Rússia, però que, amb les seves gestes bèl·liques, arribarien més tard fins a Sibèria, el Pacífic, o al mateix cor de París. En certa mesura, la forma de vida nòmada i soferta d’aquell poble eslau va ser un dels murs del cristianisme (ortodoxe) contra la puixança de l’Imperi Otomà i els Tàtars des del Sud i l’Orient, tot i que esdevenia també un perill sempre present per als imperis catòlics d’Occident, i finalment va ser un element substancial en els orígens de l’actual Ucraïna.

En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.

Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.

Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.

El accionista mayoritario

2010-02-07T21:31:00.006+01:00

Com ja he assenyalat en altres comentaris, molts escriptors utilitzen l'esquer de la novel.la policiaca per explicar-nos altres històries, com pot ser els retrats de determinades societats, mostrant la manera com es relacionen i la seva història. Aquest és el cas de l'escriptor grec P. Màrkaris.
"El accionista mayoritario" és una novel.la que forma part d'una sèrie d'altres llibres amb el mateix protagonista, el comissari Kostas Jaritos. En aquesta lectura, l'autor ens retrata la societat grega, on prenen importància els forts llaços familiars (el comissari té bona relació amb la seva filla, la seva dona (malgrat discuteixi i sovint no s'entenguin), i amb els consogres!!!). La gastronomia és un eix per on passen les celebracions i altres activitats.
Pel que fa a la història, ens parla de la vinculació entre sèrbis i grecs (cristians ortodoxos que en el seu moment varen lluitar junts contra els turcs ) a través dels voluntaris grecs que varen lluitar amb els serbis a la guerra de bòsnia, i com alguns d'aquests grecs són perseguits pel Tribunal Penal Internacional per haver participat a la matança d'Srebrenica.
Ens parla del passat recent del país amb les dictadures properes i la divisió entre dretes i esquerres, conflictes que han provocat ferides que encara no estan curades.
Dibuixa una mirada còmica i autocrítica com a país, quan part de l'acció s'esdevé en paratges on hi ha instal.lacions de les Olimpíades d'Atenes 2004, i que ja estan fetes un desastre, perquè no tenen cap utilitat i no es fa manteniment ni practicament vigilància (el llibre està escrit el 2006)
El que realment m'ha sorprès, és que el protagonista, comissari K. Jaritos, reconeix que era policia en temps de la dictadura i que...... va participar (encara que indirectament) en les tortures que la policia va aplicar als disidents polítics!!!!. Explica que els torturadors eren uns altres i ell només obria i tancava garjoles.
El que em meravella, és que un novel.lista plasmi aquesta realitat que en el seu país deu ser prou dura. No veig que això sigui aplicable en el cas espanyol. Qui gosaria fer una novel.la on sortís un policia (protagonista) dient que havia estat policia d'en Franco i que es dedicaven a torturar presos polítics.
Recomanable a qui estigui interessat per fer un cop d'ull a un retrat social de Grècia. La història de crims i resolució dels mateixos no té massa força.

La professora de piano

2010-01-22T11:25:00.002+01:00

Aquesta és una novel·la recent d'una escriptora novell. Ha estat ben acollida pel públic, sobretot americà, i ha gaudit d'una notable difusió. S'ho val?

L'obra ens planteja una història força convencional des d'un punt de vista novel·lesc. Està estructurada en dos moments, amb deu anys de diferència, que es van alternant per explicar-nos, mica a mica, com els esdeveniments canvien les persones.
El que en un començament apareix com una història força costumbrista s'acava complicant i abordant qüestions una mica més complexes sobre la pròpia existència, les necessitats vitals, el sentit de la vida. No gaire a fons, tot s'ha de dir, però bé, s'ho planteja.
L'ambientació és al Hong Kong de l'any 1942, previ a la invasió japonesa en el marc de la 2a Guerra Mundial. Ens retrata la composició de la societat en aquell moment, principalment pel que fa als estrats més alts de la societat colonial, les festes i el luxe, les ambicions i prejudicis, els seus beneficis i les seves limitacions... Però tot això s'esmicola d'un dia per l'altre. Els japonesos envaeixen l'illa i desfan tot allò que semblava immutable. És l'altra cara de la guerra.
Llavors és quan surten les característiques més amagades de la personalitat de cadascú, com són capaços, o no, d'adaptar-se a les noves situacions, com la supervivència guanya terreny als sentiments, a la fidelitat, a la pròpia integritat personal. Un personatge brilla per sobre de tots els altres exemplificant aquestes qüestions: la Trudy, una euroasiàtica enlluernadora, posseidora de tants defectes com virtuts.
L'arribada d'una noia anglesa, la Claire, innocent i desconeixedora del lloc on anava a viure el seu recent matrimoni, es troba deu anys després amb les conseqüències de tot el que es va esdevenir en aquells anys tràgics. I, amb aquest descobriment progressiu, poc a poc també es va descobrint a ella mateixa.
Així, la novel·la ens serveix per donar una ullada a un periode concret d'un lloc i una societat llunyans i exòtics, conèixer una mica millor racons del món o la història que ens queden una mica apartats, però també per plantejar-nos que, qualsevol dia, pot ser que el sol no surti. Què faríem, nosaltres, llavors?

Eric Rohmer

2010-01-11T21:36:00.004+01:00

Ens torna a deixar un dels clàssics. Aquest cop Eric Rohmer, el director de les històries humanes. Cinema d'aquell intemporal.

Eichmann in Jerusalem

2010-01-02T22:09:00.014+01:00

Deixant momentàniament la ficció, m'ha colpit tornar a la realitat. I quina realitat! A través de l'impressionant informe que Hannah Arendt (una important sociòloga jueva d'origen alemany) va realitzar del judici que es va fer a Adolf Eichmann a Jerusalem entre 1961 i 1962, es pot entrar a les interioritats del pensament nazi a través d'un dels principals artífexs de la Solució Final.
Eichmann va ser un membre de les SS a qui tenien com a expert en assumptes jueus, per la qual cosa li van fer l'encàrrec (sota les ordres de Reinhard Heydrich) de gestionar la Solució Final al problema jueu. El que en un principi era la deportació dels jueus, primer dels territoris alemanys i assimilats, i després de tota Europa a fi de deixar el Continent judenfrei (lliure de jueus), amb l'avançament de la II Guerra Mundial es va implementar el que s'intuïa: els jueus no tan sols havien de ser deportats, sinó eliminats físicament. Així, a partir de 1942 es van bastir els mecanismes d'un impressionant dispositiu d'assassinat industrial d'éssers humans, i un dels seus principals enginyers era Eichmann. No cal recordar com va anar tot plegat des d'aquest punt, oi?
Un cop consumada la derrota del nazisme el 1945, Eichmann va amagar-se en diferents llocs sota una identitat fictícia (fins i tot la seva família creia que era mort), i finalment es va establir a l'Argentina, on es va poder reunir amb la seva dona i iniciar una nova vida. Malgrat tot, finalment va ser descobert (sembla que ell mateix ho va propiciar) pels serveis secrets israelians i, en una controvertida operació a Buenos Aires, l'any 1960 va ser segrestat i transportat a Jerusalem on havia de ser jutjat.
Hannah Arendt no tan sols relata els esdeveniments del judici, sinó que, sobretot, fa una profunda immersió en la personalitat d'Eichmann, en els condicionants que el van portar a actuar d'aquesta forma tan monstruosa i en l'evolució a tots els països de la Solució Final. També analitza fredament el paper dels Consells Jueus de cada comunitat, i la seva col·laboració amb les autoritats nazis, i amb molta rigorositat, quins eren els objectius d'aquell judici i les seves mancances jurídiques.
El subtítol de l'edició en anglès (A Report on the Banality of Evil) ens dóna pistes del que es va descobrir en aquells dos anys d'interrogatoris i declaracions: Eichmann no era un monstre sàdic, sinó que era una persona eficient, d'unes aptituds intel·lectuals mediocres, bàsicament integrada al sistema, un sistema que li proporcionava el marc moral que va fer possible la Shoah (Holocaust), tot banalitzant aquells preceptes morals universals basats en el respecte a l'altre. Així va ser possible un extermini en massa de jueus i altres pobles inferiors a la raça ària, sense cap càrrec de consciència per als qui hi van participar ni per als veïns que ho observaven.
Arendt no intenta respondre alguns dels grans interrogants d'aquells fets: d'on sorgeix i com funciona un règim totalitari? com és possible que els jueus no es revoltessin? Ja hi ha altres obres per analitzar-ho. En canvi, es centra en el paper d'aquest judici en la consciència històrica del poble jueu, en la necessitat de fer justícia fins i tot per damunt de la legislació internacional, sobre l'aparició d'un nou concepte jurídic: el crim contra la humanitat a diferència del genocidi, i la necessitat de pofer abordar-lo des d'una perspectiva internacional. En aquest punt va ser una decidida precursora.
Una obra imprescindible.

Barri llunyà

2009-12-21T09:53:00.006+01:00

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).

El trastorn de Portnoy

2009-11-06T13:23:00.007+01:00

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.

Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.

L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.

Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.

En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).

Carnaval

2009-11-03T17:08:00.002+01:00

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència.

L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

Ágora

2009-11-02T13:39:00.006+01:00

Ai, Amenábar, Amenábar...

La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.

Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.

L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).

Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...

Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.

La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.

La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.

Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.

Hoy no me puedo levantar

2009-11-02T12:51:00.004+01:00

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.

Mercedes Sosa

2009-10-03T13:11:00.005+02:00

Avui la gran "Negra" està lluitant desesperadament per recuperar-se d'una greu afecció. Aquest cop no volia fer un post de despedida, com tants cops, sinó un homentatge que intenti enviar una mica d'ànims i força.
Us deixo una de les cançons que millor ha interpretat, que posa els pèls de punta tot recordant la mítica mort d'una altra gran dama de la cultura argentina, la poetessa Alfonsina Storni.

Escolteu-la bé, val tant la pena...

La UNESCO declara el Tango "bé cultural immaterial de la Humanitat"

2009-09-30T15:07:00.002+02:00

Molt bé per la UNESCO!

http://www.rnw.nl/es/espaÃ±ol/article/la-unesco-declara-al-tango-bien-cultural

La remor de les onades

2009-09-26T22:09:00.004+02:00

Ja fa uns mesos que en Xenofílic ens va fer una recomanació d'aquest llibre (http://lacosapublica.blogspot.com/2009/02/la-remor-de-les-onades-yukio-mishima.html), i ara he tingut ocasió de llegir-lo.
Bàsicament, concordo plenament amb tot el que hi diu: la dolça història d'amor juvenil, innocent i fresca, viscuda en un entorn que li fa de marc i de guia moral, molt més enllà de ser un mer paisatge, tot i les brillantíssimes descripcions de Mishima. La senzillesa forma part indissoluble de la vida a la petita illa d'Utajima, en la qual podem veure-hi la vida tradicional dels pobles de pescadors del Japó, així com la seva forma de ser i de pensar, les tradicions més arrelades des d'un punt de vista molt natural. Tot regalima naturalitat, en aquesta obra.
No obstant, sempre hi ha d'haver l'aparició d'algun inconvenient, per tal de poder construir una trama mínimament interessant: els gelos, la supèrbia, les diferències de classe, els drames familiars deguts a les tragèdies de la mar...
Tot i això, els personatges principals són clars i transparents, de cor simple i humil. Tant Shinji, un jove pescador que personifica la senzillesa de ment i esperit, com Hatsue, la seva enamorada exponent de tot tipus de virtuts, com els "rivals" (que no ho són tant) en la història d'amor, o el pare d'ella i la mare d'ell... tots formen part d'un mateix conjunt que batega uniformement, amb uns valors sòlids i immutables.
Té raó en Xenofílic quan exposa que el "salat" dels illencs es fa una mica estrany, comparat amb el llenguatge "standard" del narrador (i del japonès "standard", se suposa), però no sé si hi havia alguna forma millor de fer-ho. En tot cas, és un punt curiós, que ens acosta una mica la novel·la a la nostra quotidianitat.
Per tant, heus ací un llibre senzill, agradable, ben escrit, amb unes descripcions fantàstiques i uns personatges poc menys que entranyables. Recomanable, sí.

Mankell & Larsson Flaixos de la societat sueca

2009-08-19T10:19:00.009+02:00

Aprofitant el "boom" literari de la sèrie Mil·lenium, crec interessant ressaltar el que aquests dos autors de novel·la policíaca, ens mostren de la seva societat. És comú acceptar que la societat sueca està molt desenvolupada a nivell social, l'estat del benestar amb un alt nivell de recursos arriba gairebé a tothom. Podem dir, però, que tenen un alt grau de desenvolupament humà? de benestar relacional? Aquests dos autors s'encarreguen de desmuntar els mites que podem tenir en aquest sentit.

En les obres d'ambdòs novel·listes es reflecteixen pautes socials i imatges que podem suposar genèrics en els suecs. El consum de cafè apareix com un estimulant i com un cohesionador social, però és present a totes hores i amb consum intensiu. Acompanyant aquest costum, trobem els mals hàbits alimentaris (sobretot dels personatges principals, tot i que fa pensar que sigui força general) mengen fora d'hores i qualsevol cosa. Acompanyat també o com a conseqüència, hi ha poca preocupació per la salut, per cuidar-se.

Pel que fa a les relacions afectives, cap dels personatges una mica rellevants dels dos autors sembla sortir-se'n. Algú pensa que en Blomkvist és feliç amb aquesta virtut, que totes li ponen, si les fèmines el deixen o les deixa al cap de poc. Relacions ràpides amb poca connexió afectiva (el paradigma és la Salander), poca tolerància. Sembla com si fos l'expectativa, inicia la relació però no durarà. Les relacions amb altres familiars, gemans, fills... o són conflictives o són inexistents, dolentes al capdavall.

Larsson, a través del seu personatge s'apunta com un paladí de la denúncia social: esclavatge en la prostitució, racisme, poders administratius que s'autoalimenten i creen els seus propis objectius, explotació infantil en el tercer món per subministrar al primer, joventut inadaptada... Mankell, per mitjà del seu inspector Kurt Wallander, també fa denúncia social, més indirecta. En els casos de les seves novel·les hi apareixen sectes, adolescents desorientats, suïcides...

La situació de la dona a la societat sueca, s’aparta força del que seria ideal. Ambdós ens mostren escenes de violència domèstica com un fenomen existent. Com a contrast, les heroïnes de Larsson s’acosten a la superwomen..., amb alguns petits defectes.

Els protagonistes masculins, Wallander i Blomkvist, estan separats de les seves dones i amb fills. D’en Blomkvist, pràcticament no es parla de la seva filla, entenem que no hi té relació. D’en Wallander, podem seguir l’evolució de la relació a través de les novel·les que són consecutives temporalment en la vida dels protagonistes. Ens mostren unes relacions familiars conflictives i complexes. Blomkvist és un personatge més superficial, bon escriptor, tenaç, que busca la justícia social a través de la denúncia, que lliga fàcilment, però poca cosa ens mostren dels seus sentiments en l’evolució de les relacions.

Wallander és més complex i profund. Es pregunta cap on va la societat sueca, és un personatge més torturat, té conflictes amb els companys de feina (altres policies), familiars, parelles i també té bones amistats.

Les solucions que proposa Larsson davant aquestes xacres socials que exposa, és la denúncia a través de la premsa “lliure”(!?), no la dels grans mitjans, que estan pagats per importants empreses amb grans interessos econòmics. Si a més a més la premsa lliure compta amb l’ajuda de superherois informàtics (membres de la república hacker) que poden fer gairebé de tot (tremola malvat que podem veure els teus secrets), seran invencibles.

Wallander té clar que té molts dubtes. També en els seus casos, ha que resoldre afers relacionats amb aquestes xacres socials i malgrat que troba la solució, perquè és bon professional i l’ajuden les circumpstàncies, res no fa pensar que pugui resoldre els propers. Resol els casos individuals però no pot ni pensa en canviar el sistema, mentre que en el cas de
Blomkvist semblaria que es pot aconseguir.

Recomanem l’escriptor Henning Mankell a aquells que no l’hagin llegit. Les novel·les de la saga de l’inspector Wallander són seqüencials en el temps, per tant és millor començar amb la primera. Traduïts al català “La falsa pista”, “Els gossos de Riga”, “ La lleona blanca”, “L’home que somreia”, “Amb l’alè al clatell”, “El tallafoc”. Col.lecció l’Ull de Vidre, editorial Tusquets Editores. De tota manera si es comença per qualsevol de les seves novel·les, no és massa greu, ja que cada cas policíac, comença i acaba en cada llibre i tot sovint fa esment a situacions passades.

Ragtime

2009-08-12T11:29:00.007+02:00

Sempre és interessant veure com els americans analitzen certs períodes de la seva història. En aquesta obra d'E.L. Doctorow escrita el 1975, aquest escriptor d'ascendència russo-jueva introdueix nombrosos elements presents en aquella època, la del Ragtime, i molts que tot just intuïen el que serien els conflictes de les dècades posteriors i que marcarien decisivament la direcció del progrés de la humanitat.

En el llibre, centrat en un breu període de la història d'una família tradicional de classe mitja-alta de l'Estat de New York, apareixen tant personatges paradigmàtics dels principals estereotips de l'època, com d'altres reals, històrics i ben coneguts, com el fabricant automovilístic Henry Ford, el financer J.P. Morgan, l'il·lusionista i escapista Harry Houdini, l'explorador Robert E. Peary, l'anarquista i feminista radical Emma Goldman, l'arquitecte Stanford White, el revolucionari mexicà Pancho Villa o l'activista antiracista Booker T. Washignton. L'aparició de tots ells es fa per contactes casuals amb diversos membres de la família, que sovint es veu aclaparada pels aconteixements i superada per ells.

Bé és cert que aquests contactes i relacions en ocasions apareixen com una mica forçats. De forma més o menys tangencial, tots van tenint alguna relació amb els membres de la família o el seu entorn proper. Curiosament, aquests no tenen nom (el pare, la mare, el fill petit, l'avi o el germà petit de la mare), en una mena d'intent de fer-los més icones que personatges. El benestar i la vida tranquila de la família es veu alterada amb l'aparició de la Sarah, una noia negra que acaba d'infantar. La història d'aquesta, acollida de forma força inhabitual a la casa, amb el pare de la criatura, que poc a poc ha de reconquerir la seva confiança i el seu amor, és el desencadenant dels principals esdeveniments de la novel·la.

Els personatges centrals de tot plegat són, doncs, Coalhouse Walker Jr., pare de la criatura de Sarah, excel·lent pianista de rag i un dels primers exponents de l'orgull afroamericà, de dramàtiques conseqüències; el germà petit de la mare, exponent clar de la inadaptació de les ideologies esquerranes més radicals en una amèrica convulsa però encara fermament conservadora en els seus principis fundacionals; i Evelyn Nesbit, una excorista amant de rics personatges que cerca una felicitat perduda i que representa, de fet, el nexe entre les capes més altes i més baixes de la societat neoiorquesa de començaments del S.XX.

Doctorow, com en d'altres obres seves, ens aporta una reflexió crítica de les ideologies de base imperants a la societat, del racisme (contra jueus i contra negres) encara tant ancorat en la mentalitat col·lectiva, del fracàs del comunisme en el seu intent de superar les desigualtats o de l'anarquisme procurant capgirar un ordre social estructurat durant mil·lenis d'història humana, i que argumenta fins al deliri J.P. Morgan.

Penso que el llibre està molt ben escrit, té un ritme àgil i un lèxic fluït, però els esdeveniments de vegades es precipiten massa depressa, tot va directe al nucli de la qüestió de forma impulsiva i, sovint, desproporcionada. En aquest sentit, la història va guanyant en ritme i acció, però perdent potser en sensibilitat humana a mesura que els esdeveniments es mengen els personatges.

Sé que Milos Forman en va fer una adaptació cinematogràfica el 1981, que va tenir diverses nominacions als Oscar i als Globus d'Or, i que l'any 1998 es va estrenar a Broadway un musical molt celebrat, fidel a l'obra en extrem. No els he pogut veure, però en parlen força bé. Algú els coneix?

Paolo Conte

2009-08-10T09:58:00.008+02:00

L'avvocato piamontese va tornar a actuar a casa nostra. I no va decebre ningú. Amb la seva professionalitat impecable, va oferir un concert vibrant, magnífic, ple de matisos i virtuositats musicals.

Conte ens va oferir un repertori molt clàssic de la seva extensa obra, amb peces com Via con me, Sparring partner, Max, Sotto le stelle del Jazz, Cuánta pasión o Alle prese con una verde milonga, a les que va anar intercalant-hi temes del seu darrer treball, Psiche. Amb 72 anys a l'esquena i la inconfusible veu ronca a flor de llavi, va mostrar una envejable energia dirigint fermament els complexes ritmes i harmonies que el caracteritzen.

Acompanyat de vuit músics virtuosíssims, el seu piano ens deixava també melodies suaus plenes d'emotivitat. I tot de cop apareixien els fantàstics saxos que aclaparaven els sentits, o un solo de violí portat a l'extrem, o bé el ritme hipnotitzant del xil·lòfon, els acords generosos del bandoneó o una incansable i embriagadora guitarra clàssica... No hi ha altra forma de definir-ho que una acolorida simfonia de sons precisos i preciosos que arribaven de totes bandes en una coordinació complexíssima i sublim.

La seva música és força inclassificable, tot i que sovint se l'ubica en una mena de jazz transalpí, barrejat amb ritmes tradicionals italians o fins i tot amb harmonies properes a la música clàssica. Les seves lletres, de la mateixa manera, són poesia directa a les emocions, on sovint el que es calla és molt més suggerent que el que es diu. I allà on no hi arriben les paraules o els acords, apareix la seva veu gutural en un taral·laleig personalíssim.

En sortir vaig sentir alguna lleu queixa ("Com és que no ha cantat Gelato al limon o Azzurro?"), però jo crec que no era massa fonamentada, ja que no cal recórrer indefectiblement al repertori més antic, per bé que més famós, si el que ens està oferint és aquest plaer pels sentits.

Un luxe.

El mestre d'ànimes

2009-07-27T14:39:00.005+02:00

No ho sé, potser per deformació professional, em va cridar l'atenció aquest llibre d'una tal Irène Némirovsky, de la qual no n'havia sentit a parlar mai.

El llibre, breu però intens, té una factura molt clàssica. L'autora, jueva d'origen ucrainès, va morir a Auswitz el 1942, i aquesta obra la va escriure just abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial. No obstant, recorda molt l'estil de Madamme Bovary (salvant les diferències), per la qual cosa sembla un pèl desfassat, més propi del Segle XIX que del Segle XX, tant en el llenguatge, com en la contrucció dels personatges, les descripcions o les motivacions internes de tots ells.

La història ens remet a la França dels anys 30 (Segle XX, recordem!), on un metge immigrant, d'origen oriental (més o menys de la mateixa zona que l'autora, però amb trets otomans), ha de lluitar amb la misèria més frapant, i ha de recórrer a pràctiques poc morals per tal de sobreviure, ell i la seva família. Turmentat per aquesta involució personal, s'autojustifica permanentment mentre escala en una societat que el rebutja pel seu origen. Tot té un preu, però, i la degradació personal passa factura, reapareixen fantasmes del passat i li arriba el fracàs més dolorós en forma del rebuig del seu propi fill, a qui ell ha intentat preservar de la misèria i que, per causa precisament dels elevats ideals que ha adquirit, menysprea el seu pare.

Dario Asfar, que així es diu el protagonista en qüestió, viu enlluernat per la riquesa material però també per la classe, la categoria d'aquells que són socialment molt superiors, i a qui ell també reconeix com a tals, denigrant els seus propis origens. No obstant, el seu olfacte li fa descobrir les febleses i debilitats d'aquesta alta societat, que també té, evidentment, les seves pròpies misèries amagades. Dario se'n val d'això per progressar i fer fortuna, inventant-se una pseudo-teràpia que es posa de moda entre la gent més benestant de Paris.

Algunes coses ens remeten a la problemàtica d'avui dia: l'ascensor social del que tant havíem sentit parlar quan el conflicte de les banlieus franceses fa un parell d'anys, i que sembla que s'ha espatllat, en aquell temps funcionava de forma més o menys eficient. El rebuig de l'immigrant, del diferent, també ocupa gran part del discurs crític de l'obra.

En definitiva, un llibre llegible, que intenta explorar els valors i les motivacions humanes en situacions de desesperació.

Bossa Nova, la historia, las historias

2009-07-21T08:53:00.014+02:00

Hi ha llibres que, per la seva pròpia concepció, esdevenen Bíblies d'alguna temàtica concreta. Aquest segurament n'és un.

Aprofitant l'empenta que ha suposat el 50è aniversari de la Bossa Nova, Turner va reeditar l'any passat aquesta obra del periodista musical Ruy Castro que, tot i que és de 1990, conserva intacte el seu valor. I aquest no és altre que submergir-nos en la història d'aquest estil musical, basat en els records dels propis protagonistes, sense amagar qualsevol tipus de detall per negatiu que fóra, però que també ens transmet una mica millor la seva humanitat i ens els fa molt propers. De fet, el llibre va ajudar a recuperar la imatge i el charme d'aquesta música.

Pels qui, com jo, només en tenien vagues referències, us faig cinc cèntims del que el llibre ens desvetlla.

Partint de la situació musical i cultural del Rio de Janeiro els anys 50 (llavors era la capital de Brasil), ens exposa amb tota mena de detalls l'obsessió i la influència que la joventut d'aquell moment tenien, d'una banda, de la música vocal (sobretot coral) derivada del jazz americà, de grans intèrprets orquestrals com ara Stan Kenton, la temàtica del bolero mexicà i, al mateix temps, de la pervivència del samba com a ritme definitori nacional, bàsicament. Les grans emissores de ràdio i la generalització de les gravacions en disc van popularitzar enormement la passió musical de la classe mitjana carioca.

No obstant, tota una colla de joves que cercaven alguna cosa més es van trobar en aquell moment, i tot es va alterar a partir de l'aparició d'alguns elements fonamentals: João Gilberto, Antonio Carlos (Tom) Jobim i Vinicius de Moraes. Ells són els grans noms de la Bossa Nova, però no els únics.

João Gilberto era un jovenet baià que tocava la guitarra i va arribar a Rio sense res més que la seva afició musical. La seva personalitat especial (per dir-ho suaument) va fer que, en un primer moment, no fos acceptat en l'ambient musical de Rio i n'hagués de fugir enmig d'una crisi personal molt profunda. Els dos anys de "descens als inferns" li van permetre reinventar-se i, amb la seva obsessió per la puresa i la perfecció, va aconseguir trobar el so que cercava, i la seguretat en ell mateix que li permetria enfrontar-se a tot. Va retornar a Rio el 1958. I tot va canviar.

Tom Jobim era un noi de Rio molt més formal i responsable, que ja tenia un ampli bagatge musical en aquella època malgrat la seva joventut. Era un dels directors musicals més prometedors d'una emissora de ràdio i un arranjador reconegut. I ja havia composat nombroses cançons i obres simfòniques quan va trobar João Gilberto. Però tot va canviar.

Vinicius de Moraes era una mica més gran. Poeta i diplomàtic, formava part, quan podia, d'aquella èlit cultural nocturna de la ciutat. Ell solia crear les lletres de moltes cançons, escollia els seus parceiros (socis) musicals (Tom Jobim, Baden Powell, Toquinho...) amb un sentit possessiu peculiar, i amb el seu mètode particular (del qual en formava part indissociable l'amic Johnny Walker -"el millor amic de l'home"-) exprimia el soci creador fins assolir alguna de les peces més meravelloses que s'han escrit mai. Però amb l'arribada de João Gilberto tot va canviar.

Efectivament, tot va canviar. Joãozinho tocava la guitarra com ningú l'havia tocat abans: li donava un tempo especial i aconseguia acords inversemblants; alterava el ritme de base amb una melodia que podia avançar o endarrerir a voluntat, i sobretot va introduir la famosa batida. Jobim va reconèixer de seguida el valor d'aquell talent, i li va fer interpretar algunes cançons seves. Així, amb Chega de Saudade, s'iniciava una convulsió artística sense precedents. Els músics joves, blancs, de classe mitjana, es van apoderar de l'avantguarda musical, deixant enrere el samba d'origen baià, negre, tropical. Ells feien una mena de jazz sensual, que deixava enrere els temes crus del bolero, la tristesa i la desolació, i li cantava a la vida, l'amor, la innocència de la puresa. I sobretot, va deixar enrere les veus potents de la cançó melòdica, cantant baixinho, amb un fil de veu.

Es van succeir, no sense dificultats i entrebancs, les actuacions més o menys amateurs, festivals de música estudiantils, els primers discos on tothom mirava d'imitar aquell estil que es va començar a anomenar Bossa Nova... Els clàssics repudiaven la nova música, que veien insubstancial, però d'altres es van afegir ràpidament a la nova onada. Van sorgir molts noms importantíssims: Carlos Lyra, Sylvia Telles, Luiz Bonfá, Nara Leão, João Donato, Roberto Menescal, Ronaldo Bôscoli, Sérgio Mendes, Os cariocas, Walter Wanderley, Astrud Gilberto... i molts més.

En les actuacions històriques, com l'encotro al Bon Gourmet el 1962, es van presentar temes universals, com Garota de Ipanema. Altres ja anaven apareixent o feia temps que eren al calaix, sovint creacions de Jobim i Vinicius, una parella creativa inigualable, com Tristeza, Insensatez, Desafinado, Eu sei que vou te amar...

L'interès despertat entre els jazzistes americans, i algunes gravacions inoblidables com el meravellós LP Getz/Gilberto, van aconseguir atraure l'atenció del món musical americà, sobretot per la impressionant versió en anglès que Astrud Gilberto (la muller de João) va fer de Garota de Ipanema, i finalment es va muntar un gran concert, amb greus errades, val a dir-ho, al Carnegie Hall de New York. Després d'allò, Gilberto gairebé es va quedar definitivament als EUA, com també Jobim i alguns altres.

El furor per la Bossa Nova a Rio (i poc després també a São Paulo) va anar desapareixent gairebé tan ràpid com havia aparegut i, després del cop d'estat militar al Brasil, va ser assumida en un moviment més ampli anomenat MPB (Música Popular Brasilera), que ja englobava molts altres ritmes i estils. La política, la cançó polititzada, tornaven a emergir des del morro, des del samba. Però la Bossa Nova ja havia traspassat les fronteres i havia estat adoptada a tot el món, deixant de ser un patrimoni exclusivament carioca. Fins avui.

Avui Tom Jobim i Vinícius de Moraes fa anys que són morts, com gran part d'aquella generació. La Bossa Nova és idolatrada sobretot al Japó i als EUA. I molts altres artistes joves (i no tant joves) segueixen composant amb el so que van crear aquells genis (Eliane Elias, Bebel Gilberto...). João Gilberto, amb 78 anys, segueix vivint al seu apartament aïllat de tothom, recreant el seu personatge excèntric i obsessiu, i sortint només per fer algun concert sempre que les condicions acústiques i el comportament del públic ho permetin (si no, s'aixeca i marxa!).

Val la pena recordar alguns àlbums imprescindibles:

"Chega de Saudade", de João Gilberto (1959)
"Bossa Nova", de Carlos Lyra (1959)
"Um encontro no Au Bon Gourmet", amb João Gilberto, Tom Jobim, Vinícus de Moraes i Os Cariocas (1962)
"The Composer of Desafinado plays", de Tom Jobim (1963)
"Getz/Gilberto", de João Gilberto amb Stan Getz (1964)
"Francis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim", de Tom Jobim i Sinatra (1967)
"Elis & Tom", de Tom Jobim i Elis Regina (1974)
"Gravado ao vivo no Canecão", amb Vinicius, Jobim, Toquinho i Miúcha (1977)
"Que falta você me faz", de Maria Bethânia interpretant Vinicius (2005)

Evidentment que la selecció és molt personal i que té moltes mancances, però no deixa de meravellar cada cop que la sento. Salut!

Impro-Show

2009-07-20T15:40:00.003+02:00

De tots és sabut que la interpretació teatral sempre té un punt més de risc que la cinematogràfica. L'actor s'enfronta en directe amb el públic, i qualsevol errada, per petita que sigui, o qualsevol làpsus que el deixi momentàniament en blanc, pot ser terrorífic per ell o ella en particular, i per l'obra en general. Imagineu, doncs, un espectacle on tot es basa en la improvització.

Dissabte passat vaig assistir al Teatreneu a veure una obra de la que me n'havien parlat molt bé, i sobre la que jo hi guardava certes reticències. Es tractava d'un show d'improvització, on els actors no tenien res preparat i creaven històries a partir de frases (surrealistes, en molts casos) escrites pel públic abans d'entrar a platea.
La funció a la que vaig anar a parar estava encarada a històries de terror; per això, els actors plantaven cara a diferents jocs, ja fos explicar una història de por per parts, investigar un assassinat, etc., etc. Gràcies a la imaginació dels espectadors, els actors van haver d'improvitzar una història sobre un monstre assassí que responia al nom d'Enrique Bunbury, una altra sobre un psicòpata que matava les seves víctimes amb un llit de 150x90 (error de l'improvitzador, del qual en van treure molt de suc), una altra sobre una paleta que apareixia morta a la seva habitació, i així successivament.

La improvització impregnava les històries d'un humor del que fins i tot els propis actors, en ocasions, no podien evitar-ne el riure. El surrealisme s'apoderava de l'espectacle per moments, i la platea era un constant intercanvi de riallades, cada cop més fortes gràcies a la complicitat entre el quartet d'actors i el públic.

Es tracta, doncs, d'un espectacle altament recomanable, que et deixa amb un molt bon gust de boca, i que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa admirar encara més els actors de teatre. La seva rapidesa i capacitat interpretativa és digna d'elogi.

Stokölm

2009-07-20T09:36:00.013+02:00

L'adaptació al català (no és la primera, de fet) del clàssic de John Osborne (Look Back in Anger, 1956) presentada al Teatre Borràs té alguns aspectes interessants i d'altres que segurament es podrien haver polit una mica més.

L'obra ens retrata un personatge central, Jaume (o Jaime, o Jimmy), víctima dels seus propis dimonis interiors. La ràbia i frustració que sent per la seva història personal de pèrdues i d'inadaptació la transforma en una explosió d'energia inconformista, de denúncia brutal d'un sistema social ple d'injustícies i desigualtat. El que no controla és que aquesta ràbia l'aboca contra la seva dona, a qui maltracta emocionalment tot anul·lant-la com a persona i separant-la del seu entorn, familiar, social i psicològic. Ella, l'Alícia, viu presa en una dinàmica destructiva, però que justifica de forma irracional (d'aquí el títol, "Stokölm", que fa referència a la síndrome coneguda).

Els actors desenvolupen els seus papers de forma efectiva, sense excessius lluïments. Rosa Boladeras està molt correcte en el paper de la patidora Alícia, però a mi, personalment, em va agradar força més el personatge secundari d'en Cris (Juan Carlos Vellido), un contrapunt d'humanitat i tendresa imprescindibles enmig del marasme vital de la parella protagonista.

L'ambienta-ció ens situa en la Barcelona (més o menys) d'avui, sense especificar gaire, per a la qual cosa s'ha adaptat l'obra. Aquí és on jo li trobo potser el seu punt més fluix, en l'adaptació. L'obra està escrita en una època i un lloc concrets, l'Anglaterra industrial dels anys 50, on la insatisfacció social es barrejava amb el debat ideològic, en un món altament polaritzat en dos blocs antagònics i enfrontats, conflicte que es traslladava a la divisió social amb gran cruesa. Des de llavors, el món ha canviat notablement. Molt notablement. I l'adaptació que ens n'ha fet en Marc Martínez no ho té gaire en compte, tret d'algunes consideracions estètiques. No n'hi ha prou amb la pàtina bilingüe que intenta fer el discurs més actual (de fet, el trobo una adequació excessiva: és clar que hi ha converses bilingües, però no tant! En la mateix frase es podia canviar tres cops d'idioma -català i castellà- tot i que alguns personatges insistien més en una determinada opció lingüística. És legítim, però poc realista: sempre s'acaba imposant una opció).

El gran dèficit de l'adaptació era en el contingut, no en el continent, però. No és que actualment no hi hagi un discurs contestatari, inconformista, rebel. És clar que hi és. Però des de fa 50 anys ha variat ostensiblement. I diversos cops. El discurs antisistema actual és molt diferent d'aquell dels anys 50, tot i que el malestar sigui comparable. Incorpora nous elements, dóna per superades moltes qüestions o dogmes, és molt més complexe i no tant maniqueu... Tot aquest canvi de fons no s'ha traslladat a un text que peca d'antiquat.

No obstant, podem donar-li un aprovat al muntatge, per la seva senzillesa que el fa descansar en la força dels personatges i les seves contradiccions, fantasmes i dolors.

Estoy desnudo

2009-07-10T08:25:00.005+02:00

La literatura japonesa que ens arriba ens sol deixar un molt bon gust de boca. Autors refinats, amb una capacitat d'anàlisi només comparable a una narrativa tant brillant que ens fa demanar-nos com és que és tan desconeguda aquí. El lirisme hi és sempre present, forma part d'una forma d'entendre el món, on la bellesa no ha d'amagar el qüestionament de l'essència humana, les seves passions i defectes.
Anava reflexionant això quan em va caure a les mans aquest recull de contes de Yasutaka Tsutsui, i vaig haver de frenar els meus pensaments. N'havia sentit parlar, de Tsutsui, com un escriptor trencador, l'enfant terrible de la literatura japonesa contemporània, sobretot a partir d'una altra obra traduïda al castellà (Els homes salmonela al planeta porno). I la veritat és que no deceb.

Lluny de l'estil d'altres compatriotes seus, Tsutsui és irreverent, cafre, amb un humor gruixut i basat en les misèries humanes. Primer em feia pensar en una barreja entre Quim Monzó i Stanislaw Lem, però potser no té la ironia del primer ni la intel·ligència del segon.

Els personatges que crea als seus contes són qualsevol cosa menys herois, delicats o íntegres. Al contrari: estan dominats per les més baixes passions, els defectes més humiliants, la ganduleria, la poca consideració cap a l'altre, la pussilanimitat, l'abús o l'engany. De fet, són molt humans.

Les històries ens poden remetre a planetes llunyans o a parcs públics de Tòquio. Tant li fa. Perquè aquests defectes són els que els aboquen a situacions absurdes, delirants, grotesques i vergonyants. Molt sovint de contingut eròtic. Molt sovint amb resultats escatològics o dramàtics, en un bany de sang o directament la mort més brutal.

Tsutsui ha obtingut nombrosos premis i condecoracions, inclosa la Medalla al Mèrit Artístic de la República Francesa! Les seves obres estan sovint relacionades amb la ciència ficció, però també hi trobem en aquest recull petites històries on hi reconeixem el perfil del japonès mitjà en la realitat més quotidiana, abocat a situacions que es van embolicant absurdament fins que en treuen el menys japonès d'ells mateixos.

En fi, una mica d'aire fresc per passar una bona estona i deixar anar alguna riallada.

The Pretenders

2009-07-07T12:09:00.008+02:00

La banda de Chrissie Hynde va actuar diumenge a Sant Feliu, al Festival de la Porta Ferrada.

Amb la sang renovada per la incorporació d'un baix i un guitarra joveníssims, van passar revista als seus temes més clàssics, juntament amb la presentació del seu darrer treball. Però Pretenders és Chrissie Hynde: una dona d'una personalitat impactant, una força tremenda, d'un magnetisme infinit. Tant li fa l'edat que tingui. I tota la resta és símplement acompanyament.

Caldria replantejar-se, per part dels responsables del Festival, si l'Espai Port és el més indicat per a aquest tipus de concert. La Hynde va començar una mica fora d'ambient, ja que veure tot el públic assegut tranquilament a les grades no l'acabava de motivar com ella volia. Així les coses, a la tercera cançó ja va demanar sense embuts que la gent baixés a ballar al peu de l'escenari, cosa que l'organització no volia permetre. Però la rebel·lió va ser massa evident com perquè ho puguessin evitar, i tota una colla de gent va abandonar el seu seient i van baixar a saltar, ballar i cantar als seus peus. I ella es va deixar anar, i els va compensar amb una complicitat especial.

Llavors sí estava còmoda, en el seu ambient, i ens va oferir un concert potent i d'un rock directe, ben treballat, de proximitat. I la gent l'hi ho va retornar, és clar. Fins i tot hi va haver crits de "GUAPA"!! És ben bé que la música és capaç de canviar la nostra manera de veure el món!! ;-)

La reina al palau dels corrents d'aire

2009-07-03T10:42:00.003+02:00

Fins aquí arriba l'aventura Larsson. La saga Millenium s'interromp exitosament, i no serà possible veure'n la davallada ni el cansament dels milers, milions de seguidors que ha creat per tot el món.

Aquest tercer lliurament no és, de fet, un tercer llibre, sinó que és més aviat la continuació lògica del segon, la seva segona part.
Dèiem fa uns dies que a "La noia que somiava..." potser li sobrava acció, que treia fum per tots costats, etc. En canvi, aquest ritme frenètic es troba a faltar una mica en aquest darrer volum. Tot el que ha passat en el segon comença a ubicar-se, ens fiquen de ple en la investigació (de fet, no en una, sinó en tres de paral·leles), que podem seguir sense excessives sorpreses. Tant, que pràcticament ja saps el que passarà fins al desenllaç final. Les reflexions i descobriments es van repetint compulsivament des de diversos angles, però sense el ritme del primer. Això sí: t'atrapa igual.

El millor de tot, però, Larsson ho deixa pel final. Espectacular i sorprenent. Ho neteja tot i ho deixa llest per a un nou començament... que mai arribarà.

Ha estat un exercici reconfortant. Molt recomanable.

Baltasar Porcel

2009-07-01T19:29:00.001+02:00

Desgraciadament, de tant en tant hem de posar-nos el dol a l'ànima i elevar el plany per aquells que, deixant-nos, empobreixen el nostre entorn cultural.

Ell ja estava malalt feia temps, el temps s'acabava, i ho sabia. No obstant, va seguir amb la seva brillant prosa, diuen que la més important en català des de Pla. No ho sé. Però jo sempre el vaig considerar un d'aquells intel·lectuals que et fan pensar. Com a articulista i conferenciant el trobava brillant. Hi podries estar d'acord o no, però les seves reflexions solien ser d'allò més estimulants i no deixaven indiferent.

Ara glosaran el personatge i l'autor. Perfecte, el coneixerem una mica més. Però jo sempre el recordaré com una de les personalitats mediterrànies per excel·lència i, en conseqüencia, un vitalista innat.

Descansi en pau.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

2009-06-16T08:50:00.007+02:00

Com que demà sembla que surt a la venda el tercer lliurament de les aventures d'en Blomqvist i la Salander, potser és moment de fer un breu repàs al segon llibre de la saga Millenium, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina".

En general, manté les aportacions positives d'"Els homes que no estimaven les dones". Un ritme frenètic, aventures al límit, misteris embolicats i cada cop més profunds a mesura que grates... Aquest és el gran secret, basat en un llenguatge senzill i directe i un retrat de la quotidianitat actual, els nostres estris, aparells, marques, etc., que ens ho fan més proper (De debò és Suècia?).

També hi trobem personatges molt interessants, amb els seus defectes, mals rotllos, particularitats... Uns perfils molt diferents entre sí (en un moment, Larsson ens deixa anar: "la seva trobada va suposar un xoc cultural semblant a quan els portuguesos van desembarcar a les colònies", o alguna cosa semblant... i està parlant de gent d'Estocolm de la mateixa època!), que es complementen per proporcionar-nos un collage immens i molt ric. L'aparició de personatges complexos (el mateix Zala) dóna poder a la narració, però d'altres molt més humans (els policies encarregats de la investigació) també ens l'acosten d'una manera molt efectiva.

Aquest darrer punt fort és, potser per a mi, també un dels problemes de la història: crec que a Larsson se li escalfa la ploma (perdó, el teclat) i exagera les característiques particulars d'algun dels personatges, fent-los poc creïbles (el gegant ros, per exemple, o la Miriam Wu), per tal de donar vivesa a la història. En aquest sentit, prefereixo el llibre anterior, ja que tot era força més plausible.

Al final, que en "Els homes..." era progressiu, lligant les històries paral·leles, acabant temes pendents, etc., en aquest és brusc, dràstic, deixant diverses qüestions una mica a l'aire. Potser és per preparar el tercer? Demà ho sabrem.

PS: Us va agradar, la pel·lícula?

La casa de les belles adormides

2009-06-01T12:59:00.006+02:00

Si fem un acostament puntual a la cultura japonesa, aquest petit llibre de Yasunari Kanawata, deliciós i delicat, ens sorprendrà. D'un punt de partida simple i curiós en surt un al·legat intens sobre la vivència de la pròpia sexualitat, la magestuositat de la bellesa i la joventut, la contraposició amb la degeneració que la vellesa infligeix de forma implacable al nostre cos, la melanconia per allò que va ser, o per allò que no va poder ser, últim refugi del desig...

Ens trobem amb un petit hostal (d'una sola habitació), on uns clients "de confiança", vells tots ells, contracten els serveis que s'hi ofereixen: passar la nit al costat d'una noia jove, que jau nua i totalment adormida, narcotitzada. L'única norma és la de respectar la noia, no infligir-li cap mal o fer coses "desagradables". A canvi, el decrèpit client haurà reviscut sensacions que es resisteix a oblidar, sense que ningú hagi de sentir repulsió o compassió pel seu cos castigat. No hi ha comunicació entre el client i la seva acompanyant, tot és desig i admiració.

L'obra es centra en les visites que hi realitza un client, el vell Eguchi, encara no molt conscient de la seva vellesa. Ell, que es considera diferent i menysprea els altres clients del local, sense conèixer-los, comença a experimentar tot un seguit de sensacions noves. En les diverses visites que hi fa, molts cops és a punt de transgredir les normes de la casa, però sempre aquestes acaben mostrant-se més poderoses que la seva voluntat. En cadascuna de les noies que va "coneixent", Eguchi hi descobreix experiències diferents i, sobretot, l'assalten records i vivències impensades, fora del seu control, que ens el van definint a poc a poc. I ell s'hi va "enganxant" sense ser-ne conscient.

Em va sorprendre, sobretot, un últim servei que proporciona la casa als seus clients: uns somnífers per ajudar a passar bé la nit, quan ho desitgin. Costa d'entendre'n la necessitat si no entrem de ple en les sensacions d'Eguchi. De la mateixa manera, són bàsics els diàlegs una mica surrealistes que mantenen Eguchi i la mestressa de la casa. De vegades s'entén molt més del que diuen.

Molt ben escrit, aquest llibre ens fa entrar una mica més en les profunditats de la personalitat col·lectiva dels japonesos, la seva forma de viure les relacions humanes, la sexualitat, la complicitat davant les debilitats de cadascú...

Sherlock Holmes

2009-05-28T10:38:00.009+02:00

El 150è aniversari del neixement de Sir Arthur Conan Doyle, un metge escocès aficionat a l'escriptura i a l'espiritisme, és una excusa com qualsevol altra per tal de fer alguna reflexió sobre el seu personatge emblemàtic, Sherlock Holmes.

No hi ha ningú que no conegui, per llibres, pel·lícules de cinema, sèries de televisió, etc. aquest impactant detectiu, paradigma de l'investigador intel·ligent i cerebral, que basa les seves recerques en una observació extremadament acurada i el raonament deductiu. Les conclusions a les que arriba sempre després d'una ullada inquisidora i perspicaç són esfereïdores, lluny de l'abast de la resta de mortals. Ell mateix fa seguir els seus companys d'aventures els processos de deducció que els permetren resoldre els casos criminals més embolicats.

La imatge de Sherlock va ser creada bàsicament per l'il·lustrador de les primeres novel·les, ja que Doyle no va perfilar mai tots els atributs que han perdurat: la gorra campera, la pipa...

Com és natural en personatges d'aquesta magnitud, han creat escola i han inspirat la creació d'altres de similars però que, evidentment, no han tingut tant d'èxit. El cas més recent és el Dr. House, de la sèrie televisiva, que utilitza el mateix mètode deductiu per arribar a diagnòstics impensats i que eleva fins el límit el cinisme cap als que l'envolten.

El caràcter especial de Sherlock, poc donat a les convencions socials i tendent a l'aïllament, es copça en aficions com el violí o la geologia, l'entomologia, la criminologia, etc. També era un expert espadatxí i molt hàbil en la lluita cos a cos. Tanmateix, apareixen igualment febleses que el fan una mica més humà, com un punt de misogínia o l'addicció a l'opi (tot i que Doyle el presentava com consumidor de cocaïna, el cert és que tots els trets delataven el perfil del fumador d'opi, molt vigent a l'època).

Com ja sabeu, Holmes tenia el seu contrapunt en la figura del Dr. Watson, un metge que l'acompanyava en les seves aventures i que, partint del realisme i l'excepticisme, acabava aclaparat per l'evidència de la genialitat del seu amic. Nogensmenys, el gran enemic de Sherlock Holmes era el Dr. Moriarty, un gran geni orientat en la direcció contrària. Ambdós s'admiraven mútuament, cercant amb una certa ambivalència la destrucció del seu oponent.

Molts actors l'han interpretat al cinema, a la televisió o al teatre. De quin us heu emportat millor impressió? Quin us ha resultat més creïble? O bé, a quin heu associat definitivament la imatge del millor investigador de tots els temps?

Bé, segur que no us he descobert res, però volia deixar constància d'una de les grans icones del nostre imaginari cultural contemporani. Quina impressió us va deixar?

Ángeles y demonios

2009-05-19T16:41:00.004+02:00

M'ho temia.

Hi vaig anar esperant ressarcir-me del fiasco del Codi DaVinci, però no. Ho han tornat a fer.

No he llegit cap dels dos llibres, però aquestes dues pel·lícules em semblen infumables. En concret, a "Ángeles..." la voluntat de donar ritme a l'acció i misteri a la trama, li fa perdre l'escassa credibilitat que podia tenir.

Com que no sé si el llibre cau en els mateixos errors, no sabria dir si el problema sorgeix de Ron Howard (director de la pel·lícula) o de Dan Brown (autor de la novel·la). Però el cert és que la simplesa (simploneria, diria jo) i arbitrarietat dels suposats enigmes, i com es resolen, faria caure la cara de vergonya a qualsevol.

Per exemple: com es poden anar localitzant esglésies a Roma en un mapa amb la simple orientació d'un dit o d'una fletxa que apunta ... "cap allà"??!! Com es troben en aquestes esglésies amagatalls impensables símplement per una llança i una espasa que mira... "cap aquí"??!! Com pot ser que tots els personatges s'entestin a parlar entre ells en anglès a... Roma!, amb un accent macarronic de per riure? Com pot ser que un "expert en simbologia" no sàpiga llatí ni italià??!! Com pot ser que, a Roma, pràcticament ningú no sàpiga qui era Bernini?? Com pot ser que, amb totes les mesures de seguretat per entrar als arxius vaticans, després tot depengui de l'ull que pugui tenir un sol vigilant pràcticament liminar?? Com pot ser que els màxims cardenals, reunits al Cònclau, no coneguin el protocol, la tradició o la història de la cerimònia?? De vegades semblen tontets, pobrets... Com pot ser que ni la gendarmeria de Roma ni la guàrdia vaticana siguin capaços de trobar un assassí que va deixant-los pistes per tot arreu? Com pot ser que els científics de partícules subatòmiques facin experiments importantíssims en un lloc com el CERN sense que ho sàpiga ningú més que dues o tres persones?? Com pot ser que obtinguin... L'ANTIMATÈRIA i la tinguin confinada en un potet de vidre entre dos electroimants, i que tot depengui que no se li acabi la bateria al potet??!! Com pot ser que una experta en física subatòmica també hi entengui en medicina forense??

Que no hi ha ningú?? EEEEOOOOOOO...

L'últim home que parlava català

2009-05-18T07:16:00.004+02:00

Aquest és un d'aquells llibres que aprofiten la tirada de Sant Jordi per col·locar-se en els primers llocs del rànking de vendes. Fàcil de llegir, amb un títol molt cridaner i actual, en Carles Casajuana ens vol fer un retrat de la situació de dificultat actual de la llengua, i el futur negre que li espera.

Ja he dit en alguna ocasió que no m'agraden, en general, les novel·les que tenen com a protagonistes els escriptors. I en aquesta ho són per partida doble. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè crec que són perfils especials molt poc representatius de la realitat majoritària. Per tant, considero que l'escriptor que és capaç de mirar més enllà d'un mirall i fixar-se en altres situacions, professions, etc., per copçar realitats diferents de la seva pròpia, ja té un punt afegit.

Aquesta consideració al marge, Casajuana ens resumeix els dos grans blocs argumentatius sobre la situació del català i el seu futur. Aquells que, per tal de no ser radicals, cedeixen contínuament pensant que hi ha d'altres coses més bàsiques sense ser conscients del mal que fan a la llengua, i aquells que la defensen aferrissadament tot i ser titllats d'arrauxats que no volen veure més enllà del seu petit reducte provincià.

Com a vehicle on encabir-hi tothom per aquest viatge, hi trobem una història de mòbbing (perdó, assetjament) immobiliari i relacions creuades entretingudes, amb situacions i personatges més o menys creïbles, però massa "clavats" per a l'ocasió.

El millor, segurament, les argumentacions contraposades que formen part de la relació establerta casualment entre dos escriptors. Tot i que són prou conegudes, està bé que ambdues sorgeixin de la mateixa ploma, perquè no sigui dit que ningú és receptiu a les raons de l'altre. El pitjor, per mi, està en uns personatges massa triats, sorgits d'una anàlisi de necessitats, cosa que els fa poc naturals. Hauria estat millor que fossin més "naturals".

De tota manera, el que m'ha agradat més és la metàfora final (tranquils, no l'explicaré... gaire): l'avís de la tragèdia plana durant tota l'obra, però això no evita que, quan ens arriba, ens agafi desprevinguts. Molt bona reflexió, sí senyor.

Apocalypse Now

2009-05-12T18:31:00.012+02:00

Ja s’han complert 30 anys des que en Francis-Ford Coppola va presentar Apocalypse Now al Festival de Cannes. Cal fer un breu recordatori, isn’t it?

Entre els centenars de pel·lícules que s’han arribat a fer sobre la guerra del Vietnam (des del punt de vista americà, evidentment), Apocalypse Now sempre ocuparà un lloc d’honor. I és que, probablement, cap altra obra ha sabut reflexar la irracionalitat, la destrucció de l’essència humana, amb més cruesa que aquesta pel·lícula. Tot queda exposat: els conflictes morals, la hipocresia, la bogeria, el salvatgisme, el sadisme més absolut, la pèrdua total de sentiments en un ambient de devastació que ho supera tot i a qui ningú no hi pot fer front.

Partint d’una fantàstica obra de Joseph Conrad, “El cor de les tenebres”, i en un rar cas d’explosió creativa, Coppola va superar el llindar marcat pel llibre de Conrad, magnífic, d’altra banda. Trasllada el drama personal viscut a les profunditats de l’Àfrica colonial més obscura del S.XIX a la guerra més traumàtica per a l’imaginari col·lectiu de l’Amèrica contemporània: Vietnam.

Suposo que tots l’heu vista, no un ni dos cops, sinó una colla. En faig una breu sinòpsi: al Capità Willard, en plena crisi personal, li encarreguen una missió: localitzar un brillant coronel dels serveis especials, el Coronel Kurtz, que ha desertat muntant una mena de comuna al cor de la selva cambotjana amb els seus homes. La missió comporta eliminar el Coronel, ja que el seu caràcter mesiànic és un perill per al propi exèrcit, Durant tota la història, Willard es va apropant, físicament i psicològicament, a la figura de Kurtz, que finalment esdevé immensa, fora de tota comprensió dels que l’envolten, abocat a la destrucció personal a causa de la immersió en ... l’horror. Sí, l’horror.

En el record de tothom perduren elements importantíssims de la pel·lícula. Coppola aporta una estètica poètica, filosòfica, moral, a la guerra més immoral, crua i absurda que s’ha viscut. D’una banda, uns magnífics personatges impossibles d’oblidar: el Tinent Coronel Kilgore, interpretat magistralment per en Robert Duvall, encarna com ningú l’absència de moral, el triomf del sadisme per sobre de cap altra consideració com a estratègia per sobreviure a l’infern. Les lliçons colpidores d’un Kurtz mesiànic, il·luminat, que ha albirat dolorosament realitats que els altres ni imaginem. Els dubtes morals d’un Willard al caire de l’abisme, conscient de la injustícia i del seu propi sentit del deure, al mateix temps, embarcat en un viatge que el transforma decisivament.

D’altra banda, escenes de gran impacte emocional. Escenes que, dirigides amb gran mestratge, perduraran en la història del cinema. Trobem el genial atac de la cavalleria (ara helicòpters) sota els acords de la Cavalcada de les Walkíries de Wagner, el surf sota els bombardejos amb napalm a les platges vietnamites (“...fa olor de... victòria!”), o el delirant combat contra l’eneimc invisible en la defensa impossible d’un pont. També l’arribada a la comuna de Kurtz, observats per soldats estranys, perduts, alienats. O les lliçons morals de Kurtz-Brando combinades amb imatges de cerimònies tradicionals de tribus cambotjanes, amb sacrifici d’un bou inclòs.

Els actors mereixen un gran reconeixement: Martin Sheen va fer el paper de la seva vida, amb un posat de sorpresa espiritual continua. Un Marlon Brando entre ombres ens construeix un gurú destrossat però més enllà del bé i del mal. Robert Duvall ratlla la perfecció en el paper de Kilgore (“Charlie don’t surf!”). Fins i tot trobem un jovenet Harrison Ford en un paper breu i sobri, encarcarat, o el contrapunt de Dennis Hopper com a reporter.

La banda sonora és un altre dels elements claus del film i que el converteixen en obra mestra. Al marge de les Walkíries que hem esmentat, el rock i la psicodèlia (memorable “The End” de The Doors) de l’època ens ajuda a situar-nos en la bogeria i la desmesura de tot plegat, barrejat amb el recurs a les substàncies al·lucinògenes que estaven de moda i ajudaven a l’evasió d’una realitat massa dura.

D’aquesta pel·lícula han perdurat no tan sols la música, les imatges i els personatges, sinó que és una font impressionant d’anècdotes i de cites impactants. Us en deixo una que m’agrada molt:

“I watched a snail crawl along the edge of a straight razor. That's my dream. That's my nightmare. Crawling, slithering, along the edge of a straight... razor... and surviving” (Colonel Kurtz).

L'antropòleg innocent

2009-05-10T09:37:00.003+02:00

Feia temps que tenia ganes de llegir aquest llibre que Nigel Barley (un antropòleg, evidentment) va escriure el 1983. En ell relata una recerca de camp que va realitzar al Camerun el 1978 per tal d'investigar el poble Dowayo, amb els que va conviure durant aproximadament un any.

Lluny de ser un llibre acadèmic, Barley ens transmet l'experiència del treball de camp real, és a dir, sense estalviar totes les misèries, contradiccions, ignoràncies i prejudicis que comporta aquesta mena de tasques. Però el millor de tot és que ho fa amb un exquisit humor anglès, que et fa petar de riure des del començament.

Partint dels profunds dubtes que planegen sovint sobre la seva disciplina (igual com amb la majoria de les Ciències Humanes), l'antropòleg es disposa a realitzar allò que se suposa que ha de fer un antropòleg de debò, i tria aquesta estranya tribu del Camerun per tal de sentir-se un investigador complet. Des dels complicats preparatius per al viatge, l'increïble laberint burocràtic i administratiu de l'Àfrica post-colonial, les dificultats absolutes de la comunicació des de concepcions totalment diferents del món, la incomprensió, la soledat, l'amistat o l'interès material, etc., tots ens convida a riure, patir, gaudir i meravellar-nos amb l'aventura d'en Barley.

Potser després de llegir el llibre sabrem alguna cosa més dels Dowayos, o potser no. Però el que sí haurem descobert és que tot allò que actualment es fa amb reportatges cinematogràfics i que ens vol donar una visió idílica d'alguns paradisos perduts del nostre Món, té en realitat un enorme trasfons de sang, suor i llàgrimes (caram, que ben posat està el tòpic).

Fantàstic. Molt recomanable si us voleu treure un quants prejudicis de sobre.

Gran Torino

2009-04-19T19:43:00.005+02:00

Diu el tòpic que Clint Eastwood és l'últim clàssic de Hollywood. I és molt probable que sigui veritat. Als seus 66 films com a actor (alguns d'una qualitat una mica dubtosa), hi hem de contraposar els 33 que porta com a director. I entre les quals hi trobem petites obres d'art.

Efectivament, Eastwood ataca amb gran solvència alguns guions que ens plantegen dilemes clàssics, situacions límits dintre d'entorns quotidians que porten a decisions dramàtiques i desesperades. Els personatges solen ser senzills, força unidimensionals; les històries, lineals i simples, però sempre envoltades d'una força tremenda. No experimenta en formats ni en mètodes. No cal.

Aquest plantejament, treballat amb un enorme mestratge a films com "White Hunter Black Heart", "The Bridges of Madison County", "Midnight in the Garden of Good and Evil", "Mystic River"o "Million Dollar Baby", el torna a repetir amb una gran efectivitat a Gran Torino.

Recollint alguns tòpics americans on gran part de la població d'aqull país s'hi pugui sentir reflectida, apareix un personatge d'enorme força, amb importants i tormentosos conflictes interiors que, a banda de fer-lo molt humà, fan un bon punt de partida per explicar reaccions, relacions, visions del món. Però la pròpia història, el bon fons del personatge, i la crua realitat que l'envolta ens el van canviant, en un gir molt políticament correcte, i alhora li aporten la salvació personal, la pròpia redempció davant els dimonis interiors, per mitjà d'un camí insospitat.

El film ens deixa una barreja estranya de tristor i de fe en l'essència de la humanitat. Com farien els clàssics. És clar.

Brucia la terra

2009-04-09T18:40:00.002+02:00

De tan bonic, fa mal...

Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

L'anima chianci
Addulurata

Non si da paci
Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa
Ma non agghiorna
Non c'e mai suli
S'idda non torna

Brucia la terra mia
E abbrucia lu me cori
Cchi siti d'acqua idda
E ju siti d'amuri

Acu la cantu
La me canzuni

Si no c'e nuddu
Ca s'a affacia
A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

Els homes que no estimaven les dones

2009-04-02T10:11:00.008+02:00

Sé que no sóc original, que hi ha milers de posts en sengles blogs que tracten el mateix. I milions de persones que ja l'han llegit. Espero que vosaltres també i el puguem comentar una mica.

Crec que aquest és un llibre molt ben fet, en el sentit que aconsegueix perfectament el que pretén des de bon començament: atraure l'atenció del lector i que no tingui cap escapatòria; ningú el podrà abandonar. És una novel·la negra, més o menys, o la història d'una investigació que anirà desvetllant misteris estranys, secrets terribles i rerefons molt insospitats, amb recursos una mica heterodoxes però tremendament efectius.

Al llibre de Stieg Larsson (mort el 2004, renoi, quina llàstima) hi podrem trobar moltes referències al món de les finances i de l'estructura de les grans corporacions industrials (en aquest cas, sueques), les intrigues i complexes relacions dins dels clans familiars on es barregen poder, política i perversions, etc. Segons diuen, la trilogia que s'acabarà de publicar el mes de juny hauria d'haver estat una col·lecció de set històries, però ha quedat suspesa per sempre.

El protagonista de la novel·la és Mikael Blomkvist, periodista i fundador d'una revista d'economia sueca, Millennium, a qui en un moment difícil de la seva carrera en Henrik Vanger, patriarca ja ancià d’una de les sagues industrials escandinaves més poderoses, li encarrega que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la Harriet Vanger, la seva neboda, que llavors en tenia 16. Aquest misteri l'ha tingut obsessionat tot aquest temps, i ha esdevingut una recerca que ha quedat encallada per l'esgotament de totes les possibilitats fins al límit. L'aparició del personatge de la Lisbeth Salander, un dels més especials dels últims anys, una noia amb greus deficiències en el seu funcionament personal i social, però amb habilitats especials que seran extremadament útils, i el progressiu lligam entre ella i en Blomkvist, alimenten una recerca que va embolcallant tota la seva vida fins que...

No conec ningú que no li hagi agradat, ni he llegit encara cap crítica negativa. És un dels llibres més "enganxosos" que m'he trobat (tret, potser, del "Dràcula" d'en Bram Stocker). Passa molt ràpidament i sempre tens ganes de saber què passa a continuació. Fa esment de moltes coses actuals, lligades amb les noves (noves?) tecnologies, les trames financeres, etc. És a dir, que el pots arribar a sentir molt proper. A més, fa sentir un llenguatge senzill i directe, molt clar i concís.

Com podeu suposar, li hauré de treure algun defecte. Doncs, mireu: a mi els personatges em semblen massa "exitosos", se'n surten sempre amb una superioritat sobre els demés esparverant, són els millors en tot el que fan. Això em sembla poc creïble, tot i que fa que la gent s'hi senti molt bé identificant-s'hi: així ajuda a fer créixer l'autoestima del lector (hehe).

De passada, fa propaganda d'alguns llogarrets de Suècia que valdria la pena conèixer. Es farà un circuït "Salander"?

Per cert, aviat arribarà la pel·lícula. Aquesta ha estat la principal raó que me'l llegís. I n'estic content.

En fi, llegiu-lo, aquells que no ho hagueu fet. No us en penedireu.

Maurice Jarre

2009-03-31T13:37:00.004+02:00

Fa molt temps, vaig sentir dir a un crític de cinema que la música clàssica del futur serien les bandes sonores del cinema actual. I si aquesta asseveració és certa, crec que Maurice Jarre podria ser considerat una mena de Richard Wagner de la música cinematogràfica.

Aquest compositor francès, pare de Jean Michel Jarre, va morir abans d'ahir als 84 anys. La seva trajectòria va ser espectacular, ja que va composar la música de 140 pel·lícules, i 9 d'aquestes li van valdre la nominació a l'Òscar, que va aconseguir en tres ocasions, per "Lawrence d'Aràbia" (1962), "Doctor Zhivago" (1965) i , i "Passatge a l'Índia" (1984).

Va treballar amb grandíssims directors, com Visconti, Hitchcock, David Lean, Huston o Frankenheimer. La seva música era bàsicament simfònica, amb unes orquestracions perfectes, però cap a la dècada dels 80 va fer servir molt la música electrònica, cosa que va restar grandesa a la seva obra.

Personalment, tinc una consideració especial per "Lawrence d'Aràbia" i "Doctor Zhivago", que considero absolutes obres mestres que es poden repassar una i una altra vegada sense que deixis de trobar-hi tot tipus de matisos, ambientacions exhuberants, recreacions de la tragèdia o de la gran èpica de personatges heròics i compromesos, o la dolçor de valsos tendres i emotius versionats amb estils d'allò més divers.

Me'ls poso ara mateix. Salut i un brindis per l'obra de Jarre!

Watchmen (i 2)

2009-03-08T19:38:00.005+01:00

Acabo de veure la pel·lícula. Bé, després de llegir-ne crítiques, diguem-ne, dures, crec que no n'hi ha per tant. Penso que s'ha fet una bona adaptació de la novel·la, respectant al màxim les premisses principals.

És clar que, pel camí, han obviat algun dels recursos narratius més importants que va fer servir Moore (la història paral·lela i intercalada del nàufrag, per exemple). És clar que fan servir trucs d'imatge massa actuals per tal de confeccionar una pel·lícula duradora (per exemple, l'acceleració i ralentització de les escenes d'acció en moments determinats. Això passarà de moda i es veurà arcaic d'aquí poc temps).

Però, en general, ha sortit una adaptació força bona. Per més que Moore renegui d'aquesta (i totes les altres) adaptació dels seus còmics, i que hagi evitat que el seu nom surti als títols de crèdit.

Crec que val la pena d'anar a veure. Sí, penso que s'hi pot anar sense problema.

Una nota final: la selecció de les cançons que emmarquen l'època, una concessió a la nostàlgia dels més granadets. Sentireu peces mítiques de cada època que s'està narrant. Formen part del paisatge. Un cant a la nostàlgia...

Pepe Rubianes

2009-03-01T18:48:00.007+01:00

Aquest és un d'aquells posts que mai voldries fer.

En Pepe Rubianes se n'ha anat. Per sempre.

Però ens ha deixat alguns dels moments més divertits sobre un escenari, en espectacles plens de geni i mala llet, d'humor gruixut però farcit d'humanitat, de capacitat d'expressió i de contacte amb el públic com cap altre.

Ara, descansa en pau, Pepe. Però no callis mai.

La Danza - Rossini

2009-02-26T20:07:00.004+01:00

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:

Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Alabama Song

2009-02-15T10:57:00.008+01:00

Tal com el propi autor avisa al final del llibre, aquest s'ha de llegir com si fos una novel·la, no una biografia. És ben cert que s'endinsa en un personatge digne d'una bona biografia, i de fet ja se n'han fet unes quantes, d'ella i, sobretot, el seu marit.

Zelda Sayre va ser la dona de F. Scott Fitzgerald, un dels mítics escriptors dels EUA al segle XX, icona de la generació perduda. Els va tocar viure una vida especial, fora dels convencionalismes, que, finalment, els va destruir. Ell ens va deixar obres mestres com El Gran Gatsby, o Tendra és la nit. Ella, només els somnis irrealitzats, la lluentor d'una vida brillant i breu. Van formar part i, en algun sentit, ser-ne imatges d'una dècada daurada, que va finalitzar durament, molt durament.

Zelda va ser un fort estímul i una forta càrrega per a Fitzgerald. Els seus somnis de ser ballarina i escriptora, la necessitat de portar una vida de luxe total, complicat amb l'esquizofrènia que la feia igualment imprevisible, creativa però dependent, van portar-la dalt de tot de la societat novaiorquesa i al fons de la misèria personal. D'alguna manera, van estroncar la progressió literària de Scott Fitzgerald, però també li va conferir l'estímul i la brillantor necessàries.

Tornant al llibre, escrit en primera persona, ens proporciona una visió de Zelda plena de contradiccions i excessos, de passions i desenganys, de somnis frustrats i d'un Scott Fitzgerald molt allunyat d'ella, a qui li retreu en gran part els seus patiments. Esfilagarsa la seva malaltia i les teràpies (algunes brutals) que li van aplicar. Retrata un Fitzgerald dèbil, cansat, castrador, infidel, homosexual i alcohòlic, cosa que finalment el portarà a la destrucció. Però tot des de la distància.

Zelda era una noia de casa bona, una bellíssima filla del sud, d'un poble d'Alabama. I va conquerir el nord. Però el nord se la va crospir. No va ser ballarina, no va ser escriptora, no va ser bona mare ni bona esposa. No va ser tantes coses...

Gilles Leroy la intenta rescatar en aquest deliciós llibre, ple de fantasia i realitat barrejades, o bé amagades sota noms falsos. La tormentosa relació (renoi, quin tòpic!) entre Zelda i F. Scott Fitgerald agafa un altre caire des d'aquest prisma.

Una bona opció per llegir amb tranquil·litat. Assaborint.